diumenge, 28 de setembre de 2008

Els Premis Ig Nobel

Hi ha premis que són més coneguts que d'altres i n'hi ha que per ells mateixos ja et donen prestigi.

Tothom coneix els Oscar, els Nobel, els Pulitzer... i una llarga llista que en conté d'altres més o menys prestigiosos.
Llavors també hi ha un altre tipus de premi: els satírics i/o irònics: els Darwin i Ig Nobel cada cop més famosos i d'altres com els Stella i els Pigasus que encara no s'han popularitzat prou.

En els que em voldria centrar avui és en els Ig Nobel que es repartiran el dia 2 d'octubre. Com alguns de vosaltres ja sabreu s'han fet molt populars aquests últims anys gràcies a Internet.

Aquest és el divuitè any que es concediran i se'n repartiran un total de deu a persones les proeses o investigacions de les quals "no es poden o no s'han de reproduir". Fan honor a persones que han fet ximpleries sorprenents, unes admirables i altres, potser, tot el contrari. O bé provoquen riallades o bé la incredulitat.

Aparentment són una xorrada però cada any els arriben milers de nominacions: milers de casos que han de classificar en dignes o no del premi. Un procés de selecció que ha de deixar només 10 treballs que seran mereixedors de l'Ig Nobel.

La cerimònia és rocambolesca. Aquest any, com cada any, s'obrirà amb una tema musical que cada any és diferent i seguirà amb les conferències 24/7 per part de diferents entesos en algun tema en concret (un dels quals és Benoît Mandelbrot). El 24/7 fa referència a un parell de conferències que faran. La primera consistirà en explicar detalladament la seva àrea de recerca amb detalls en 24 segons i la segona en definir-la en set paraules i que tothom ho pugui entendre (amb un controlador de temps i tot). Pels qui heu fet algun estudi o treball especialitzat entendreu la magnitud del problema si es vol fer adequadament.

Després tornaran a passar la música que han triat aquest any i hi tornaran una altra vegada amb la col·laboració de Premis Nobel i altres personalitats.

Després una sèrie de temes que acabaran amb la participació de Premis Ig Nobel anteriors (el dels ànecs necrofílics homosexuals, el dels problemes mèdics d'empassar-se sabres...).

També hi haurà l'entrega dels premis i acabaran, com en tota festa, amb un "discurs" de clausura.

Per descomptat els guardonats s'han de pagar el viatge fins a les instal·lacions de Harvard on es farà la cerimònia.

Pels qui no hem pogut aconseguir entrades sempre ens queda el webcast. Això sí, tot en horari americà.

En aquest vídeo hi ha un petit resum dels Premis.

dijous, 25 de setembre de 2008

El resultat de les Açores

En l’any del seu centenari l’Oficina Federal d’Investigació, l’FBI, encara ens segueix sorprenent. No parlo de la investigació que està duent a terme sobre un possible frau per part de magnats de la banca. Parlo d’un pamflet, un tríptic, que han tret. El tema és el que més preocupa als mal anomenats nord-americans (és que ja no es té en compte el Canadà??): les armes de destrucció massiva.

Com sempre resulta curiós que el país més i millor armat del món es preocupi del que ells tenen i no deixen tenir als altres.

En aquest trosset de paper, la cèlebre organització ens diu tot el que hem de saber, si no volíem saber gaires coses sobre les armes de destrucció massiva (ADM o WMD).
L’opuscle és un gran exemple d’organització i apurament del paper: consta de 6 seccions, una per cada tercera part del paper i costat.
La primera secció és la que serveix de portada, amb el seu títol amb un fons amb els colors negres, vermell i blanc i el logo i el nom del Departament que indiquen qui l’emet.

La segona secció és la més important. Dóna la informació bàsica del que és una WMD. Una explicació que no deixa possibles ambigüitats:

- Qualsevol explosiu o dispositiu incendiari (bomba, míssil...) amb una càrrega de més de 113 grams.

