diumenge, 28 d’octubre de 2007

Vells records

Abans d'ahir remenant una carpeta antiga em vaig trobar, no pas per casualitat, amb un tros de paper que vaig escriure a 1r d'ESO, ja fa uns quants anys.

Aquell dia la professora de dibuix va demanar que cada alumne digués la primera paraula que li passés pel cap.

El resultat va ser: "Abric, Amor, Amor, Arbre, Blanca, Bragon Pirson, Cap, Cor, Emoció, Festa, Gatzoneta, Guixeta, I love you, Korazonéé, Neu, neu, Pissarra, Sexe, Sexe, Soledat, Tristesa."
(ordre alfabètic)

A partir d'aquí se suposava que havíem d'inventar-nos alguna cosa que tingués sentit.

Per tant us deixo fer i a veure què us surt, properament penjaré el que vaig escriure.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Ara una petita pregunta:

En un torneig de tennis hi ha inscrites 256 persones.

En aquesta competició s'hi juga per eliminació. Es a dir el jugador que perd és eliminat.

La pregunta és quanta partits s'han de jugar per poder definir un campió??

A veure qui l'encerta.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Remenant la carpeta hi he trobat coses força curioses des d'un parell de cromatografies fins al meu primer contracte de l'armariet que tenc a l'institut (el 123) juntament amb exemens d'anglès i matemàtiques.

El més curiós és però un full amb els primers 1.000 decimals de l'arrel quadrada de 10.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Estirada d'orelles

Això és el que alguns creuen que em mereixo i creieu-me no és pas culpa meva, és culpa de la societat (del sistema com dirien alguns).

Avui, precisament avui és el dia que diuen que vaig néixer, jo hi era però no us puc assegurar que realment fos el dia que m'han dit.


Recordo molts dels aniversaris que he passat amb especial claretat els últims. Ha caigut en cadascun dels dies de la setmana i aquest any cau en dimecres, igual que fa 17 anys. 17 fa anys em semblava un número gran en quan a edat, avui hi he arribat i possiblement durant el mes d'octubre i novembre encara se m'escaparà algun 16.

Recordo que quan vaig entrar a 1r d'ESO em va coincidir amb una excursió, a 2n un professor em va explicar que al seu país no estiraven les orelles sinó que li feien esclatar tants ous al cap com anys celebrava (a la víctima, clar), a 3r va caure en cap de setmana... Finalment a 4t no recordo res en especial, només l'estirada d'orelles per part d'un professor i companys de classe, l'any passat va passar el mateix que l'anterior i aquest any han repetit els persones que em són més fidels en l'estirada d'orelles, 3 anys seguits, un bon mèrit.

N'hi ha que els cau sempre en festa, no miro a ningú eh!!, d'altres que els cau cada 4 anys i que certes ocasions el tenen separat 8 anys. Sempre que els celebréssim a partir d'un número. Crec però que s'haurien de celebrar coses més concretes que anys del calendari Gregorià. Això però és l'opció fàcil de calcular i recordar.

Des d'aquí felicito a tots els nascuts el 24 i els 2-3 dies del voltant.




Un bon pastís...

