dissabte, 24 d’octubre de 2009

Un canvi en la càtedra

Fa uns mesos es va anunciar que Stephen W. Hawking deixaria la famosa Càtedra Lucasiana de la Universitat de Cambridge. I aquesta setmana s'ha anunciat el seu successor.

Curiosament tot i ser una de les notícies de gran transcendència d'aquesta setmana els mitjans de comunicació catalans no ho han ni esmentat com a mínim als seus webs (ni el Periodico, ni la Vanguardia, ni TV3...). Per altra banda sí que ho han comentat diaris com el Mundo.

I qui és el successor? Doncs es tracta del físic teòric anglès Michael Green. Green és un dels pares de la Teoria de les Supercordes que els últims anys ha dut la física en un món completament diferent al que ens tenia acostumats, a una manera de fer física totalment diferent i que de moment queda lluny de qualsevol experiment.

Aquest últim factor, el fet de no haver fet comparacions experimentals, fa que molts físics (entre ells Sheldon Lee Glashow (de qui parlaré aviat)) no la considerin una bona via per assolir l'objectiu final de la física, fer un model precís, acurat i real de l'Univers.

Controvèrisa a part la Càtedra Lucasiana és una entitat amb un historial increïble que amb els anys ha anat passant de matemàtics a físics. Entre els Lucasians destaquen personatges de la talla de Newton, Babbage, Stokes, Dirac i Hawking.

Per acabar només voldria dir un parell de coses. La primera és que la cerimònia se celebrarà el dia 1 de novembre. I la segona que Carl Sagan va parlar una vegada de l'entrada de Hawking a la Royal Society.

A la primavera de 1974, un parell d'anys abans que la sonda Viking aterrés a Mart, jo estava en una conferència a Anglaterra organitzada per la Royal Society de Londres per devatre la qüestió de com buscar vida extraterrestre. Durant la pausa em van informar que hi havia una trobada més gran a la sala del costat, a la que vaig entrar encuriosit. Ràpidament vaig adonar-me que estava essent testimoni d'un ritual arcaic, la investidura de nous membres de la Royal Society, una de les organitzacions acadèmiques més antigues del planeta. A la primera fila un home en una cadira de rodes estava signant, ben a poc a poc, el seu nom en un llibre que conté a les primeres pàgines la signatura de Isaac Newton. Quan finalment va acabar, hi va haver una gran ovació. Stephen Hawking seria una llegenda a partir d'aquell moment.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

El informe pelícano

Després de veure que aquest llibre era recomanat pel propi Rajesh Koothrappali al tercer capítol de la tercera temporada de The Big Bang Theory. Vaig decidir-me per començar a llegir alguna cosa de John Grisham. I vaig començar precisament pel que havia agradat a en Raj.

El llibre (The Pelican Brief) ens situa als Estats Units a principis de la dècada dels 90. Un cop situats es produeix un parell d'assassinats. En una mateixa nit maten dos dels jutges dels Tribunal Suprem. Els morts són el liberal Abe Rosenberg qui també era el jutge més vell i el conservador Jensen, el més jove.

Després d'aquest cop l'Administració prova d'aprofitar aquesta crisi per fer pujar la popularitat del President qui té la reelecció a un any vista.

Amb tothom desorientat una jove estudiant de dret, Darby Shaw, després d'investigar els casos que podrien haver arribat al Tribunal arriba a la hipòtesis que els assassinats tenien per objectiu canviar una mica el Tribunal per afrontar un cas en concret. Darby entrega aquesta teoria al seu professor de dret constitucional, amant i incondicional de Rosenberg Thomas Callahan. Callahan fa arribar l'informe a un amic i ex-company de la carrera que treballa per l'FBI. A l'FBI arriba fins al director i aquest el fa arribar al President. L'informe relaciona de lluny a un magnat del petroli (responsable dels assassinats) amb el President.

El Cap de Gavinet del President, Fletcher Coal, l'home qui dirigeix al President decideix que si l'FBI segueix pel camí de l'informe la reelecció deixarà de ser possible. El President demana a l'FBI que deixi d'investigar i passa l'informe a la CIA.

Pocs dies després de passar l'informe a l'FBI el cotxe de Callahan explota, Darby se salva pels pèls. La hipòtesis ha estat confirmada i algú els vol fer callar.