- Qualsevol arma dissenyada per causar o danys mitjançant l’alliberament, disseminació o impacte de productes tòxics o metzinosos.

- Qualsevol arma que impliqui disfuncions en organismes.

- Qualsevol arma dissenyada per emetre un nivell de radiacions perjudicials per l’ésser humà.

Aquesta pàgina la tanquen amb 3 pictogrames. El de radiació, el de perill biològic i un de polivalent sobre inflamabilitat tot això acompanyat de la corresponent frase en negreta que demana que es reconeguin els símbols i que no s’esperi de trobar-los en una WMD.

Llavors hi ha dos terços més amb un escrit de l’FBI que informa del que fan i de l’obligació dels ciutadans pel que fa a col•laboració. I que si es té cap dubte que no es dubti en trucar a la divisió de l’FBI més propera. I tot condimentat amb uns logos i distintius de l’FBI.

El següent terç, el 5è, és una llista de les oficines i els seus telèfons tret del del quarter general a Washington. L’últim fa referències a temes legals poc llegibles.

De totes maneres és un senyor pamflet que és el millor que ha fet mai l’FBI sobre aquest tema (segurament perquè és el primer).

Des de fa uns anys cada cop que n’hem sentit a parlar d’aquestes armes la imatge que en tenim és l’inici de la Guerra d’Iraq en què els americans acompanyats d’algunes tropes internacionals van anar a pacificar i salvar el món occidental del perill que suposava un govern dictatorial que suposadament estava en possessió d’aquests artilugis. Després de nombroses investigacions fetes per l’ONU no van quedar-ne prou satisfets i hi havia dubtes que en aquell moment van haver de solucionar per la via més efectiva.

Després d’haver llegit això qualsevol pot creure que realment havien encertat el Trio de les Açores (era un quartet). Segons la definició de l’agència federal americana un explosiu de poc més de 100 grams ja és una arma de destrucció massiva!! Una definició que sens dubte és una mica justeta.

Veient les definicions que dóna aprofitant la imprecisió de la quarta (si donés números concrets...) i pensant que no deixarà cap organisme que pugui patir una bomba d’antimatèria no és de destrucció massiva si no hi ha més de 56.5 g de reactiu.
Així doncs com que segur que van trobar algun coet de més de la massa estipulada sí que hi havia armes de destrucció massiva. El senyor Aznar es va tornar equivocar, aquest cop quan rectificava jaja.



L'article al The Guardian.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Tornen a caure gotes

Avui ja és 22 de setembre i com aquell qui no ho vol ja han passat 366 dies des que es va obrir aquest bloc, El meu bloc.

El 22 de setembre passat queia en dissabte. Després de passar pel blocs que seguia en aquell moment vaig decidir provar d'entrar a la blogsfera. Tot això va tenir lloc durant el matí, casualment plujós (queien 4 gotes). Avui torna a passar, sortint de classe he hagut de creuar la Facultat de Química per evitar uns quants mil·lilitres d'aigua.

Doncs bé, després d'un any de traspàs i 84 posts, alguns dels quals no valen res, puc considerar que ha estat una bona experiència i que m'ha fet aprendre moltes i moltes coses més o menys útils.

Com en la majoria dels aniversaris el qui ho celebra bufa les espelmes. Parlant amb l'Alasanid hem considerat que ell ho té molt difícil per fer-ho, no és més que un grapat dels meus pensaments. Per tant, després de pensar-hi molt vam decidir que el millor que podíem fer és que l'espelma s'apagués sola i que com a molt jo l'ajudaria una mica mentre ell pensés el desig (puc dir que no s'ha fet realitat, es tractava de veure si desitjant que l'espelma no s'apagués podia col·lapsar-la i res de res).



Avui s'ha arribat a les 3.333 visites, no està malament jaja

divendres, 19 de setembre de 2008

Primer riu, després ja pensaràs

Com milions de persones David Schmidt, de Massachusetts (EUA), es dutxa cada matí. Durant uns anys mentre es dutxava hi havia una cosa que el molestava i a part el tenia intrigat: per què se li enganxaven les cortines. No es queixava del fet que se li enganxessin sinó pel fet que les cortines entraven a la dutxa, les xuclava.

