dilluns, 31 de desembre de 2007

Julia, els Conjunts

Els Conjunts de Júlia són una família de fractals representats en el pla dels números complexos.

Un número complex està constituït per dues components: una de real i una altra d’imaginària.

Cada número complex es pot representar com un punt en aquest pla.

El matemàtic francès, Gaston Julia, va estudiar les iteracions d’una funció polinòmica tan senzilla com Z^2 + C = Z. Donat un número inicial (Z0), s’eleva al quadrat i se li suma una constant (C); el valor obtingut (Z1) s’eleva al quadrat i se li suma C i es fa un determinat nombre d’iteracions (100 ja acostumen a ser suficients). El que Gaston Julia va fer va ser pintar de blanc aquells valors de Z0 que per un mateix valor de C s’allunyaven ràpidament cap a infinit i de negre els que es mantenien en una regió acotada del pla.

La gran sorpresa de Julia residia en les diferents formes que prenia cada un dels conjunts a mesura que variava el valor de C.

Posteriorment i ja amb ordinador es va assignar un color al número d’iteracions necessàries per tal que el mòdul del número complex obtingut en les iteracions superés un valor predeterminat.

Així es van assignar colors a cada píxel dels conjunts de Julia.

El resultat d’aquesta tasca es pot veure en representacions de diferents Conjunts de Julia per a diferents valors de C.
Tot i que Gaston Julia va descobrir l’existència d’aquests conjunts al primer quart del segle XX no va ser fins als anys 80, quan amb l’ajuda dels ordinadors i la contribució de Mandelbrot, aquests fractals van donar lloc al Conjunt de Mandelbrot.

No sé si haureu vist mai cap fotografia de Gaston Julia, només us dic que és fàcilment reconeixible. Durant la Primera Guerra Mundial va perdre el nas i a les fotos que surt va amb el que li deuria quedar de nas tapat amb una mascareta negra.
Una altra cosa curiosa és el sexe dels fractals, per mi són masculins però en més d'una ocasió he vist que es refereixen a aquestes estructures en femení. Amb anglès no hi ha massa problema.
Feliç any nou, tot i que pel meu gust la frase seria espero que passis un any millor que el que deixem enrere.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Bones Festes

Després d'uns dies sense escriure, avui ho torno a fer. Aquest any no tenia les maletes preparades per marxar en cas qeu m'hagués tocat la Grossa. Ja havia comprat poques participacions (només una). Les probabilitats eren realment molt baixes. Per tant ja estava mentalitzat i no he patit cap xoc intern.

Avui és un dia que la canalla espera des de fa poc menys d'un any. Avui és 24 de desembre.

N'hi ha que ja ho han fet, d'altres ho faran avui. Alguns serà la primera vegada, per d'altres l'emèsima vegada però no per això ho faran amb menys ganes.

Avui és el dia que es fa cagar el Tió. Tothom té anècdotes relacionades amb aquesta soca que rep garrotades sense motiu. Perquè se l'ha de pegar? Som així.

Recordo que de petit el feia cagar 3 vegades. La primera solia ser a l'escola o el del poble. La segona el que no era el primer. I la tercera vegada i la més esperada era el de casa.

El del poble feia por i no sens motiu. El de l'escola l'haviem hagut d'anar a buscar al bosc (més endavant vaig descobrir que era una arbreda) i el de casa una vegada se'm va morir (es veu que no li donava menjar).


Que el Tió us cagui moltes coses si el feu cagar i que passeu unes bones festes (qui les odiï que no llegeixi).

Ah, per si no hi penso bon any nou i feliç Sant Joan (per si les vacances són més llargues del normal).

dimarts, 18 de desembre de 2007

El retorn


Un cas que el considerava una mera anècdota i una grandíssima història pel taxista. Però no, quan semblava que ho estava oblidant ha aparegut una altra notícia.


Tuncer Yilmaz, el taxista alemany d'origen turc que fa uns quants dies li va
cedir el volant del seu taxi Opel familiar a Michael Schumacher en persona, està
estudiant ofertes per vendre el seu monovolum. "Més de 10 persones estan
interessades en el meu cotxe", va explicar Yilmaz, que podria arribar a vendre
el seu taxi per 63.000 euros, molt més del que li va costar al comprar-lo.Yilmaz
justifica la venda en el fet que la policia l'ha amenaçat de multar-lo per excés
de velocitat i per posar en perill la vida dels fills de Schumi encara que no
era ell qui conduïa, però sí que és el propietari del cotxe.

Un altre cas que relaciona la F1 amb l'excés de velocitat és el que ha protagonitzat L.Hamilton que ha estat enxampat a 196 km/h.

Deixant la Fórmula 1.

Sens dubte la imatge del dia és la següent:

Per què és protagonista? Doncs perquè fa gala de la major violència astronòmica vista fins al moment.

Jo no puc comentar-ho millor de com ho fan a la pagina de la NASA. M'agradaria fer-ho però molt possiblement ficaré força la pota en alguna cosa.

diumenge, 16 de desembre de 2007

Mr. Brooks

Després de la cerimònia d’entrega de premis avui entraré en un tema en que la subjectivitat és molt important i els mitjans de comunicació hi tenen un paper destacat.

Aquest tema és el cinema.

Fa poc hi vaig anar i la pel·lícula que hi vaig veure mereixia haver pagat per veure-la. No era la primera vegada que hi arribava uns 5 minuts tard però per sort el començament no aportava massa cosa pel desenvolupament de l’argument.

Earl Brooks (Kevin Costner) és un home de familia i alhora torturat, incapaç de controlar les seves emocions. Té una meitat quasi diabòlica: Marshall (William Hurt), el seu alter ego, un assassi en sèrie. Tracy Atwood (Demi Moore) és una experimentada detectiu la devoció de la qual és la seva feina.

Un cop presentats aquests tres personatges entro a definir-los més detalladament. Earl Brooks és un empresari qui sense massa estudis aconsegueix arribar fins a dalt de tot. L'Earl és pare d'una filla, Jane, i espòs de la seva dona.