A partir d'aquest moment, Darby Shaw comença amagar-se en diverses ciutats dels seus perseguidors.

Per altra banda, un personatge autoanomenat Garcia es fica en contacte amb el periodista del Washington Post Gray Grantham. Garcia sap alguna cosa dels assassinats.

Fa uns anys aquesta novel·la va ser passada a la gran pantalla amb Julia Roberts i Denzel Washington.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

L'anomalia de l'aigua

En ciència, especialment a les branques que es dediquen a estudiar els materials, hi ha una èina molt útil. Els diagrames de fases.

Aquests diagrames poden relacionar diverses variables termodinàmiques de les substàncies però possiblement els més coneguts són els que tenen en compte la pressió i la temperatura d'una substància.

En un diagrama d'aquests (com el que es pot veure une línes més avall) les línies marquen els punts d'equilibri entre dues fases, les fases són precisament les regions del diagrama de fases en què una substància té les mateixes propietats físiques. Lluny de la termodinàmica se les anomena estats de la matèria.
Aquest diagrama mostra el comportament general de la majoria de substàncies i inclou una línia verda discontínua, aquesta línia mostra una peculiaritat d'algunes substàncies; una de les quals és l'aigua.

De manera que donades unes condicions de pressió i temperatura (en aquest cas) podrem determinar en quina fase es trobarà la substància mirant el diagrama.

Ja fa unes setmanes el professor de termodinàmica ens va fer notar aquesta peculiaritat de l'aigua i va explicar algunes de les seves conseqüències. En la majoria de les substàncies podem veure que per sobre del punt triple la línia d'equilibri líquid-sòlid està inclinada de manera que a l'augmentar la pressió la temperatura de fusió de la substància augmenta, en l'aigua en canvi passa el contrari; si augmentem la pressió la temperatura de fusió disminueix. En altres paraules, si tenim gel podem fer que passi a líquid (per sota de 0ºC) augmentant la pressió. L'altre extrem el tenim en el punt d'ebullició si augmentem la pressió aquesta temperatura augmenta (ens és útil per les olles de pressió).

I a més a més ens va donar algunes idees. Algunes no les podré dur a terme per falta de pressupost (no m'és rentable comprar diamants per convertir-los en grafit (un tema curiós del que ja en diré alguna cosa)) però n'hi va haver una que em va agradar.

Es tracta de tenir un bloc de gel a uns 0 ºC, sabem que si s'exerceix suficient pressió la temperatura de fusió disminueix, per contra si deixem d'aplicar-hi pressió la temperatura torna a augmentar. I això pot donar lloc a un experiment curiós. Si fem passar un fil per sobre d'un bloc de gel i hi lliguem uns pesos, el fil farà una pressió a la superfície gelada que es transformarà en aigua líquda i el fil descendirà, un cop el fil ha passat l'aigua tornarà a passar a gel. De manara que amb el pas del temps el fil s'anirà obrint pas pel gel i alhora per sobre seu el gel l'anirà cobrint i així fins arribar al final. Amb la qual cosa haurem travessat el gel sense trencar-lo ni fer ús del famós efecte túnel.

El primer intent que vaig fer no va resultar massa bo. La pressió aplicada era d'unes 3 atm i el vaig fer al matí de manera que el gel es va fondre i caure d'on el tenia abans que acabés de ser travessat. Aquest dilluns vaig tornar-hi amb unes 5 atm i a la tarda, el resultat: positiu.

Aquí hi ha unes imatges del procés, la qualitat sé que no és massa bona però no res millor.

En aquesta primera imatge es mostren els aparells utilitzats.


Mitja hora més tard es veu com el fil ja ha penetrat una mica en el gel.

Al cap d'un parell d'hores ja es pot veure un bon avenç. Sí, no es veu massa bé...


Per pocs minuts m'he perdut la caiguda del dispositiu... I al cap de tres hores i quaranta minuts aquest era l'aspecte del gel, havia estat completament travessat pel fil.


Aquí hi ha els pesos (àlies ampolles amb aigua) amb el fil que encara les connectava.

I aquí hi ha el pobre gel que sens dubte ha passat per un bon trauma. Encara no sabia que minuts després seria mutilat amb una serra (amb proposits estrictament científics) i els fragments destrossats contra el terra (potser una mica més lúdics aquests...).