És un fet que molesta a moltes persones però David Schmidt era diferent de la resta: és doctor en enginyeria industrial, tenia molt temps lliure i disposava d’ordinadors amb molta potència de càlcul.

Tot va començar quan això li va passar a casa de la seva sogra, com era d’esperar a la dutxa. Segons recorda "es van xuclar meravellosament”.

Anys enrere s’havia suggerit que aquest empipador fenomen succeïa com a conseqüència de l’aigua calenta. L’aire s’escalfava, pujava cap amunt i per reemplaçar-lo entrava aire des de l’exterior per darrere de la cortina. D’aquesta manera era xuclada cap endins. Sens dubte això hi contribueix però s’ha demostrat que amb dutxes d’aigua freda també segueix passant. La temperatura de l’aigua no és la clau.

Una altra hipòtesi tenia a veure amb el Principi de Bernoulli. Entre altres coses el que ens diu aquest principi és que si fem augmentar la velocitat d’un fluid la seva pressió disminueix. El que podia passar és que l’aigua de la dutxa transmetia moviment a l’aire i per tant una velocitat respecte l’aire de fora que estava estàtic, la pressió de dins de la dutxa era inferior i la cortina es xuclava cap endins.

Utilitzant el software de la feina Schmidt va fer un model en 3D de la banyera de la seva sogra on era sabut que es produïa l’efecte. Després de més de 1.5 trilions americans de càlculs (1.5 bilions dels nostres) el flux conjunt de les gotes d’aigua i l’aire de la dutxa en un ambient a la mateixa temperatura va revelar uns fets sorprenents. L’aire conduït per l’aigua que sortia de la dutxa formava un vòrtex amb l’eix perpendicular a la cortina (un remolí horitzontal). Com en un huracà el centre del vòrtex de la dutxa és una zona de baixa pressió. Tot i que és la combinació d’aquests tres en una dutxa d’aigua calenta, els resultats del doctor Schmidt que el vòrtex és el factor dominant el la succió de les cortines.


Vectors velocitat que mostren el moviment de l'aire dins de la banyera.

Després d’haver entès què fa que les cortines ataquin als qui es dutxen aquestes investigacions no van passar desapercebudes. Com moltes de les grans investigacions va ser reconeguda amb ni més ni menys que amb un premi. Aquest rigorós estudi va fer a David Schmidt mereixedor del Premi Ig Nobel de Física de 2001.

Ara us deixo amb una frase, la dels Premis Ig Nobel: recerca que fa riure a la gent i després pensar.

Aquí podeu trobar informació del premiat.

Un lloc interessant (El web dels Ig Nobel)

dimecres, 17 de setembre de 2008

S'aixeca el teló

Permeuteu que us desenganyi però l'objectiu d'aquest escrit no és començar a explicar aquells acudits mítics que comencen amb un "S'aixeca el teló..."

Ara ja en són els dies i jo també hi he hagut de tornar. En aquest cas tornar per primera vegada. Avui ja he començat les excursions diàries a Barcelona per anar a classe. Per tant, a partir d'avui intueixo que començaré a estar ocupat.

Tot i això seguiré escrivint alguna cosa.

diumenge, 14 de setembre de 2008

La pituïtària

Quan es comença a estudiar el cos humà durant la primària sempre apareixen rialles i algunes preguntes de les que els mestres no se’n saben sortir o bé no saben com explicar de forma entenedora a nens de 10 anys.

Al seu dia va ser motiu de pregunta la glàndula pituïtària i tot i que ja no recordo la resposta que es va donar sempre més l’he recordada.

L’any 1940 Andrew Nalbandov estava en la mateixa situació. Es preguntava per a què servia la hipòfisi (l’altre nom per la glàndula) de les gallines.