Amb el transcurs del temps el senyor Brooks ha "après" a conviure amb el seu alter ego. Els dos gaudeixen d'una ment brillant, calculadora i que no deixa marge d'error. Junts han assassinat força persones sense deixar rastre. Mr Brooks és addicte a l'assassinat, és conscient que no és bo però pateix aquesta peculiar addicció. Com a addicta freqüenta alcohòlics anònims.

En una setmana la seva vida canvia radicalment en recaure al cap de dos anys mata una parella força peculiar: "tenien per costum fer l'amor amb les cortines obertes de cara als veïns". Mr Brooks és enxampat in fraganti per un aficionat a la fotografia que per sorpresa seva li demana d'assistir a un altre assassinat seu. La mateixa setmana la filla retorna de la Universitat després d'haver-la abandonat.

És en aquest punt quan l'Earl i en Marshall mostren el seu gran intel·lecte fins al final de la pel·lícula. Canvis radicals, Excursions fins a Califòrnia, disfresses, mentides... Tot això amanit amb un humor cínic i, a vegades força fosc per fer baixar la tensió acumulada. Una pel·lícula que gaudeix de gran equilibri amb un final sorprenent i típic d'una sèrie de la televisió catalana.


En Marshall em va recodar molt l'Ed Harris de la pel·lícula Una ment meravellosa. Cosa que no em vaig poder estar de comentar a un dels qui m'havien acompanyat. No havia vist la pel·lícula en qüentió i li vaig parlar d'en Nash, John Forbes Nash, en aquell instant la seva cara va mostrar el que tenia lloc a les profunditats més profundes del se cervell. Sabia qui era Nash. N'hi vaig parlar una mica i em diu:

-- L'altre dia el vaig veure a la uni, em va passar per davant.

Com és d'esperar jo també em vaig quedar atònit, em va donar la descripció. Tot encaixava.
A ell li havien dit, quan li va passar per davant que aquell home vell i encorbat era tot un Premi Nòbel.

La sensació de veure passar un monument com aquest per davant teu ha de ser contundent i encara més si ets capaç de reconèixer-lo.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Un escrit inesperat

Qui ho hauria de dir que l'alasanid rebria un premi, qui ho hauria dit que jo fos capaç de tal cosa.

Per tant un dels objectius d'aquest missatge és agrair a tots aquells hi en un moment o altre heu passat per aquí. Jo no repartiré premis perquè aquest és el meu principal problema, una grandíssima indecisió, no obstant això, des d'aquest escrit mostro un agraiment quasi etern (és que tinc altres coses a fer que agrair sempre) a tots aquells qui en una ocasió o altra m'heu llegit comentant o no un dels meus escrits. Com a blocaire encara he de créixer molt, he de trobar temes els quals poder desenvolupar amb més ferqüència.

Quan he llegit el nom de la meva personalitat blocaire he tingut una barreja de sentiments molt curiosa la primera de felicitat, la segona ai mare què faig.

Tot i això hi ha 6 persones que se'n mereixen un.

L'Omalaled, per ser el bloc que més he seguit i del quin he après més.

En Centpeus, no per publicar-los cap a quarts de 8 del matí (que ja té mèrit) sinó per la tasca que duu a terme des de ja fa molt de temps i la gran quantitat de coses que he anat descobrint gracies a ell.

La Laia, perquè al seu bloc m'hi sento a gust i també m'ha permès descobrir un nou món per a mi.

En Remo, de CPI potser el bloc que em queda més lluny però tot i això es mereix el premi per la tasca que duu a terme ja sigui presentant-nos llibres com resolent problemes que passen pel cap de molta gent.

En Maiol, tot i que no et deixi missatges són força les vegades que et llegeixo també te'l mereixes.

En Bernat, va ser ell el qui no parava de dir-me que m'introduís en aquest món, era el meu corc personal.

Per a tots aquests i segur que per algun més que ara em deixo, felicitats. És possible que algú de vosaltres no rebi el premi però tot i això us seguiré d'a prop.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Taxista...

Perdoneu l'absència però a vegades em desapareix el concepte escriptor de bloc del cap.

Ja fa molts dies us vaig parlar d'una història realment curiosa avui seguim el fil iniciat el 17è dia del 10è mes d'enguany. Aquesta és un altre fragment extret d'aquest diari. És el diari que corre, tot i que sense cames, pel bar. Sense cames i sense sudokus, simplement perquè un company de classe s'encarrega d'arrencar-los minuciosament. Segons diu ell per dos motius.

1r. Els vol fer (i els fa)

2n. Diu que el del bar s'enfada i que quan els va a fer no se'ls troba.

Sense més dilació.

L'home estava al.lucinat. Segur que, en somnis, havia imaginat que algun dia algun famós, famós de veritat, pujaria al seu taxi i li diria: "Estic a punt de perdre l'avió, ¡voli!".I el dia va arribar. Tuncer Yilmaz, taxista alemany, va anar a recollir el seu client per acompanyar-lo a l'aeroport de Coburg. Ell va arribar a l'hora a la cita, però el client es va demorar molt i, a més, va confondre l'hora de sortida de l'avió camí d'un aeroport del centre d'Alemanya.Quan la família va aparèixer a la porta de casa seva, Yilmaz va acomodar la mare i els nens al seient del darrere i, quan li anava a obrir la porta del copilot al pare de família, aquest li va fer una petició insòlita: "¿Li faria res que conduís jo el taxi?". Yilmaz no es podia creure el que li estava passant i, mentre es pensava la resposta, el client encara va afegir: "No és que no em fiï de vostè, és que estic a punt de perdre l'avió i tenim una cita important".Yilmaz no va tenir cap més remei que acceptar. Al cap i a la fi qui li feia la petició, qui li pregava conduir (¿pilotar?) el seu taxi era Michael Schumacher, de 38 anys, un dels seus ídols, heptacampió del món de F-1 i, per descomptat, el millor conductor de la història.Schumi viatjava amb la seva dona Corinna Betsch, també de 38 anys, i els seus dos fills, Gina Maria, de 10 anys, i Mick, de 8. ¿On anaven? Anaven a adoptar, en un granja de gossos molt especial que hi ha en una localitat al centre d'Alemanya, un altre gos per afegir als cinc que ja tenen. Schumacher, que ja havia fet de jardiner en un anunci de Fiat després de retirar-se, a finals de l'any passat, de la F-1, va exercir de taxista, això sí, a gran velocitat, segons va relatar el mateix Yilmaz al diari muniquès Abendzeitung."De cop i volta em vaig trobar assegut al seient del copilot amb ¡Michael Schumacher! al volant. No m'ho podia creure", va relatar Yilmaz al reporter. "Va fer avançaments increïbles i traçava els revolts a gran velocitat, però de manera impecable. Va ser una experiència inoblidable, increïble", va acabar dient el taxista alemany, que, a més de cobrar el que marcava el taxímetre, va rebre 100 euros de propina per part de l'heptacampió, amb una fortuna personal valorada en 595 milions d'euros, quasi 100.000 milions de pessetes.

