dijous, 29 de novembre del 2007

Un dia diferent

I sí, aquesta setmana ha tingut un dia diferent als altres no només perquè es deia diferent, dimarts, sinó que va ser diferent pel que vaig fer.


Aquest escrit arriba tard i ho sé. Podria dir que fa com la RENFE però sincerament, jo encara no m'he trobat mai que em fes anar malament. Possiblement és perquè no l'he feta servir.


El dia va ser diferent perquè la tarda la vaig dedicar a anar a Barcelona a fer una entrevita. <> Per estrany que sembli en vaig ser capaç. L'entrevista era a les 18 al CosmoCaixa. L'entrevistat el Professor Jorge Wagensberg.


Trobar el CosmoCaixa va ser relativament fàcil perquè és on és i no es mou. Durant la caminada al llarg de l'Avinguda Tibidabo... Em van sorprendre les casetes que hi ha. La majoria convertides en escoles i cliniques o oficines d'empreses i tot. La més curiosa és sens dubte la que sembla el Consulat xinès.


Vaig arribar 15 o 20 minuts abans. Vaig entrar a dins. A la recepció hi havia un home assegut de cabells i pell blanca. Amb una roba que alguns ja la considerarien passada de moda. Quiet. No es movia. La mirada perduda. Finalement m'hi vaig anar apropant... Seguia sense moure's. Era ni més ni menys que l'estàtica imatge d'Albert Einstein.
A recepció em van indicar on havia d'anar. Vaig arribar-hi sense problemes.


Un cop cara a cara amb l'entrevistat vaig passar una mica nervis (una mica força). Vaig fer el que es va poder i finalment ens vam despedir.


Vaig sortir d'allà amb el seu últim llibre dedicar a un servidor, i molt content per com havia anat.
PS: Els qui em coneixeu ja sabeu que són una mica tímid i força de les coses que això comporta.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Detector de metalls

Hi ha pors que són constants i opresores. D'altres que apareixen un dia i no se'n van. Però n'hi ha unes que van i vénen.

Un exemple clar és el detector de metalls de certs edificis. Quan els veig m'agafa una cosa en la profunditat de les meves vísceres.

No en tinc cap mal record és simplement la por a que passi alguna cosa. L'última vegada va ser fa 4 anys a un aeroport quan un membre d'un cos de seguretat (ara no recordo quin, potser nacional) em va dir:

-- Deja todos los metales, cadenas y cosas de estas...

I jo que no hi vaig poder deixar res, em vaig sentir malament però alhora satisfet en veure que havia fallat.

Després d'això com a molt havia passat per segurates del Camp Nou que acostumen a no ficar-me les grapes a sobre (no poden dir el mateix alguns dels meus acompanyants). Però per segurata em quedo amb el que em va dir la frase més intel·ligent que et pot dir un membre del seu col·lectiu.

-- Són las leyes de la física amigo...

Intentava quedar bé després de dir que no es podien portar ampolles de plastic tapades i que amb el tap i aigua arribaven més lluny i podien fer mal.

La part dolenta és que després de la gran explicació li va passar per alt una llauna de les de 33 cl. No es poden fer dues coses alhora...

Uixxx que me'n vaig.

El que us deia, avui he anat a la biblioteca i des de fa poc en tenen un. Ens hem mirat i al passar jo ell ha protestat pipipipipipii...

El cinturó, les claus, qualsevol dels no-metalls que duem en contra del nostre desig (però sense desgrat) dins del nostre organisme?

Me'l miro estranyat... Res, mort un altre cop. La de la biblioteca em diu que passi. Espero, està fent un carnet.

Finalment quan m'ha tocat he allargat la data límit del llibre i em diu. Aquest llibre és d'una altra biblioteca i potser porta la banda magnètica activada. L'ha desactivada i me he marxat sense que protestés.

Era de l'últim objecte del qui sospitava, un llibre, suposadament de paper (si fossin llenties encara que diuen que porten ferro, la sang les guanya). Aquet fet em recorda aquest altre. No deixa de ser curiós que es prenguin certes mesures per algunes coses i que per d'altres...

Bé avui volia explicar com funcionen els detectors de metalls però se m'ha fet una mica tard (tampoc tant) i ho deixo aquí.


PS: Volia dir alguna cosa més però ara no la recordo...

dimecres, 21 de novembre del 2007

Punt d'inflexió

No hi ha paraula que pugui definir millor el dia d'avui.



No sé el perquè però avui ha estat un dia diferent pel que fa als meus pensaments. Els temes de lletres han tingut una gran presència.



El primer ha estat un provervi xinès que més o anava així... (per tant serà una adaptació d'un seguit d'adaptacions).



Un home de ciutat van anar una vegada al cap, finalment van arribar a una casa en què només hi havia una dona.



-- Perdoni, on és el seu marit?-- preguntarà l'home.



-- El va matar el tigre.



-- I els fills?



-- També els va matar el tigre.



-- I llavors per què no va a la ciutat?



-- Perquè allí hi ha el dictador.



Com em passa sempre només recordo l'esència de les coses. Sóc incapaç de fer una memorització completa.



És una petita història que dóna foça material per refleccionar.



Aquesta tarda, per casualitat he anat a parar a una poesia que no sé què en penseu però ben recitada i amb moviment darrere quedava molt bé.



En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.


Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.