Com s’ha fet en moltes ocasions per veure què fa una cosa es comença observant què passa quan se’n prescindeix. La pituïtària està situada a sota del cerebel i és difícil d’obtenir. En tots els intents que va fer van acabar amb la vida dels animals en pocs dies.

Nalbandov començava a acceptar les idees d’un parell de científics que havien fet operacions similars a Anglaterra. Deien senzillament que les gallines sense hipòfisi no podien viure.

Nalbandov es va resignar a fer alguns experiments de curt termini quan, de cop i volta, un 98% d’un grup de gallines sobrevisqueren durant 3 setmanes i moltes d’elles fins a 6 mesos. L’única explicació que hi trobava era que la seva tècnica quirúrgica havia millorat però resultava estrany. En aquella època estava a punt de començar un experiment a llarg termini quan van començar a morir totes les gallines sense hipòfisi, en unes setmanes no en va quedar ni una ni les que portaven mesos operades ni les operades recentment.

Aran d’aquesta estranya situació va seguir experimentant; sabia que en unes determinades situacions les aus patien una mortalitat molt baixa. Sense saber per què va tornar a haver-hi un d’aquests períodes de baixa mortalitat. Va fer rigorosos anàlisis, entre les possibilitats hi havia malalties i altres factors; no va trobar res anormal.

Sens dubte l’Andrew estava frustrat per no saber treure profit d’un fet que permetia als animals superar l’operació. Tanmateix, la seva vida social va seguir.

Una nit, després d’una festa que havia acabat tornava a casa i el recorregut el va fer passar per davant del laboratori. Tot i ser les 2 de la matinada els llums del bestiari estaven enceses. El més probable era que un estudiant se les hi hagués deixat i per va entrar a apagar-les. Aquest fet no va ser aïllat, nits després també va haver d’apagar els llums. La investigació el va dur al conserge suplent. El que havia de fer aquest home era comprovar a mitjanit que totes les finestres fossin tancades i les portes bloquejades i preferia deixar enceses les llums del bestiari per poder trobar la porta de sortida (els interruptors eren lluny de la porta). Comprovacions posteriors van mostrar que els períodes de baixa mortalitat coincidien amb les temporades que hi havia el conserge suplent.

En experiments controlats es va demostrar que les gallines sense hipòfisi mantingudes a les fosques es morien mentre que les il·luminades durant dos períodes d’una hora per nit vivien. L’explicació era simple; les aus en la fosca no mengen i el nivell de glucosa a la sang baixava (hipoglucèmia) i no es podien recuperar, mentre que les aus il·luminades unes hores extres menjaven suficient com per poder passar la resta de la nit.

I com és que això els passava a les gallines sense hipòfisi? L’explicació rau en el seu funcionament. La pituïtària és una glàndula que regula la major part del funcionament de l’organisme; secreta hormones i a més a més controla altres glàndules. El problema estava en què algunes de les hormones tenien un paper clau en el control de la glucosa a la sang.

Com era d’esperar el cas de la dona de neteja del laboratori on treballava Enrico Fermi no era un cas aïllat.

Extret d'Eurekas y euforias de Walter Gratzner

dijous, 11 de setembre de 2008

Feliç diada

El dia 11 de setembre, durant els últims anys, ha estat un dia assenyalat. És l'última festa abans de començar la majoria de cursos.

De moment us desitjo una bona diada.

Aquest és per tant juntament amb els altres dos que he penjat aquí i amb l'himne del barça el quartet d'himnes que em sé una mica per sobre.

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Com no podia ser d'altra manera acabo amb la imatge que google va fer pel dia d'ahir.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Pors infundades

Des de sempre cada pas que s'ha fet o intentat fer sempre hi ha hagut els qui han intentat, utilitzant tots els recursos possibles, boicotejar l'acció. Ja sigui a nivell humà i social com científic.

No era d'estranyar que un projecte tan ambiciós com l'LHC del CERN també formés part d'aquest gran col·lectiu.