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Un científic pioner

Tot gran descobriment i revolució científica va associada amb un (o a vegades dos) personatges. Per exemple, si es parla de mecànica: Newton. Si es tracta d'evolució: Darwin. Si es química: Lavosier... I així amb els altres camps.

El que no s'acostuma a recordar són els visionaris, els pioners dels camps qui per falta d'eines o d'un ambient idoni no poden desenvolupar amb èxit noves idees.

Amb aquest escrit m'agradaria donar a conèixer (o simplement presentar) un d'aquests visionaris i pioners. Es tracta de Lewis Fry Richardson.

Lewis Fry Richardson va néixer avui fa 128 anys, és a dir l'11 d'octubre de 1881 a Newcastle (Anglaterra). Lewis era el setè fill d'una pròspera família quàquera.

Fry Richardson, la meteorologia i finalment caos

Fins aquell moment les prediccions meteorològiques es feien buscant patrons entre les dades mesurades i les històriques i llavors es feia una extrapolació. Per aquells temps alguns físics com el finlandès Vilhelm Bjerknes ja havien suggerit que havia de ser possible tractar-ho d'una forma més matemàtica, es a dir, hi havia d'haver algunes equacions que descrivissin el fet que els corrents d'aire flueixen cap on hi ha menys pressió, per exemple. Lewis Fry Richardson també ho pensava.

Richardson va viure la Primera Guerra Mundial al servei d'ambulàncies juntament amb altres quàquers qui per temes religiosos s'oposaven a lluitar. Mentre durava el conflicte va posar a prova les seves idees en forma d'equacions diferencials que tractaven la pressió atmosfèrica. Utilitzant unes dades preses a les 7 del matí del 20 de maig de 1910 va començar a fer números per saber com haurien d'haver anat les coses al cap de 6 hores. Després d'unes setmanes intenses va arribar al resultat. Les prediccions deien que la pressió hauria d'haver pujat més de 140 mbar. Què fallava? Segons sembla l'error estava en les dades inicials, eren massa inexactes i escaces.

Tot i aquesta decepció acabada la Guerra va publicar un llibre Weather Prediction by Numerical Process (Prediccions Meteorològiques mitjançant Processos Numèrics). Al llibre hi deia que fer prediccions podia ser viable però que hi havia un gran inconvenient: el gran nombre de càlculs requerits. Però va seguir imaginant. Imaginem que tenim 64.000 calculadors, cadascun amb una calculadora mecànica, i que a cada un se li assignen unes parts del problema. D'aquesta manera es podrien fer les previsions prou ràpid com per ser útils.

Al cap d'unes dècades ja era possible utopies, gràcies a les computadores fer milers d'operacions en poc temps ja era possible. I per demostrar-ho va aparèixer Edward Lorenz. Lorenz amb la idea d'utilitzar les matemàtiques per fer previsions atmosfèriques va donar a conèixer al món un parell de coses. La primera és que era possible. La segona va ser el Caos.


Fry Richardson, les fronteres i els fractals

Com ja va demostrar a la Primera Guerra Mundial Fry Richardson era un pacifista convençut. De manera que va tenir la intenció de tractar d'explicar els conflictes armats amb les matemàtiques. Entre les hipòtesis amb què va treballar la que el va portar a un resultat curiós va ser la que deia que els conflictes entre dos països depenien de la longitud de la seva frontera.

Per provar de demostrar la hipòtesis necessitava longituds de fronteres. I aquí va trobar la sorpresa, depenent d'on consultava la longitud de la frontera entre Portugal i Espanya oscil·lava entre 987 i 1214 km. Una barbaritat!

Què passava? Richardson va seguir investigant i va trobar que la longitud de la frontera depenia de les escales amb què s'havien pres les mesures, com més acurades eren les escales, més llarga era la frontera.

Anys més tard un altre matemàtic va reprendre aquest treball i en va sorgir una de les publicacions més famoses de Benoît Mandelbrot: How Long Is the Coast of Britain? (Quina és la Longitud de la Costa Britànica?)

A partir d'aquest moment les idees de Mandelbrot van anar evolucionant fins a convertir-lo en un dels màxims exponents del món dels fractals.