dijous, 29 de novembre de 2007

Un dia diferent

I sí, aquesta setmana ha tingut un dia diferent als altres no només perquè es deia diferent, dimarts, sinó que va ser diferent pel que vaig fer.


Aquest escrit arriba tard i ho sé. Podria dir que fa com la RENFE però sincerament, jo encara no m'he trobat mai que em fes anar malament. Possiblement és perquè no l'he feta servir.


El dia va ser diferent perquè la tarda la vaig dedicar a anar a Barcelona a fer una entrevita. <> Per estrany que sembli en vaig ser capaç. L'entrevista era a les 18 al CosmoCaixa. L'entrevistat el Professor Jorge Wagensberg.


Trobar el CosmoCaixa va ser relativament fàcil perquè és on és i no es mou. Durant la caminada al llarg de l'Avinguda Tibidabo... Em van sorprendre les casetes que hi ha. La majoria convertides en escoles i cliniques o oficines d'empreses i tot. La més curiosa és sens dubte la que sembla el Consulat xinès.


Vaig arribar 15 o 20 minuts abans. Vaig entrar a dins. A la recepció hi havia un home assegut de cabells i pell blanca. Amb una roba que alguns ja la considerarien passada de moda. Quiet. No es movia. La mirada perduda. Finalement m'hi vaig anar apropant... Seguia sense moure's. Era ni més ni menys que l'estàtica imatge d'Albert Einstein.
A recepció em van indicar on havia d'anar. Vaig arribar-hi sense problemes.


Un cop cara a cara amb l'entrevistat vaig passar una mica nervis (una mica força). Vaig fer el que es va poder i finalment ens vam despedir.


Vaig sortir d'allà amb el seu últim llibre dedicar a un servidor, i molt content per com havia anat.
PS: Els qui em coneixeu ja sabeu que són una mica tímid i força de les coses que això comporta.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Detector de metalls

Hi ha pors que són constants i opresores. D'altres que apareixen un dia i no se'n van. Però n'hi ha unes que van i vénen.

Un exemple clar és el detector de metalls de certs edificis. Quan els veig m'agafa una cosa en la profunditat de les meves vísceres.

No en tinc cap mal record és simplement la por a que passi alguna cosa. L'última vegada va ser fa 4 anys a un aeroport quan un membre d'un cos de seguretat (ara no recordo quin, potser nacional) em va dir:

-- Deja todos los metales, cadenas y cosas de estas...

I jo que no hi vaig poder deixar res, em vaig sentir malament però alhora satisfet en veure que havia fallat.

Després d'això com a molt havia passat per segurates del Camp Nou que acostumen a no ficar-me les grapes a sobre (no poden dir el mateix alguns dels meus acompanyants). Però per segurata em quedo amb el que em va dir la frase més intel·ligent que et pot dir un membre del seu col·lectiu.

-- Són las leyes de la física amigo...

Intentava quedar bé després de dir que no es podien portar ampolles de plastic tapades i que amb el tap i aigua arribaven més lluny i podien fer mal.

La part dolenta és que després de la gran explicació li va passar per alt una llauna de les de 33 cl. No es poden fer dues coses alhora...

Uixxx que me'n vaig.

El que us deia, avui he anat a la biblioteca i des de fa poc en tenen un. Ens hem mirat i al passar jo ell ha protestat pipipipipipii...

El cinturó, les claus, qualsevol dels no-metalls que duem en contra del nostre desig (però sense desgrat) dins del nostre organisme?

Me'l miro estranyat... Res, mort un altre cop. La de la biblioteca em diu que passi. Espero, està fent un carnet.

Finalment quan m'ha tocat he allargat la data límit del llibre i em diu. Aquest llibre és d'una altra biblioteca i potser porta la banda magnètica activada. L'ha desactivada i me he marxat sense que protestés.

Era de l'últim objecte del qui sospitava, un llibre, suposadament de paper (si fossin llenties encara que diuen que porten ferro, la sang les guanya). Aquet fet em recorda aquest altre. No deixa de ser curiós que es prenguin certes mesures per algunes coses i que per d'altres...

Bé avui volia explicar com funcionen els detectors de metalls però se m'ha fet una mica tard (tampoc tant) i ho deixo aquí.


PS: Volia dir alguna cosa més però ara no la recordo...

dimecres, 21 de novembre de 2007

Punt d'inflexió

No hi ha paraula que pugui definir millor el dia d'avui.



No sé el perquè però avui ha estat un dia diferent pel que fa als meus pensaments. Els temes de lletres han tingut una gran presència.



El primer ha estat un provervi xinès que més o anava així... (per tant serà una adaptació d'un seguit d'adaptacions).



Un home de ciutat van anar una vegada al cap, finalment van arribar a una casa en què només hi havia una dona.



-- Perdoni, on és el seu marit?-- preguntarà l'home.



-- El va matar el tigre.



-- I els fills?



-- També els va matar el tigre.



-- I llavors per què no va a la ciutat?



-- Perquè allí hi ha el dictador.