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Felicitats

Fa exactament 34 anys un dels Catalans Universals ens deixava per sempre.
El gran Casals, perquè és de qui parlo, va viure fins a l’edat de 96 o 97 anys ja que era de desembre i morí a l’octubre.
La carrera musical del jove Pau va començar molt aviat, com molts genis de la música, als 5 anys ja estudiava flauta, piano i violí i com en la majoria dels casos iniciat pel seu pare.
Inicià la seva fal·lera pel violoncel als 9.
Casualment, el violoncel era un dels instruments que no tenia a casa.
Internacionalment és conegut per ser un dels millors violoncel·listes de tots els temps i com és de suposar alguna cosa havia de canviar.
Tot i que els seus pares no el van obsequiar, al·legant que ja tenia prou instruments, un veí seu va satisfer els seus desitjos quan li’n regalà un fet a partir d’una carbassa.
Amb ganes i diners van matricular-lo a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Tanmateix, mai es va adaptar a la postura clàssica que s’havia adoptat des de temps remots per torcar el violoncel, la qual cosa feu que en desenvolupés una de pròpia i trenqués els esquemes.
Set anys després d’haver compost una partitura dels pastorets amb l’ajuda del seu pare i amb només 13 anys ja va entrar al món de la música per 4 pessetes a la setmana.
L’any següent l’amo del cafè on tocava Casals el va introduir a les esferes musicals i culturals de Catalunya.
Amb 20 anys ja era professor del Conservatori del Liceu després d’haver passat per Madrid i París.
Imparable, així és com definiríem el mestre que amb pocs anys anà fent gires arreu d’Europa i
Amèrica amb diversos músics de distints origens.
Amb la reina Victòria I del Regne Unit i Theodore Roosevelt va fer concerts privats.
Va organitzar un concert a Montjuïc en proclamar-se la Segona República.
Un altre fet destacable es va produir quan va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín car Adolf Hitler havia pujat al govern aquell mateix any.
Intransigent davant les dictadures va haver-se d’exiliar amb la sublevació de certs militars espanyols.
Finalment, l’any 1940 va haver de deixar el vell continent davant la inseguretat de l’envaïda França i va fer-se un lloc al continent americà.
A una edat ja avançada, l’any 1955, va visitar per primera vegada el país natal de la seva mare, Puerto Rico.
Amb els anys es va anar postulant com un dels grans pacifistes del planeta i finalment el 24 d’octubre de 1971 va proclamar el seu discurs més famós a la seu de les Nacions Unides.
Lamentablement mai va rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que molt possiblement es mereixia.
Doncs sí, avui és el primer dia d'aquesta temporada que ja he anat amb els pantalons llargs... Encara queda la màniga curta... (Han passat els 6-7 mesos que vaig anunciar)

diumenge, 21 d’octubre de 2007

El relleu

Dimecres d’aquesta setmana, 16:42 a la barberia.

Després d’haver estat 1 hora esperant per fi em toca a mi i ja estic assegut i com es normal en mi, jo i el barber estàvem envoltats d’un silenci que només era tallat per les tisores que estisoraven els meu cabells. Com sempre va ser ell qui va trencar el silenci.

XXXXX: Hamilton o Alonso?

Joan: ...? Ah! Räikkönen.

XXXXX (una mica descol·locat): Si clar també podria però és molt difícil... Si l’Alonso i en

Hamilton xoquessin... Que ja s’ha vist, no es porten massa bé i és l’última cursa... Però en Räikkönen ho té molt malament, hauria de passar un miracle...

Joan: És veritat ho té molt difícil, però guanyarà la cursa i el campionat, si més no la cursa.

I poca cosa més va ser el que vam dir. No sóc de parlar massa a no ser que hi hagi molta confiança i si em puc estalviar de parlar millor per a mi. Això ho sap el meu germanet que ja directament respon per mi a preguntes de quants anys tens a vegades.

Si els altres responen bé per mi perquè he de respondre jo? Com diu aquell savi proverbi <>

Durant tota la setmana s’anaven fent especulacions sobre si seria l’asturià o l’anglès jo sempre m’he decantat a favor del del nord simplement perquè diuen que allí la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un resultat favorable a l’equip roig i una vegada més a mitja Espanya els farà ràbia aquest color.
Des de fa temps s’especulava sobre qui seria el successor del Kàiser avui s’ha vist que l’home idoni és l’Home de Gel o el gran Massa que també hi ha contribuït molt al llarg de la temporada.

El mestre i el qui el substituirà (ja una mica grandet)

PS: El senyor XXXXX és el barber.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Qüestió de semblances

Aquesta tarda mentre feia una excursió per la Vikipèdia m’he trobat amb una foto de Thomas Alba Edison conegut per la majoria d’humans per fer inventor d’una quantitat espantosa d’aparells d’aplicacions diverses.

Una petita fracció de segon després de veure’l m’ha passat una altra imatge pel cap.

Ni més ni menys que la del Conseller Palpatine d’Star Wars. Pels qui no l’identifiqueu ara és el que posteriorment es converteix en Emperador de l’Imperi Galàctic i Mestre de Darth Vader.

Ja em direu si s’assemblen o no.









És arxiconeguda la semblança que té amb el màxim dirigent de l'església catòlica en el moment que és conegut com a Darth Sidious.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Una notícia diferent

Avui començo un apartat que dedicaré a notícies que com a mínim són entretingudes.

