Fa exactament 34 anys un dels Catalans Universals ens deixava per sempre.
El gran Casals, perquè és de qui parlo, va viure fins a l’edat de 96 o 97 anys ja que era de desembre i morí a l’octubre.
La carrera musical del jove Pau va començar molt aviat, com molts genis de la música, als 5 anys ja estudiava flauta, piano i violí i com en la majoria dels casos iniciat pel seu pare.
Inicià la seva fal·lera pel violoncel als 9.
Casualment, el violoncel era un dels instruments que no tenia a casa.
Internacionalment és conegut per ser un dels millors violoncel·listes de tots els temps i com és de suposar alguna cosa havia de canviar.
Tot i que els seus pares no el van obsequiar, al·legant que ja tenia prou instruments, un veí seu va satisfer els seus desitjos quan li’n regalà un fet a partir d’una carbassa.
Amb ganes i diners van matricular-lo a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Tanmateix, mai es va adaptar a la postura clàssica que s’havia adoptat des de temps remots per torcar el violoncel, la qual cosa feu que en desenvolupés una de pròpia i trenqués els esquemes.
Set anys després d’haver compost una partitura dels pastorets amb l’ajuda del seu pare i amb només 13 anys ja va entrar al món de la música per 4 pessetes a la setmana.
L’any següent l’amo del cafè on tocava Casals el va introduir a les esferes musicals i culturals de Catalunya.
Amb 20 anys ja era professor del Conservatori del Liceu després d’haver passat per Madrid i París.
Imparable, així és com definiríem el mestre que amb pocs anys anà fent gires arreu d’Europa i
Amèrica amb diversos músics de distints origens.
Amb la reina Victòria I del Regne Unit i Theodore Roosevelt va fer concerts privats.
Va organitzar un concert a Montjuïc en proclamar-se la Segona República.
Un altre fet destacable es va produir quan va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín car Adolf Hitler havia pujat al govern aquell mateix any.
Intransigent davant les dictadures va haver-se d’exiliar amb la sublevació de certs militars espanyols.
Finalment, l’any 1940 va haver de deixar el vell continent davant la inseguretat de l’envaïda França i va fer-se un lloc al continent americà.
A una edat ja avançada, l’any 1955, va visitar per primera vegada el país natal de la seva mare, Puerto Rico.
Amb els anys es va anar postulant com un dels grans pacifistes del planeta i finalment el 24 d’octubre de 1971 va proclamar el seu discurs més famós a la seu de les Nacions Unides.
Lamentablement mai va rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que molt possiblement es mereixia.
El gran Casals, perquè és de qui parlo, va viure fins a l’edat de 96 o 97 anys ja que era de desembre i morí a l’octubre.
La carrera musical del jove Pau va començar molt aviat, com molts genis de la música, als 5 anys ja estudiava flauta, piano i violí i com en la majoria dels casos iniciat pel seu pare.
Inicià la seva fal·lera pel violoncel als 9.
Casualment, el violoncel era un dels instruments que no tenia a casa.
Internacionalment és conegut per ser un dels millors violoncel·listes de tots els temps i com és de suposar alguna cosa havia de canviar.
Tot i que els seus pares no el van obsequiar, al·legant que ja tenia prou instruments, un veí seu va satisfer els seus desitjos quan li’n regalà un fet a partir d’una carbassa.
Amb ganes i diners van matricular-lo a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Tanmateix, mai es va adaptar a la postura clàssica que s’havia adoptat des de temps remots per torcar el violoncel, la qual cosa feu que en desenvolupés una de pròpia i trenqués els esquemes.
Set anys després d’haver compost una partitura dels pastorets amb l’ajuda del seu pare i amb només 13 anys ja va entrar al món de la música per 4 pessetes a la setmana.
L’any següent l’amo del cafè on tocava Casals el va introduir a les esferes musicals i culturals de Catalunya.
Amb 20 anys ja era professor del Conservatori del Liceu després d’haver passat per Madrid i París.
Imparable, així és com definiríem el mestre que amb pocs anys anà fent gires arreu d’Europa i
Amèrica amb diversos músics de distints origens.
Amb la reina Victòria I del Regne Unit i Theodore Roosevelt va fer concerts privats.
Va organitzar un concert a Montjuïc en proclamar-se la Segona República.
Un altre fet destacable es va produir quan va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín car Adolf Hitler havia pujat al govern aquell mateix any.
Intransigent davant les dictadures va haver-se d’exiliar amb la sublevació de certs militars espanyols.
Finalment, l’any 1940 va haver de deixar el vell continent davant la inseguretat de l’envaïda França i va fer-se un lloc al continent americà.
A una edat ja avançada, l’any 1955, va visitar per primera vegada el país natal de la seva mare, Puerto Rico.
Amb els anys es va anar postulant com un dels grans pacifistes del planeta i finalment el 24 d’octubre de 1971 va proclamar el seu discurs més famós a la seu de les Nacions Unides.
Lamentablement mai va rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que molt possiblement es mereixia.
Doncs sí, avui és el primer dia d'aquesta temporada que ja he anat amb els pantalons llargs... Encara queda la màniga curta... (Han passat els 6-7 mesos que vaig anunciar)
1 comentari:
Molt bona la història d'en Casals.
No és la preimra vegada que veig que t'enrecordes de l'aniversari d'algú. Es que et saps de memòria els aniversaris de tothom? :-)
Salut!
Publica un comentari a l'entrada