Com em passa sempre només recordo l'esència de les coses. Sóc incapaç de fer una memorització completa.



És una petita història que dóna foça material per refleccionar.



Aquesta tarda, per casualitat he anat a parar a una poesia que no sé què en penseu però ben recitada i amb moviment darrere quedava molt bé.



En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.


Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.





Finalment conclou amb



Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama
empieza de polvo y tiempo y sueño y agonías?



És de Jorge Luis Borges.



No vull acabar sense una última frase que ara no recordo per tant us deixo amb el pla B.



"Perdoneu-me que us hagi escrit una carta tan llarga, no he tingut el temps suficient per fer-la més curta"



Ve a ser la traducció d'una frase que diria que va escriure Newton al seu temps (corregiu-me si m'equivoco).

dimarts, 20 de novembre de 2007

I aquest fa 20

Avui és 20 de novembre, per a molts el dia que el seu cabdill els va deixar. No és això el que més m’importa en aquests moments. Avui fa anys el matemàtic Benoît Mandelbrot. Pot ser que us soni a alguns de vosaltres. És estrany que parli d’algun matemàtic que encara és viu però aquesta és una excepció.

Mandelbrot va néixer a Varsòvia el 1924 (és a dir 83 anys). I als 11 va marxar a estudiar a París.

Més que per la seva infància, és potser més conegut per haver-se trobat amb l’entitat més complexa que ha intentat investigat mai la humanitat. No és l’estructura de l’ADN ni el per què dels partits nefastos del Barça lluny del Camp Nou. NO! És el conjunt de Mandelbrot, és que pel que sembla tenen poca imaginació a l’hora de posar nom als monstres. Per construir aquest monstre no cal demanar-lo per fascicles a cap quiosc, resultaria molt llarg d’esperar.

Per poder entrar en detalls s’ha de tenir una petita cosa clara. Els números complexos, sí aquells que donaven solució a arrels d’índex parell els radicants de les quals eren negatius. Ja se sap que en certes ocasions quan una cosa no existeix l’has de crear. Per ser més precisos un número complex (com molt bé indica el seu nom) està format per un número real (dels de tota la vida incloent-hi els irracionals) i un altre de real també que multiplica l’arrel quadrada de -1.

Un cop hem repescat el concepte de número complex...

Ja hi ha hagut temps suficient. Si apliquem la fórmula Z^2+C on Z és un número complex i C n’és un altre que es manté constant , el resultat serà un altre número, complex també, aquest el tornem a passar per la fórmula en el lloc de Z i com ja hem dit abans C es manté constant. A mesura que anem generant valors i valors Z diferents se’ns acut veure com estan distribuïts pel pla dels números complexos, recordeu una vegada més que són números bidimensionals i que ja tenim la parella de valors que necessitem per localitzar un punt en un pla.


















Si ens mirem el que surt el primer que ens passa pel cap és un psé... I per això tanta cosa????

Només vull dir-vos que amaga coses realment sorprenents i com la cèl·lula necessita que es vagi ampliant i tintant una mica per poder apreciar part de la seva bellesa.

PS: Perdoneu una altra vegada aquest abandonament del bloc...

dilluns, 12 de novembre de 2007

dijous, 8 de novembre de 2007

Ara recordo aquelles tardes de dissabte que de ben petit aprofitava davant de la televisió. Ben d’hora vaig dominar el vídeo i tenir un poder quasi absolut de la programació d’un canal. Les pel·lícules de la Disney ocupaven el 100% de la programació, sí les de la Disney aquells clàssics que ha vist tantes i tantes persones. Alguns no volen admetre que les miraven per ells i ficaven al germà/cosí petit per excusa però quan s’és petit i ara i tot són pel·lícules que es fan mirar.


No han estat poques les ocasions en què la classe de castellà ha degenerat fins al punt d’acabar parlant de pel·lícules com “El Rey León”, la “Blancaneus” i tota la colla.


Es comentava que la Blancaneus era una aprofitada i malagraïda que esperava la més mínima ocasió per marxar amb un príncep ben plantat (d’aquests ja no en queden). O la història d’un Imperi i el seu jove emperador.


Aquestes pel·lícules han marcat a molta gent i una de les seves conseqüències és ni més ni menys que el famós logotip de la Apple. Aquella poma mossegada que surt a la pel·lícula Forrest Gump.


Aquí és on volia arribar. Com es relacionen aquestes dues entitats l’Apple i la Disney?


Per treure’n l’entrellat hauríem d’anar a l’any 1938 a Cambridge. Un jove matemàtic havia sortit entusiasmat del cinema després de veure una pel·lícula i per sobre de tot amb unes frases de la dolenta gravades a la ment “Sumerge la manzana en la pócima hirviente. Que rezume la muerte durmiente” Aquests són els versos que la bruixa de la Blancaneus recitava quan emmetzinava la poma que havia de donar el son etern a la més bella.


Es veu que aquest matemàtic va estar sempre obsessionat amb els verins fins que el 1954 va fer la seva última obra en vida; fou amarar una poma de cianur i clavar-li queixalada.


Hi ha qui deia que el logo del que us he parlat es va inspirar en la tràgica mort del pare de la computació moderna, Alan Mathison Turing, com tots recordareu és una poma mossegada pintada de colors que recorden a l’arc de Sant Martí. Cal recordar que Alan Turing era homosexual i que en aquells moment al Regne Unit era il·legal i considerat una malaltia mental.


Els directius de la Apple han afirmant més d’una vegada que és una al·legoria a la poma de Newton.


Què relaciona aquestes dues empreses? Doncs molt fàcil les mítiques llegendes urbanes.


PS: Perdoneu per la sequera dels últims dies.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Vells records

Abans d'ahir remenant una carpeta antiga em vaig trobar, no pas per casualitat, amb un tros de paper que vaig escriure a 1r d'ESO, ja fa uns quants anys.

Aquell dia la professora de dibuix va demanar que cada alumne digués la primera paraula que li passés pel cap.