Avui en Dan ens n'ha parlat i també ha fet esment del que, segons els detractors del projecte, pot fer perillar la integritat del planeta.

Alguns parlen dels forats negres i per internet, al youtube, també en corren videos. Com es pot veure la catàstrofe serà monstruosa.



Jo pel que tenia entès un forat negre amb la massa terrestre era una mica més petit. Però bé... Tot sigui perquè es vegi clar.

El CERN per la seva banda ja ha fet diversos estudis sobre la seva seguretat que han estat examinats per científics aliens a l'organització. El més recent el va fer públic a finals de la setmana passada.

I des del CERN s'han emès unes frases que de ben segur quedaran per la posteritat:

L'LHC ens permetrà estudiar detalladament què fa la natura al nostre voltant. L'LHC és segur, i qualsevol suggestió de risc és pura ficció. (Robert Aymar)

Els estudis de la seguretat de l'LHC mostren que l'LHC és perfectament segur, assenyalen que la natura ja ha fet l'equivalent a centenars de milers de programes d'investigació de l'LHC, i el planeta encara existeix. (Jos Engelen)

Havent acabat us mostro encara un últim video, aquest cop del Consell Europeu per la Recerca Nuclear. Aquí es mostra amb unes molt bones imatges digitals quin serà el recorregut dels protons quan l'aparell estigui en ple funcionament, com en tots aquests casos està en anglès.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Missatge interplanetari

L'any 1960, Ivan Bell, un professor anglès a Tokio, va sentir a parlar del Projecte Ozma, un pla d'escolta dels missatges que podien venir per ràdio des de l'espai. Bell redactà un missatge interplanerari de 24 símbols que el diari japonès Japan Times publicà en la seva edició del 22 de gener de 1960, tot demanant als seus lectors que el desxifressin.

El diari rebé 4 respostes, entre elles, una d'una lectora nordamericana que va escriure la seva resposta afegint en el mateix codi que era de Júpiter.

És un codi que si s'ha d'enviar és senzill d'interpretar. Això sí, s'ha de tenir la voluntat de fer-ho i si cal passar-s'hi uns quants minuts amb els símbols davant.

El missatge consta de 14 línies.

1.- A.B.C.D.E.F.G.H.I.J.K.L.M.N.P.Q.R.S.T.U.V.W.Y.Z.

2.- AA, B; AAA, C; AAAA, D; AAAAA, E; AAAAAA, F; AAAAAAA, G; AAAAAAAA, H; AAAAAAAAA, I; AAAAAAAAAA, J.

3.- AKALB; AKAKALC; AKAKAKALD, AKALB; BKALC; CKALD; DKALE, BKELG; GLEKB, FKDLJ; JLFKD.

4.- CMALB; DMALC; IMGLB.

5.- CKNLC; HKNLH; DMDLN; EMELN.

6.- JLAN; JKALAA; JKBLAB; AAKALAB; JKJLBN; JKJKJLCN; FNKGLFG.

7.- BPCLF; EPBLJ; FPJLFN.

8.- FQBLC; JQBLE; FNQFLJ.

9.- CRBLI; BRELCB.

10.- JPJLJRBLSLANN; JPJPJLJRCLTLANNN; JPSLT; JPTLJRD.

11.- AQJLU; UQJLAQSLV.

12.- ULWA; UPBLWB; AWDMALWDLDPU; VLWNA; VPCLWNC. VQJLWNNA; VQSLWNNNA, JPEWFGHLEFWGH, SPEWFGHLEFGWH.

13.- GIWIHYHN; TKCYT, ZYCWADAF.

14. DPZPWNNIBRCQC.

A veure si sou capaços d'arribar fins al final.

Si arribats a la 14 no us en sortiu, aquí teniu una petita ajuda.

Extret del llibre:
Matemática, ¿estás ahí?, d'Adrián Paenza.

divendres, 5 de setembre de 2008

Youtube

Aquests dies he passat unes quantes hores a youtube i com era d'esperar hi he trobat de tot, entre aquestes coses aquest parell de videos.