Fry Richardson, el Titànic i el SONAR

Després de la desgràcia del Titànic van ser molts els qui van mirar de trobar alguna solució pel problema dels icebergs i la navegació.

La primera patent d'un instrument submarí de rastreig d'eco va arribar al cap d'un mes de l'enfonsament i venia ni més ni menys que del matemàtic i físic anglès Lewis Fry Richardson. Amb els anys es van fer altres patents que van permetre el SONAR que utilitzen les embarcacions i d'altres aparells que funcionen seguint els mateixos principis.


Com ja he dit en més d'una vegada en Lewis era un pacifista convençut i una de les coses que el va doldre més va ser un ús que van trobar els militars pels seus estudis sobre l'atmosfera. Els militars van utilitzar les equacions dels corrents d'aire per fer més efectives les bombes químiques. Aquestes conseqüències van portar a Richardson a abandonar els seus intents d'explicar l'atmosfera i a destruir tot el que va poder perquè no se'n poguessin aprofitar els dissenyadors d'armes.

Com podeu veure és un personatge molt interessant que va treure el cap en diversos camps que amb els anys han estat molt importants i de ben segur que encara m'he deixat coses així doncs, si algun dia en trobo més coses ja les afegiré. Per acabar he trobat unes paraules d'aquest home que són molt interessants:

Big whorls have little whorls,
That feed on their velocity;
And little whorls have lesser whorls,
And so on to viscosity.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Dioses menores

Per trencar una mica amb la rutina he canviat totalment de gènere.

Dioses menores (Small Gods) és el 13è llibre de la saga Mundodisco que ha fet mundialment famós a l'autor britànic Terry Pratchett.

El llibre tot i ser de gran entreteniment és una molt bona crítica satírica a les religions.

Al Mundodisco hi ha milers de Déus i tots tenen una cosa en comú: el seu poder depèn del nombre de creients que tenen. Un d'aquests Déus és Om, Déu d'Omnia. Per exemple un dels més poderosos és Io el cec, el Déu dels trons. Segons es diu al llibre qualsevol Déu poderós és capaç de fulminar qualsevol humà amb un llamp, però ha de subcontractar el tro.

Omnia és un país completament controlat per la religió Omniana que controla amb mà de ferro i gràcies als Quisició més de 2 milions de creients. Les bases de la religió s'han anat establint al llarg dels anys i dels profetes, un total de 7, que han anat afegint més i més normes divines. Els Omnians viuen sota una gran opressió d'idees. Segons els líders de la religió el món que habiten és esfèric, el Sol és esfèric, quina bajanada! Si fos esfèric els qui hi ha a la part de baix caurien!!

Quin és el problema? Senzillament la gent ha deixat de creure en el veritable Om i creu en una cosa artificial creada per una sèrie d'homes. Així doncs, en una de les seves excursions al món el gran Déu Om intentant prendre una forma digne del seu poder (un brau, per exemple) acaba transformat en una insignificant tortuga, només li queda un creient.

Com es mostra al llarg del llibre molts dels preceptes de l'Omnianisme són inventats:

Om seguia a la taula, mirant el meló.
—He estat a punt de cometre un acte terrible— va dir Brutha— He estat a punt de menjar fruita en un dia sense fruita.
—Això és terrible, terrible— va dir Om— I ara obre el meló.
—Però està prohibit!
—No, no ho està— va dir Om— Obre el meló.
— Però va ser menjar fruita el que va fer que la passió invaïs el món— digué Brutha.
—L'únic que causà fou flatulència. Obre el meló.
—M'estàs temptant!
—No, no t'estic temptant. T'estic donant permís. Una dispensa especial! Obre el maleït meló!
—Només un bisbe o un grau superior pot...
—Sí, exactament. I ara obre el meló. Si això et fa sentir millor declararé que és pa. Dóna la casualitat que jo sóc el Déu. Puc anomenar-ho com em doni la gana. Es pa, d'acord? I ara talla el maleït meló.
—La maleïda llesca— va afegir Brutha.
—Sí, això. I dóna'm una tallada que no tingui grana

L'únic creient és Brutha, un novici que té una gran memòria. Pensa amb gran esforç i lentitud i se li fa incomprensible la paraula oblidar. Després de veure durant un segon una habitació és capaç de descriure-la a la perfecció.