Finalment conclou amb



Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama
empieza de polvo y tiempo y sueño y agonías?



És de Jorge Luis Borges.



No vull acabar sense una última frase que ara no recordo per tant us deixo amb el pla B.



"Perdoneu-me que us hagi escrit una carta tan llarga, no he tingut el temps suficient per fer-la més curta"



Ve a ser la traducció d'una frase que diria que va escriure Newton al seu temps (corregiu-me si m'equivoco).

dimarts, 20 de novembre del 2007

I aquest fa 20

Avui és 20 de novembre, per a molts el dia que el seu cabdill els va deixar. No és això el que més m’importa en aquests moments. Avui fa anys el matemàtic Benoît Mandelbrot. Pot ser que us soni a alguns de vosaltres. És estrany que parli d’algun matemàtic que encara és viu però aquesta és una excepció.

Mandelbrot va néixer a Varsòvia el 1924 (és a dir 83 anys). I als 11 va marxar a estudiar a París.

Més que per la seva infància, és potser més conegut per haver-se trobat amb l’entitat més complexa que ha intentat investigat mai la humanitat. No és l’estructura de l’ADN ni el per què dels partits nefastos del Barça lluny del Camp Nou. NO! És el conjunt de Mandelbrot, és que pel que sembla tenen poca imaginació a l’hora de posar nom als monstres. Per construir aquest monstre no cal demanar-lo per fascicles a cap quiosc, resultaria molt llarg d’esperar.

Per poder entrar en detalls s’ha de tenir una petita cosa clara. Els números complexos, sí aquells que donaven solució a arrels d’índex parell els radicants de les quals eren negatius. Ja se sap que en certes ocasions quan una cosa no existeix l’has de crear. Per ser més precisos un número complex (com molt bé indica el seu nom) està format per un número real (dels de tota la vida incloent-hi els irracionals) i un altre de real també que multiplica l’arrel quadrada de -1.

Un cop hem repescat el concepte de número complex...

Ja hi ha hagut temps suficient. Si apliquem la fórmula Z^2+C on Z és un número complex i C n’és un altre que es manté constant , el resultat serà un altre número, complex també, aquest el tornem a passar per la fórmula en el lloc de Z i com ja hem dit abans C es manté constant. A mesura que anem generant valors i valors Z diferents se’ns acut veure com estan distribuïts pel pla dels números complexos, recordeu una vegada més que són números bidimensionals i que ja tenim la parella de valors que necessitem per localitzar un punt en un pla.


















Si ens mirem el que surt el primer que ens passa pel cap és un psé... I per això tanta cosa????

Només vull dir-vos que amaga coses realment sorprenents i com la cèl·lula necessita que es vagi ampliant i tintant una mica per poder apreciar part de la seva bellesa.

PS: Perdoneu una altra vegada aquest abandonament del bloc...

dilluns, 12 de novembre del 2007

dijous, 8 de novembre del 2007

Ara recordo aquelles tardes de dissabte que de ben petit aprofitava davant de la televisió. Ben d’hora vaig dominar el vídeo i tenir un poder quasi absolut de la programació d’un canal. Les pel·lícules de la Disney ocupaven el 100% de la programació, sí les de la Disney aquells clàssics que ha vist tantes i tantes persones. Alguns no volen admetre que les miraven per ells i ficaven al germà/cosí petit per excusa però quan s’és petit i ara i tot són pel·lícules que es fan mirar.


No han estat poques les ocasions en què la classe de castellà ha degenerat fins al punt d’acabar parlant de pel·lícules com “El Rey León”, la “Blancaneus” i tota la colla.


Es comentava que la Blancaneus era una aprofitada i malagraïda que esperava la més mínima ocasió per marxar amb un príncep ben plantat (d’aquests ja no en queden). O la història d’un Imperi i el seu jove emperador.


Aquestes pel·lícules han marcat a molta gent i una de les seves conseqüències és ni més ni menys que el famós logotip de la Apple. Aquella poma mossegada que surt a la pel·lícula Forrest Gump.


Aquí és on volia arribar. Com es relacionen aquestes dues entitats l’Apple i la Disney?


Per treure’n l’entrellat hauríem d’anar a l’any 1938 a Cambridge. Un jove matemàtic havia sortit entusiasmat del cinema després de veure una pel·lícula i per sobre de tot amb unes frases de la dolenta gravades a la ment “Sumerge la manzana en la pócima hirviente. Que rezume la muerte durmiente” Aquests són els versos que la bruixa de la Blancaneus recitava quan emmetzinava la poma que havia de donar el son etern a la més bella.


Es veu que aquest matemàtic va estar sempre obsessionat amb els verins fins que el 1954 va fer la seva última obra en vida; fou amarar una poma de cianur i clavar-li queixalada.


Hi ha qui deia que el logo del que us he parlat es va inspirar en la tràgica mort del pare de la computació moderna, Alan Mathison Turing, com tots recordareu és una poma mossegada pintada de colors que recorden a l’arc de Sant Martí. Cal recordar que Alan Turing era homosexual i que en aquells moment al Regne Unit era il·legal i considerat una malaltia mental.


Els directius de la Apple han afirmant més d’una vegada que és una al·legoria a la poma de Newton.


Què relaciona aquestes dues empreses? Doncs molt fàcil les mítiques llegendes urbanes.


PS: Perdoneu per la sequera dels últims dies.