Aquest matí, a l’hora del pati (doncs sí ara, després de 2 anys de passar-los al Departament de Ciències Naturals, vaig al bar de l’Institut...)* estava passant pàgines i llegint els titulars destacats de cada pàgina quan de cop m’he trobat amb això:

“Una parella es divorcia al descobrir que flirtejaven entre ells a la xarxa”

Reacció 1: Com!?

Reacció 2: Intentar llegir la notícia.

Reacció 3: Un atac de riure desmesurat i sense control al llegir les primeres frases.

Reacció 4: Bòsnia no és americana, eh que no?

Us deixo doncs amb la notícia del dia. Extreta del Periodico de Catalunya del dia 17 d’octubre de l’any 2007 de Nostre Senyor.

“Es van conèixer per internet: estaven farts dels seus respectius matrimonis i
es van dedicar a intercanviar missatges, a seduir. Ell li deia Sucre; ell era el
Príncep de la Satisfacció. ¿Quant temps van estar així? No se sap. El cert és
que un dia van decidir veure's les cares, conèixer-se. La relació era seriosa i
havien de fer el següent pas. Així que es van citar. Es van arreglar per a la
trobada i es van presentar al lloc convingut. I aquí va arribar l'horror: ella
era la seva dona; ell era el seu marit.La història va tenir lloc a Zenica, una
ciutat situada a la regió central de Bòsnia, i la va fer pública ahir el
setmanari serbi Zabavnik. ¿Què va succeir després? ¿Què va passar quan Sucre i
el Príncep de la Satisfacció es van adonar que la persona amb qui havien estat
flirtejant a la xarxa era la mateixa amb qui dormien cada nit? ¿La persona amb
qui ja no podien conviure? Es van divorciar. Mai a la seva vida s'havien dit més
que pels seus noms, però a la xarxa es comportaven com uns joves de 15 anys. A
casa discutien, però a internet eren idíl·lics. Pot ser fins i tot que a la vida
real es detestessin, però davant el periodista del Zabavnik van declarar que no
podien imaginar-se la vida sense els missatges de l'altre. De manera que només
podien divorciar-se. Tots dos es van acusar d'infidelitat.El periodista de
Zabavnik va rematar el seu article preguntant-se per què una parella pot
portar-se bé per internet i malament "sense l'ordinador". El reporter hauria de
saber que no es tractava de la mateixa parella.”

Ja direu que us sembla, no deixa de ser força curiós i mostra la naturalesa real de l’ésser humà

* Han estat poc més de 2 anys que sens dubte han estat mitges hores de pati molt profitoses i entretingudes i que consti que trobaré a faltar...

PS: Quan he vist que els tres últims escrits eren de dimarts m'ha provocat i he hagut de fer-ne un avui.

Una de trivial

Què va passar el dia 12 d’octubre de 1582?

Per als amants dels jocs de preguntes pot ser una pregunta fàcil de respondre perquè segur que més d’una vegada l’han hagut d’afrontar.

La resta dels mortals però no ho tenen tan fàcil, suposem que els immortals saben la resposta, el primer que pensen és 12 d’octubre de fa més de 400 anys... l’any acaba en 2...AMÈRICA!!!
Possiblement serà la resposta d’un gruix important de la població.

Quan hom analitza fredament la pregunta el primer que s’ha de fer, com fan els matemàtics, és discutir. Té o no té solució la pregunta? Si en té, quantes en té?

Ja m’avanço i us dic que sí, que té solució. Quina?

Un cop sabem que és possible que una cosa passi hem de comprovar que pot passar en un moment determinat.

Per tant el principal problema que tenim amb el dia 12 d’octubre de 1582 és que no va passar res més rellevant que el 10 o l’11 del mateix mes i del mateix any simplement perquè en el nostre calendari, el gregorià, no van existir!!

Doncs això mateix l’any 1582 el Papa Gregori XIII va fer canviar el calendari, el van reestructurar. Van passar del 4 d’octubre (possiblement dijous) a 15 d’octubre.

Per què el van canviar?

Doncs perquè l’anterior feia el mateix que la RENFE, anar amb retard. Amb aquest nou calendari es van afegir els famosos anys de traspàs que en toquen 97 per cada 400 anys que si es fa la resta... (calculadores en mà) en surten 97 i 303.

Per tant... tenim que 303*365+97*366 (operació no apta per menors ni calculadores de butxaca) és igual a 146.097 dies.