Aquí s'explica a ritme de rap (no millor que en Cuní) què és l'LHC i quins experiments s'hi duran a terme.

Ja queda menys d'una setmana (10 de setembre) perquè l'LHC comenci a funcionar. I uns mesos perquè ho faci al 100% de la seva potència.



Yes, it blends!

dijous, 4 de setembre de 2008

Globus

Durant l’estiu són molts els dies en què ens preguntem que com és que fa tanta calor. La resposta en molts casos la recordem de quan a l’escola ens parlaven de la calor.

Però la calor què és? És una energia que té a veure amb el moviment dels àtoms i molècules, aquesta és l’energia tèrmica.

Quan un cos, qualsevol cosa que us pugueu imaginar, està a una temperatura diferent que el seu entorn o altres cossos la transferència va de calent a fred fins que s’arriba a un equilibri. Si repesquem algunes nocions de primària o ESO sabrem que aquesta transferència pot ser la conducció, la convecció i la radicació o una combinació, clar.

A grans trets la conducció es produeix quan en la transmissió hi ha contacte directe i per vibracions les partícules es transmeten la calor. En la convecció, que es produeix en fluids, al guanyar temperatura una part del fluid disminueix la seva densitat i ascendeix de tal manera que la part freda es situa a la part inferior. Si la font de calor es troba a la part inferior, com en una olla, es poden crear corrents. I per acabar la radiació és un fenomen que es produeix a distància, com passa amb les bombetes.

I això de què serveix? Aparentment de no massa cosa en la nostra vida diària però només cal dir que no tots els materials es comporten igual, n’hi ha que condueixen millor i d’altres que ha d’absorbir més energia per assolir la mateixa temperatura. Jugant amb això podem fer diferents experiments i n’hi ha un que m’agrada especialment.





I doncs, què passa? La resposta es troba en els dos materials de l’interior del globus. En el blanc hi ha aire i al blau aigua. El que ha passat és que l’aigua ha absorbit la calor que la flama donava al plàstic. D’aquesta manera la temperatura del plàstic només ha pujat lleugerament. En el cas de l’aire, entre que és un gas (hi ha menys partícules a l’interior del globus) i que no és tan bon conductor tèrmic com l’aigua el plàstic s’ha escalfat massa i ha acabat rebentant.

Per tant ja ho sabeu, un globus podria anar bé per escalfar la sopa si un dia no teniu res millor.

dimarts, 2 de setembre de 2008

De teves a meves

Fa molt de temps que havia sentit a parlar d'en Pere Calders. Un dels grans dels contes en la nostra llengua. Però mai n'havia llegit cap a part dels que a vegades hi pogués haver en un llibre de text de l'escola.

Remenant per casa vaig trobar que n'hi havia un: De teves a meves 32 contes que acaben més o menys bé.

Pel títol ja es podia intuir que els contes no serien d'aquells que finalitzen amb un ...i van ser feliços i van menjar anissos.

Abans de començar cada conte n'he llegit el títol i he intentat endevinar alguna cosa del conte, però se m'ha fet impossible. Són contes atípics i imprevisibles, alguns no diuen massa cosa i d'altres són surrealistes o irònics. Hi ha de tot (fins i tot un on un personatge fa servir el mateix cognom que jo, cosa que no havia vist mai).

I ara us deixo amb una trentadosena part dels contes (que consti que és menys d'una trentadosena part del llibre!):

La tiradora de cartes (i també especialista en vola de cristall, segons els anuncis) va dir al client que treuria premi a la rifa.

Després de la fallada, el client va reclamar iradament perquè no havia tret.
―Quin número teníeu? ―va preguntar-li la fetillera.
―Cap!―I doncs? Com volíeu treure?
―Vos em vau dir que tindria sort, i si la sort posa condicions, plego! A base de comprar números pot treure qualsevol!

Tenia raó, era indiscutible, i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta. La qual cosa, si es considerava bé, ja era una confirmació dels seus auguris.