Brutha es troba amb la tortuga Om i junts emprenen un viatge cap a Efèbia, terra de filòsofs. A Efebia hi van sota les ordres del maquiavèlic exquisidor Vorbis que té una gran ambició de poder.

Efèbia és molt diferent d'Omnia, a Efèbia hi ha esclaus:
Um...— va dir Brutha— Ets un esclau?
—Sí, amo.
—Deu ser terrible.
L'home es va recolzar a l'escombra.
—Teniu raó. És terrible. Realment terrible, sabeu que només tinc un dia lliure a la setmana?
Brutha, que mai havia sentit les paraules "dia lliure" va assentir vacil·lant.
—Per què no t'escapes?
—Oh, ja ho he fet— va dir l'esclau— En una ocasió vaig marxar a Tsort. No em va agradar massa. Vaig tornar. Però cada hivern m'escapo un parell de setmanes a Djelibeybi.
—Et tornen a portar aquí?— preguntà Brutha.
—JA!!. No, d'això res. Aristòcrates és un ranci. He de tornar amb els meus propis mitjans. Convèncer al capità d'alguna embarcació perquè em porti, aquesta classe de coses.
—Tornes??
—Sí. L'estranger està bé per visitar-lo, però ningú hi voldria viure. I de totes maneres, només em queden quatre anys més com a esclau i després seré lliure. Quan ets lliure et donen el vot. A més a més pots tenir esclaus. — El seu rostre es va tensar per l'esforç de recordar mentre anava comptant amb els dits— Els esclaus tenen tres àpats al dia, com a mínim una vegada és carn. I un dia lliure a la setmana. I dues setmanes de permís-per-escapar-se a l'any. I no faig ni forns ni aixeco coses que pesin, i les rèpliques sarcàstiques i enginyoses són estrictament per acord previ.
—Sí, però no ets lliure— va dir Brutha.
—Quina és la diferència??
—Doncs... que no tens cap dia lliure. I només menges dues vegades diàries.
—De debò? Llavors em sembla que passo de la llibertat, moltes gràcies.

En general és un llibre molt especial. Terry Pratchett fa unes comparacions increïbles, genera situacions hilarants i afegeix conceptes de la física molt ben escollits.

Una d'aquestes grans situacions és la següent, recordeu a Arquímedes...?

—Voldria una olla del número nou i una mica de cordill— Va dir l'ancià.
—Sí, senyor Legibus.
El terrissaire va ficar la mà a sota del mostrador i en va treure una tovallola. L'home nu la va agafar. Brutha va tenir la sensació que allò ja els havia succeït abans.
—I una palanca de longitud infinita i un lloc immòbil on recolzar-la.
—El que veu és el que tinc, senyor. Olles i trastos domèstics en genera, però vaig una mica curt de mecanismes axiomàtics.
—Bé, té una mica de guix?
—Me'n queda una mica de l'última vegada.
—L'homenet agafà el guix i començà a dibuixar triangles a la paret. Després va mirar cap avall.
—Perquè no duc roba?
—Hem tornat a banyar-nos, no?— preguntà el terrissaire.
—M'he deixat la roba al bany?
—Crec que ha tingut una idea mentre es banyava.
—Això! Això! He tingut una idea realment esplèndida per moure el món. Un simple mecanisme de palanca. Hauria de funcionar a la perfecció. Només s'han de resoldre uns detalls tècnics.
—Que bé, així a l'hibern podríem desplaçar-nos en un lloc on fes més calor.

dijous, 8 d’octubre de 2009

El Poeta

Després d'uns quants llibres que se centren en els casos del Detectiu Harry Bosch, Michael Connelly canvia totalment de punt de vista. Ara el protagonista és un periodista de Denver, Jack McEvoy.

El llibre comença després de la mort del germà de Jack McEvoy: Sean McEvoy. Sean era detectiu de la policia a Denver i va ser trobat dins del seu cotxe, sol. Tots els indicis apuntaven al suicidi.

Jack no és capaç d'acceptar aquesta atrocitat i fica el nas en el cas. Convençut que el seu germà no s'havia suïcidat viatja fins a Chicago on temps enrere hi havia hagut un suïcidi similar.