En conseqüència si la Terra triga 365.2422 dies en fer una volta al sol, 400 anys són... 146.0966.88 dies i això provoca que cada 400 anys ens sobrin 0.12 dies o el que és el mateix sobra un dia cada 1/0.12 cicles de 400 anys... O això diuen el que hi entenen.

PS: En cas que m'hagi equivocat gaire espero que m'aviseu, gràcies.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Qui va descobrir Amèrica?

Quan hom es fa o més ben dit li fan aquesta pregunta la primera resposta és Cristòfor Colom. Els que tenen ganes d’anar una mica més lluny diuen que va ser el la va divisar des dalt de tot d’una de les caravel·les. Com molt bé saben els qui viuen a l’Estat espanyol o estan sotmesos al seu calendari és un dia festiu, el dia de “la Hispanidad”, que celebra la divisa d’Amèrica per part de la tripulació de Colom.

Quan entrem en detalls veiem que Colom està envoltat de misteri i incerteses. La versió més estesa, però, és la que diu que genovès. Aquest tema el deixo per un altre dia per poder-hi dedicat tot l’escrit.

Se’n diu Amèrica, no pas Colòmbia. Les primeres referències d’aquest nom són datades l’any 1507. Alguns diuen que és en honor a Amerigo Vespucci.
Arribats a aquest punt som on acabem sempre. “Això és meu o és teu? Perquè jo diria que és meu”.
Sens dubte Amèrica és continent de molt abans que nasquessin els rebesavis d’aquests dos grans emprenedors i navegants. I ja estava farcit d’homes i grans cultures.
És diu però que el primer europeu conscient que va arribar al “nou continent” va ser un víking, no és en Gudjohnsen, el seu nom era Eiríkur rauði Þorvaldsson en català el van traduir per Eric el Roig. Aquest islandès era d‘origen noruec però va haver d‘exiliar-se per culpa d‘un vessament de sang. Anys més tarda, un com afincat a Islàndia va veure‘s obligat a marxar una altra vagada per culpa altre cop del seu vici amb els assassinats, no sé si voluntaris o no. En aquesta ocasió va tornar a marxar cap a l‘Oest. A Groenlàndia va fundar-hi una colònia que amb els anys va anar creixent.

Tanmateix, va fer més expedicions cap a occident. Com es pot apreciar als mapes actuals del nostre planeta va haver d‘arribar per nassos al continent americà.
Malauradament, va arribar massa al nord i no va tenir la sort que van tenir els de finals del segle XV d‘anar al rovell de l‘ou.
Eric va tornar a Groenlàndia on va morir 3 anys després d‘haver trepitjat el continent dels indis i cawboys l‘any 1000.

PS: El motiu principal d‘aquesta mensió a l‘oblidadíssim Eric ve motivada pel seu aniversari de naixement. Com podeu veure avui en faria una bona pila.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Quin dia és avui...?

Avui, dia 2 d'octubre és un dia molt especial.


Per què?


Perquè fa anys que Josepmaria Escrivà de Balaguer va fundar l'Opus Dei? És molt possible que alguns ho creguin. Però no és per això que us destorbo.


Haureu suposat però que es tracta d'un naixement. Ara la pregunta és "Qui va nèixer un 2 d'octubre?"


La resposta són milions de persones i només comptant les d'avui en són realment moltes.


Una possible resposta és: મોહનદાસ કરમચંદ ગાંધી (segons la viquipèdia és en Gandhi...) i l'altre és un dels més grans, el més gran dels grans humoristes (no pas el més gran dels germans).


Com haureu pogut comprovar jo també sóc clarament Marxista. El gran Groucho va néixer el 2 d'octubre de 1890 (és poc més de 100 anys més gran que jo...) a la ciutat de Nova York, fill de família jueva.


No us dic res més d'ell perquè suposo que ja sabreu qui és. En cas que no ho sapigueu si us plau seguiu el meu consell:


"Haurieu de provar de veure una de les seves pel·lícules"


El més important del seu pas per la Terra van ser una sèrie de pel·licules d'humor (alguna d'elles inigualable), tres ex-dones (ja deia ell que la principal causa del divorci era el casament) i 3 fills.


PS: Pels qui creieu en les llegendes urbanes em sap molt greu dir-vos que la frase "perdoni que no m'aixequi" NO és al seu epitafi, si més no a la part visible.