El resultat va ser: "Abric, Amor, Amor, Arbre, Blanca, Bragon Pirson, Cap, Cor, Emoció, Festa, Gatzoneta, Guixeta, I love you, Korazonéé, Neu, neu, Pissarra, Sexe, Sexe, Soledat, Tristesa."
(ordre alfabètic)

A partir d'aquí se suposava que havíem d'inventar-nos alguna cosa que tingués sentit.

Per tant us deixo fer i a veure què us surt, properament penjaré el que vaig escriure.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Ara una petita pregunta:

En un torneig de tennis hi ha inscrites 256 persones.

En aquesta competició s'hi juga per eliminació. Es a dir el jugador que perd és eliminat.

La pregunta és quanta partits s'han de jugar per poder definir un campió??

A veure qui l'encerta.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Remenant la carpeta hi he trobat coses força curioses des d'un parell de cromatografies fins al meu primer contracte de l'armariet que tenc a l'institut (el 123) juntament amb exemens d'anglès i matemàtiques.

El més curiós és però un full amb els primers 1.000 decimals de l'arrel quadrada de 10.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Estirada d'orelles

Això és el que alguns creuen que em mereixo i creieu-me no és pas culpa meva, és culpa de la societat (del sistema com dirien alguns).

Avui, precisament avui és el dia que diuen que vaig néixer, jo hi era però no us puc assegurar que realment fos el dia que m'han dit.


Recordo molts dels aniversaris que he passat amb especial claretat els últims. Ha caigut en cadascun dels dies de la setmana i aquest any cau en dimecres, igual que fa 17 anys. 17 fa anys em semblava un número gran en quan a edat, avui hi he arribat i possiblement durant el mes d'octubre i novembre encara se m'escaparà algun 16.

Recordo que quan vaig entrar a 1r d'ESO em va coincidir amb una excursió, a 2n un professor em va explicar que al seu país no estiraven les orelles sinó que li feien esclatar tants ous al cap com anys celebrava (a la víctima, clar), a 3r va caure en cap de setmana... Finalment a 4t no recordo res en especial, només l'estirada d'orelles per part d'un professor i companys de classe, l'any passat va passar el mateix que l'anterior i aquest any han repetit els persones que em són més fidels en l'estirada d'orelles, 3 anys seguits, un bon mèrit.

N'hi ha que els cau sempre en festa, no miro a ningú eh!!, d'altres que els cau cada 4 anys i que certes ocasions el tenen separat 8 anys. Sempre que els celebréssim a partir d'un número. Crec però que s'haurien de celebrar coses més concretes que anys del calendari Gregorià. Això però és l'opció fàcil de calcular i recordar.

Des d'aquí felicito a tots els nascuts el 24 i els 2-3 dies del voltant.




Un bon pastís...

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Felicitats

Fa exactament 34 anys un dels Catalans Universals ens deixava per sempre.
El gran Casals, perquè és de qui parlo, va viure fins a l’edat de 96 o 97 anys ja que era de desembre i morí a l’octubre.
La carrera musical del jove Pau va començar molt aviat, com molts genis de la música, als 5 anys ja estudiava flauta, piano i violí i com en la majoria dels casos iniciat pel seu pare.
Inicià la seva fal·lera pel violoncel als 9.
Casualment, el violoncel era un dels instruments que no tenia a casa.
Internacionalment és conegut per ser un dels millors violoncel·listes de tots els temps i com és de suposar alguna cosa havia de canviar.
Tot i que els seus pares no el van obsequiar, al·legant que ja tenia prou instruments, un veí seu va satisfer els seus desitjos quan li’n regalà un fet a partir d’una carbassa.
Amb ganes i diners van matricular-lo a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Tanmateix, mai es va adaptar a la postura clàssica que s’havia adoptat des de temps remots per torcar el violoncel, la qual cosa feu que en desenvolupés una de pròpia i trenqués els esquemes.
Set anys després d’haver compost una partitura dels pastorets amb l’ajuda del seu pare i amb només 13 anys ja va entrar al món de la música per 4 pessetes a la setmana.
L’any següent l’amo del cafè on tocava Casals el va introduir a les esferes musicals i culturals de Catalunya.
Amb 20 anys ja era professor del Conservatori del Liceu després d’haver passat per Madrid i París.
Imparable, així és com definiríem el mestre que amb pocs anys anà fent gires arreu d’Europa i
Amèrica amb diversos músics de distints origens.
Amb la reina Victòria I del Regne Unit i Theodore Roosevelt va fer concerts privats.
Va organitzar un concert a Montjuïc en proclamar-se la Segona República.
Un altre fet destacable es va produir quan va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín car Adolf Hitler havia pujat al govern aquell mateix any.
Intransigent davant les dictadures va haver-se d’exiliar amb la sublevació de certs militars espanyols.
Finalment, l’any 1940 va haver de deixar el vell continent davant la inseguretat de l’envaïda França i va fer-se un lloc al continent americà.
A una edat ja avançada, l’any 1955, va visitar per primera vegada el país natal de la seva mare, Puerto Rico.
Amb els anys es va anar postulant com un dels grans pacifistes del planeta i finalment el 24 d’octubre de 1971 va proclamar el seu discurs més famós a la seu de les Nacions Unides.
Lamentablement mai va rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que molt possiblement es mereixia.
Doncs sí, avui és el primer dia d'aquesta temporada que ja he anat amb els pantalons llargs... Encara queda la màniga curta... (Han passat els 6-7 mesos que vaig anunciar)

diumenge, 21 d’octubre de 2007

El relleu

Dimecres d’aquesta setmana, 16:42 a la barberia.

Després d’haver estat 1 hora esperant per fi em toca a mi i ja estic assegut i com es normal en mi, jo i el barber estàvem envoltats d’un silenci que només era tallat per les tisores que estisoraven els meu cabells. Com sempre va ser ell qui va trencar el silenci.

XXXXX: Hamilton o Alonso?

Joan: ...? Ah! Räikkönen.

XXXXX (una mica descol·locat): Si clar també podria però és molt difícil... Si l’Alonso i en

Hamilton xoquessin... Que ja s’ha vist, no es porten massa bé i és l’última cursa... Però en Räikkönen ho té molt malament, hauria de passar un miracle...