Un cop a Chicago troba una clara relació entre els dos casos. Ambdós detectius havien estat investigant, sense èxit, dos casos molt macàbres. A més a més, hi ha una cosa comuna en la mort dels dos policies: les notes que s'havien trobat al lloc del suïcidi eren ni més ni menys que un vers d'Edgar Allan Poe.

Havent vist aquestes relacions tan clares emprèn un viatge que el durà a visitar bona part dels Estats Units juntament amb l'FBI per perseguir un psicòpata, el Poeta.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Els nous Ig Nobel

Fa cosa d'una setmana vaig anunciar la cerimònia que ha tingut lloc aquesta nit al Sanders Theater. Com no podia ser d'altra manera aquest matí m'he llevat d'hora per repassar els guanyadors i són els següents:

MEDICINA VETERINÀRIA: A Catherine Douglas i Peter Rowlinson— de la Universitat de Newcastle (UK)— per demostrar que les vaques que tenen nom dónen més llet que les que no.
A la cerimònia: Peter Rowlinson. La Catherine no va poder-hi assistir perquè fa poc que ha tingut una filla. Va enviar una foto d'ella, la filla disfressada de vaca i una vaca.

PAU: A Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl —de la Universitat de Berna (Suïssa) — per determinar, experimentalment, si és millor colpejar el cap amb una ampolla plena de cervesa o amb una de buida.
A la cerimònia: Stephan Bolliger.

ECONOMIA: Als directors, executius i auditors de quatre bancs islandesos — Kaupthing Bank, Landsbanki, Glitnir Bank, i el Banc Central d'Islàndia — per demostrar que els bancs petits poden convertir-se ràpidament en bancs enormes i viceversa — i per demostrar que es poden fer coses similars amb l'economia d'un país.

QUÍMICA: Javier Morales, Miguel Apátiga i Victor M. Castaño — de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic — per crear diamants a partir de líquid — més concretament de Tequila.
A la cerimònia: Javier Morales i Miguel Apátiga.

MEDICINA: Donald L. Unger — de Thousand Oaks (USA) — per investigar una possible causa d'artritis als dits fent-se petar els dits de la mà esquerra, mai de la dreta, cada dia durant més de seixanta anys.
A la cerimònia: Donald Unger.

FÍSICA: A Katherine K. Whitcom, Daniel E. Lieberman i Liza J. Shapiro— Universitat de Cincinnati (USA), Harvard i Texas respectivament — per determinar analíticament per què les dones embarassades no cauen de cara.
A la cerimònia: Katherine Whitcome i Daniel Lieberman

LITERATURA: Al servei de policia irlandès (An Garda Siochana), per escriure i presentar més de cinquanta multes de trànsit al conductor més multat del país — Prawo Jazdy — que en polonès vol dir permís de conduir.
A la cerimònia: Karolina Lewestam, ciutadana polonesa que té permís de conduir, parlant en nom de tots els conductors polonesos, i expressant els millors desitjos pels policies irlandesos.

SALUT PÚBLICA: Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee i and Sandra Marijan de Chicago (USA) — per inventar uns sostenidors que en cas d'emergència poden ser ràpidament convertits en un parell de màscares de gas, una per la portadora i l'altra per algú proper a ella.
REF.: “Garment Device Convertible to One or More Facemasks” U.S. patent # 7255627
A la cerimònia: Elena Bodnar.

MATEMÀTIQUES: A Gideon Gono — governador del Banc de la Reserva de Zimbabwe — per donar a la gent un mètode quotidià per batallar amb un gran rang de nombres — dels més petits als més grans — a l'emetre bitllets que van des d'un cèntim fins a cent bilions (100,000,000,000,000).
REF.: Zimbabwe's Casino Economy — Extraordinary Measures for Extraordinary Challenges, Gideon Gono, ZPH Publishers, Harare, 2008, ISBN 978-079-743-679-4.

BIOLOGIA: A Fumiaki Taguchi, Song Guofu i Zhang Guanglei — Universitat de Kitasato (Japó) — per demostrar que les deixalles de la cuina poden ser reduïts, en massa, més d'un 90% fent ús de bacteris extrets de cares de pandes gegants.
A la cerimònia: Fumiaki Taguchi.

Aquí podreu trobar el resum que en vaig fer l'any passat.

Al final hi havia d'assistir el d'XKCD però per problemes mèdics no va ser possible...