Joan: És veritat ho té molt difícil, però guanyarà la cursa i el campionat, si més no la cursa.

I poca cosa més va ser el que vam dir. No sóc de parlar massa a no ser que hi hagi molta confiança i si em puc estalviar de parlar millor per a mi. Això ho sap el meu germanet que ja directament respon per mi a preguntes de quants anys tens a vegades.

Si els altres responen bé per mi perquè he de respondre jo? Com diu aquell savi proverbi <>

Durant tota la setmana s’anaven fent especulacions sobre si seria l’asturià o l’anglès jo sempre m’he decantat a favor del del nord simplement perquè diuen que allí la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un resultat favorable a l’equip roig i una vegada més a mitja Espanya els farà ràbia aquest color.
Des de fa temps s’especulava sobre qui seria el successor del Kàiser avui s’ha vist que l’home idoni és l’Home de Gel o el gran Massa que també hi ha contribuït molt al llarg de la temporada.

El mestre i el qui el substituirà (ja una mica grandet)

PS: El senyor XXXXX és el barber.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Qüestió de semblances

Aquesta tarda mentre feia una excursió per la Vikipèdia m’he trobat amb una foto de Thomas Alba Edison conegut per la majoria d’humans per fer inventor d’una quantitat espantosa d’aparells d’aplicacions diverses.

Una petita fracció de segon després de veure’l m’ha passat una altra imatge pel cap.

Ni més ni menys que la del Conseller Palpatine d’Star Wars. Pels qui no l’identifiqueu ara és el que posteriorment es converteix en Emperador de l’Imperi Galàctic i Mestre de Darth Vader.

Ja em direu si s’assemblen o no.









És arxiconeguda la semblança que té amb el màxim dirigent de l'església catòlica en el moment que és conegut com a Darth Sidious.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Una notícia diferent

Avui començo un apartat que dedicaré a notícies que com a mínim són entretingudes.

Aquest matí, a l’hora del pati (doncs sí ara, després de 2 anys de passar-los al Departament de Ciències Naturals, vaig al bar de l’Institut...)* estava passant pàgines i llegint els titulars destacats de cada pàgina quan de cop m’he trobat amb això:

“Una parella es divorcia al descobrir que flirtejaven entre ells a la xarxa”

Reacció 1: Com!?

Reacció 2: Intentar llegir la notícia.

Reacció 3: Un atac de riure desmesurat i sense control al llegir les primeres frases.

Reacció 4: Bòsnia no és americana, eh que no?

Us deixo doncs amb la notícia del dia. Extreta del Periodico de Catalunya del dia 17 d’octubre de l’any 2007 de Nostre Senyor.

“Es van conèixer per internet: estaven farts dels seus respectius matrimonis i
es van dedicar a intercanviar missatges, a seduir. Ell li deia Sucre; ell era el
Príncep de la Satisfacció. ¿Quant temps van estar així? No se sap. El cert és
que un dia van decidir veure's les cares, conèixer-se. La relació era seriosa i
havien de fer el següent pas. Així que es van citar. Es van arreglar per a la
trobada i es van presentar al lloc convingut. I aquí va arribar l'horror: ella
era la seva dona; ell era el seu marit.La història va tenir lloc a Zenica, una
ciutat situada a la regió central de Bòsnia, i la va fer pública ahir el
setmanari serbi Zabavnik. ¿Què va succeir després? ¿Què va passar quan Sucre i
el Príncep de la Satisfacció es van adonar que la persona amb qui havien estat
flirtejant a la xarxa era la mateixa amb qui dormien cada nit? ¿La persona amb
qui ja no podien conviure? Es van divorciar. Mai a la seva vida s'havien dit més
que pels seus noms, però a la xarxa es comportaven com uns joves de 15 anys. A
casa discutien, però a internet eren idíl·lics. Pot ser fins i tot que a la vida
real es detestessin, però davant el periodista del Zabavnik van declarar que no
podien imaginar-se la vida sense els missatges de l'altre. De manera que només
podien divorciar-se. Tots dos es van acusar d'infidelitat.El periodista de
Zabavnik va rematar el seu article preguntant-se per què una parella pot
portar-se bé per internet i malament "sense l'ordinador". El reporter hauria de
saber que no es tractava de la mateixa parella.”

Ja direu que us sembla, no deixa de ser força curiós i mostra la naturalesa real de l’ésser humà

* Han estat poc més de 2 anys que sens dubte han estat mitges hores de pati molt profitoses i entretingudes i que consti que trobaré a faltar...

PS: Quan he vist que els tres últims escrits eren de dimarts m'ha provocat i he hagut de fer-ne un avui.

Una de trivial

Què va passar el dia 12 d’octubre de 1582?

Per als amants dels jocs de preguntes pot ser una pregunta fàcil de respondre perquè segur que més d’una vegada l’han hagut d’afrontar.

La resta dels mortals però no ho tenen tan fàcil, suposem que els immortals saben la resposta, el primer que pensen és 12 d’octubre de fa més de 400 anys... l’any acaba en 2...AMÈRICA!!!
Possiblement serà la resposta d’un gruix important de la població.

Quan hom analitza fredament la pregunta el primer que s’ha de fer, com fan els matemàtics, és discutir. Té o no té solució la pregunta? Si en té, quantes en té?

Ja m’avanço i us dic que sí, que té solució. Quina?

Un cop sabem que és possible que una cosa passi hem de comprovar que pot passar en un moment determinat.

Per tant el principal problema que tenim amb el dia 12 d’octubre de 1582 és que no va passar res més rellevant que el 10 o l’11 del mateix mes i del mateix any simplement perquè en el nostre calendari, el gregorià, no van existir!!

Doncs això mateix l’any 1582 el Papa Gregori XIII va fer canviar el calendari, el van reestructurar. Van passar del 4 d’octubre (possiblement dijous) a 15 d’octubre.

Per què el van canviar?

Doncs perquè l’anterior feia el mateix que la RENFE, anar amb retard. Amb aquest nou calendari es van afegir els famosos anys de traspàs que en toquen 97 per cada 400 anys que si es fa la resta... (calculadores en mà) en surten 97 i 303.

Per tant... tenim que 303*365+97*366 (operació no apta per menors ni calculadores de butxaca) és igual a 146.097 dies.

En conseqüència si la Terra triga 365.2422 dies en fer una volta al sol, 400 anys són... 146.0966.88 dies i això provoca que cada 400 anys ens sobrin 0.12 dies o el que és el mateix sobra un dia cada 1/0.12 cicles de 400 anys... O això diuen el que hi entenen.

PS: En cas que m'hagi equivocat gaire espero que m'aviseu, gràcies.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Qui va descobrir Amèrica?

Quan hom es fa o més ben dit li fan aquesta pregunta la primera resposta és Cristòfor Colom. Els que tenen ganes d’anar una mica més lluny diuen que va ser el la va divisar des dalt de tot d’una de les caravel·les. Com molt bé saben els qui viuen a l’Estat espanyol o estan sotmesos al seu calendari és un dia festiu, el dia de “la Hispanidad”, que celebra la divisa d’Amèrica per part de la tripulació de Colom.

Quan entrem en detalls veiem que Colom està envoltat de misteri i incerteses. La versió més estesa, però, és la que diu que genovès. Aquest tema el deixo per un altre dia per poder-hi dedicat tot l’escrit.

Se’n diu Amèrica, no pas Colòmbia. Les primeres referències d’aquest nom són datades l’any 1507. Alguns diuen que és en honor a Amerigo Vespucci.
Arribats a aquest punt som on acabem sempre. “Això és meu o és teu? Perquè jo diria que és meu”.
Sens dubte Amèrica és continent de molt abans que nasquessin els rebesavis d’aquests dos grans emprenedors i navegants. I ja estava farcit d’homes i grans cultures.
És diu però que el primer europeu conscient que va arribar al “nou continent” va ser un víking, no és en Gudjohnsen, el seu nom era Eiríkur rauði Þorvaldsson en català el van traduir per Eric el Roig. Aquest islandès era d‘origen noruec però va haver d‘exiliar-se per culpa d‘un vessament de sang. Anys més tarda, un com afincat a Islàndia va veure‘s obligat a marxar una altra vagada per culpa altre cop del seu vici amb els assassinats, no sé si voluntaris o no. En aquesta ocasió va tornar a marxar cap a l‘Oest. A Groenlàndia va fundar-hi una colònia que amb els anys va anar creixent.

Tanmateix, va fer més expedicions cap a occident. Com es pot apreciar als mapes actuals del nostre planeta va haver d‘arribar per nassos al continent americà.
Malauradament, va arribar massa al nord i no va tenir la sort que van tenir els de finals del segle XV d‘anar al rovell de l‘ou.
Eric va tornar a Groenlàndia on va morir 3 anys després d‘haver trepitjat el continent dels indis i cawboys l‘any 1000.

PS: El motiu principal d‘aquesta mensió a l‘oblidadíssim Eric ve motivada pel seu aniversari de naixement. Com podeu veure avui en faria una bona pila.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Quin dia és avui...?

Avui, dia 2 d'octubre és un dia molt especial.


Per què?


Perquè fa anys que Josepmaria Escrivà de Balaguer va fundar l'Opus Dei? És molt possible que alguns ho creguin. Però no és per això que us destorbo.


Haureu suposat però que es tracta d'un naixement. Ara la pregunta és "Qui va nèixer un 2 d'octubre?"


La resposta són milions de persones i només comptant les d'avui en són realment moltes.


Una possible resposta és: મોહનદાસ કરમચંદ ગાંધી (segons la viquipèdia és en Gandhi...) i l'altre és un dels més grans, el més gran dels grans humoristes (no pas el més gran dels germans).


Com haureu pogut comprovar jo també sóc clarament Marxista. El gran Groucho va néixer el 2 d'octubre de 1890 (és poc més de 100 anys més gran que jo...) a la ciutat de Nova York, fill de família jueva.


No us dic res més d'ell perquè suposo que ja sabreu qui és. En cas que no ho sapigueu si us plau seguiu el meu consell:


"Haurieu de provar de veure una de les seves pel·lícules"


El més important del seu pas per la Terra van ser una sèrie de pel·licules d'humor (alguna d'elles inigualable), tres ex-dones (ja deia ell que la principal causa del divorci era el casament) i 3 fills.


PS: Pels qui creieu en les llegendes urbanes em sap molt greu dir-vos que la frase "perdoni que no m'aixequi" NO és al seu epitafi, si més no a la part visible.

dijous, 27 de setembre de 2007

Un altre llibre


¿Qué te importa lo que digan los demás?

Abans d’ahir vaig parlar d’un llibre que havia llegit feia molt temps. Vaig considerar que era el millor que podia fer abans de parlar-vos de l’últim que vaig llegir, malauradament també era en castellà com ja va essent freqüent en el camp de la ciència. El llibre era una espècie de segona part del que vaig comentar. En aquest es centren més en la seva cara més humana i les seves experiències amb la Comissió Robers. Pels qui no la conegueu va ser una comissió presidencial dels Estats Units constituïda després de l’accident del transbordador espacial Callenger. Després de mesos de voltar amunt i avall, i anar aprenent un fotimer de coses sobre el transbordador va acabar presentant un apèndix que van adjuntar a l’informe final, no sense haver tingut algun problema amb els membres més buròcrates de la comissió.

Pel que fa a la seva part més humana ens parla molt més de la seva primera dona,Arlene, qui va morir d’una tuberculosi que havia passat sense detectar durant molt de temps per la majoria dels metges que l’havien visitat. També narra el seu viatge èpic de Los Alamos a l’hospital on era la seva dona en què si no ho recordo malament punxen 4 vegades la roda.

Tanmateix també ens mostra algunes de les seves aventures arreu del món i la seva poca mania a l’hora de triar un hotel. Tot un Premi Nobel, sens dubte.

Un fet sorprenent és que va ser titllat de “cerdo machista” per un col·lectiu de dones. Es sorprenent el sistema que utilitza per desfer-se’n: “Parlem ara de l’estructura del protó...” si no ho recordo malament.

PS: Va ser titllat de masclista per haver utilitzat una famosa anècdota d’un altre dels grans físics del seu temps, Hans Bethe.

PPS: L’anècdota és l’arxiconeguda per molts que fa referència al per què brillen les estrelles.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Avui va de llibres



Aviat farà un any que em vaig llegir aquest llibre però l’havia d’explicar una mica per sobre perquè és un dels llibres més entretinguts i interessants que he llegit.

El llibre en qüestió com ja haureu pogut veure a la foto és la versió en castellà titulada ¿Está Vd. de broma, Sr. Feynman?
En aquest llibre es narra part de la vida de Richard Feynman tal i com aquest va explicar durant anys a l’autor del llibre Ralph Leighton.
La història comença amb un Feynman jove en mig de la crisi econòmica posterior al 29 com reparador de ràdios. Més tard entraria a estudiar a la universitat i es casaria amb la seva primera dona. El llibre ens sorprèn amb gran quantitat d’aventuretes que té el personatge al llarg de la seva vida. Després marxa cap a Los Alamos on esdevé rebentador de caixes fortes a fi de demostrar la poca seguretat i la seva habilitat.
Al llibre no només hi ha coses relacionades amb la física. El Dr. Feynman també ens sorprèn com a biòleg i el seu limitat coneixement sobre anatomia animal. Tot i això va arribar a estar amb homes de la talla del Dr. Watson conegut per tots per la seva relació amb la descoberta de l’estructura en doble hèlix de l’ADN. Tanmateix, va voler provar en el camp de la filosofia però se’n va cansar ràpid.És sens dubte un llibre entretingut i molt amè altament recomanable i que compensa amb escreix l’euro amb 20 cèntims que em va costar que me’l portessin des d’una altra biblioteca.

dilluns, 24 de setembre de 2007

El gen… despistat?


Avui canviaré de tema i us parlaré d’una petita part del meu genoma.

Aquesta és una de les preguntes que em faig amb més freqüència i és si sóc víctima de ser l’hereu del gen despistat. En aquest planeta abunden les persones que el tenen.
Tot i que aviat farà 17 anys que visc al mateix poble encara aquesta tarda he patit un parell d’errors en la situació espacial de dues ferreteries. El problema principal ha estat que enlloc d’anar cap al mar he anat cap a la muntanya fins que m’he adonat que no anava pel “bon” camí.
He fet la volta i Riera avall (pels més grans: abans cada cop que plovia força sortien imatges de cotxes nedant cap al mar a l’espai del Temps). Entro a la ferreteria i com m’acostuma a passar no tenien la bombeta que necessitava (tampoc és la primera vegada que em passa). He canviat el rumb i un altre cop cap amunt fins que he hagut de recular 15 metres perquè havia passat de llarg la segona parada.
Tampoc en tenien. Au més amunt!
A la tercera parada sí que n’hi havia tot i que no era del tot com l’original.
Conclusió: si mai t’equivoques, no canviïs el rumb, canvia la destinació.
Pregunta: He llegit que una de les principals causes de ser una mica despistat és l’abstracció, és veritat?
Pregunta: He llegit que una de les principals causes de ser una mica despistat és l’abstracció, és veritat?
Consell: Si voleu saber anècdotes sobre despistats i no sabeu on trobar-les busqueu entre els matemàtics i els físics.
PS: La bombeta en qüestió era per la lupa binocular que m’està ajudant amb el treball de recerca.
PPS: També us passen coses així?
PPPS: Laia això dels post scriptum és una de les meves manies.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Pare jo vull ser...


L’altre dia l’Omalaled ens parlava del cas de Sir William Henry Bragg i del seu fill. Moltes vegades els pares volen o si més no els agradada que els seus fills segueixin els seus passos o que els succeeixin a les empreses que els ha costat anys tirar endavant. En certes ocasions els fills fan una altra cosa o s’interessen per altres coses, un fet perfectament comprensible. Altres vegades els fills segueixen el camí començat pels pares.

Aquesta idea que avui publico em va passar pel cap a finals de maig. Era final de curs i havia de fer una exposició sobre els processos químics i físics que intervenen a la sinapsi quan llegint un llibre em trobo un escrit signat per un tal Heisenberg. D’entrada em va sobtar molt, sortosament al costat hi havia un requadre en què deia que era fill del famós físic alemany. Segons deia quan havia comunicat al seu pare que volia fer biologia, en Werner s’havia enfadat i li havia dit que la veritable ciència era la física.*

A partir d’aquí vaig començar a pensar i preguntar-me què se n’havia fet dels fills dels grans científics que era capaç de recordar.

Max Planck va tenir més d’un fill, el més gran Karl, va morir a la Primera Guerra Mundial, les bessones van morir poc després i el quart, Erwin, va morir executat per règim nazi... El senyor Planck, però va tenir un altre fill amb la segona dona, Herrmann del qual no he trobat res.
Properament continuaré amb la descendència de John Von Neumann, Neils Bohr, els Curie, J.J. Thompson i Feynman.

* No he trobat cap lloc on es digui i he trobat que un fill seú és o va ser físic...

dissabte, 22 de setembre de 2007

Queda innaugurat un bloc


Aquí i avui dia 22 de setembre de 2007 comença la meva vida com a blocaire. Ha passat molt temps hi ha plogut força des que em van animar a fer-me'n un. Diria que un any.

Així doncs ceda innaugurat aquest bloc que espero utilitzar fins que me'n cansi.

Per què alasanid? Això ho deixo pel perfil que queda millor allí.

Encara no sé que hi escriuré però si veieu la foto qui fa publicitat a favor del meu bloc és un dels grans del seu sector, per tant intenaré no decebre a ningú.

Des d'ara i fins que el tanqui estaré al servei del bloc, atentament

Alasanid