divendres, 28 de març de 2008

Una subhasta inesperada

Seguiré el tema encetat amb l'últim post, ara escriuré sobre una història que em va colpir molt quan la vaig llegir i em va fer reflexionar sobre les accions i supersticions de l'espècie humana.

El missatge d'avui va sobre una subhasta va que tenir lloc a Dallas. No va ser una subhasta de les que ens tenen acostumats les pel·lícules en les que surten quadres i estàtues. Aquesta subhasta va ser un pèl peculiar per no dir estrambòtica.

La peça que va sortir més cara va ser una llista de control que feien servir els tripulants de l'Apollo10 principalment quan feien pràctiques al mòdul lunar. Aquest mòdul es va anomenar Snoopy. I es clar, que fiquin Snoopy a un mòdul lunar no passa desapercebut. El creador d'Snoopy, Charles Schulz, va fer un esboç d'un dels seus personatges a la llista que es va acabar subhastant. He parlat de la llista però per quan es va vendre?? Doncs ni més ni menys per 41.825 $.

És una d'aquelles compres que no tenen massa sentit, ja que una llista d'aquestes no la pots fer servir per a res a part d'utilitzar-la per poder presumir.

Un altre dels compradors va arribar a gastar-se 70.000 dòlars en un parell de compres: una pulsera amb onze medallons de plata que havia estat en diverses missions Apollo i un anell amb l'emblema de la família von Richthofen. Una família destacada alemanya amb Manfed von Richthofen com a descendent més destacat, el Baró Roig. És una família que en temes d'aviació també va tenir dos altres personatges destacats: Lothar von Richthofen, germà del Baró Roig i el Mariscal de Camp alemany Wolfram von Richthofen que és qui va dirigir el bombardeig de Guernica, el mariscal aquest era cosí llunyà del Baró.

La cosa no acaba aquí, el súmmum del malvaratament de diners potser és l'adquisició d'unes tenalles que es van utilitzar al mòdul lunar de l'Apollo16 per poc més de 33.000 dòlars mentre que els pegats que portava el trajo espacial d'en Buzz Aldrin van ser venuts per quasi 30.000 dòlars.

Però la bogeria té un límit o les butxaques una profunditat. La peca estrella de la subhasta va quedar per vendre, era una pala d'alumini d'uns 30 cm que es va fer servir per recollir pols lunar el 1971 amb l'Apollo14. El preu de sortida era de 161.325 dòlars.

Aquesta notícia és només una anècdota de com la NASA pot recuperar una petita part de les seves inversions gràcies a gent amb diners i sense massa sentit comú.


dijous, 27 de març de 2008

Una nova esperança

Ja fa dies que toco un matexi tema i ja va essent hora que canviï una mica.

Avui aixecaré la vista cap amunt i escriuré sobre el que ens queda fora de la Terra.

El passat 26 de març la Societat Max Planck anunciaven que investigadors del Max Planck Institute for Radio Astronomy de Bonn havien detectat en una nebulosa propera al centre de la Galàxia, per primera vegada, una molècula estretament relacionada amb els aminoàcids.

Aquesta nebulosa també allotja la major part de les molècules que fins ara s'han pogut veure per l'espai interestelar.

La major part d'aquestes molècules són compostos basats en el carboni. Però sempre es vol anar una mica més lluny i des de fa uns anys ja s'estan buscant aminoàcids. Aquestes molècules, els aminoàcids, són els maons amb què fem les proteïnes i la seva presència a l'espai seria un altre senyal de la possible presència de vida fora d'aquest planeta.

Fins ara només s'han pogut trobar en meteorits que han caigut al planeta i per tant trobar-ne a fora seria una bona notícia.

Tanmateix, encara no hi ha hagut sort i no s'ha pogut trobar ni la glicina, un dels aminoàcids més simples. La bona notícia ha estat la descoberta d'amino acetonitrile (NH2CH2CN) molt possiblement un precursor de la glicina. És interessant veure que conté el ió cianur.

Com ja vaig escriure fa dies els àtoms emeten llum a unes determinades freqüències i per tant cada molècula té unes freqüències d'emissió determinades. El que es fa a la terra es mitjançant espectòmetres determinar quines molècules han emès quina llum. A més a més es compta amb grans radiotelescòpis. Però com sempre una tasca d'aquestes no pot ser senzilla i els investigadors es trobaven amb boscos de línies espectrals de diferents molècules, més de 3.700 !!.

Finalment un cop detectades les molècules en qüestió altres radiotelescopis van verificar l'existència del possible precursor de la glicina.



No és aquesta però ves a saber si no són cosines les dues molècules.

Aquí hi ha el comunicat de la Societat Max Planck.

dissabte, 22 de març de 2008

Refredant

Dijous va arribar la primavera i avui ens informaven que el fred havia tornat a colpir el país. A la zona on visc, demà, es podrà assolir una temperatura mínima propera als 0 ºC. Per alguns és una temperatura força baixa però pot ser més baixa?

L'Antàrtida és una possible resposta, allí hi fa molt més fred. Des que s'hi enregistren temperatues la mínima es va prendre el 21 de juliol de 1983 a la Base Vostok. En aquelles condicions tenir un termometre de mercuri és com no tenir-ne cap. El mercuri es solidifica aproximadament als -40 ºC. La temperatura mínima va ser de -89,2 ºC.

Però això ens desperta una altra pregunta, hi ha coses més fredes? La resposta és que sí. Cada cop s'aconsegueix apropar-se més i més al zero absolut.

Com que últimament he estat parlant dels làsers ara comentaré el que s'anomena en anglès laser cooling és a dir refredament làser.

Com que als humans ens agrada preguntar la primera pregunta que ens fem és: Però els raigs làser no escalfen enlloc de refredar?

Quan entrem en contacte amb un raig de llum ens escalfa perquè absorvim la llum i es transforma en calor. Però en el refredament amb làser es treballa a nivell atòmic.

Per començar hem de tenir clar que la llum làser la podem veure com un feix de fotons i que la temperatura té a veure amb l'energia de cada partícula. Si es bombardeja un àtom amb fotons aquests últims "reboten" i modifiquen imperceptiblement la trajectòria de l'àtom. Per fer més significant l'empenta només cal augmentar el nombre de fotons.

Però clar, rebotar és un concepte que tenim nosaltres, a nivell atòmic el que passa és que un electró absorbeix un fotó i salta a un nivell energètic superior. Llavors, torna a saltar un altre cop cap al nivell inferior i allibera un altre fotó. Pel que es veu pot semblar que estem igual que al principi; el que ha passat és que els fotons que incideixen sobre l'àtom van tots en la mateixa direcció mentre que els que escup l'àtom surten en totes direccions, per tant, per la conservació del moment linial fan que la velocitat de l'àtom disminueixi.

Però això resulta molt fàcil i no pot ser, cal recordar que perquè un electró absorbeixi un fotó aquest ha de tenir una freqüència determinada. El que s'ha d'aconseguir doncs és un làser que en puguis regular la freqüència d'emisió ja que cada àtom necessitarà una freqüència diferent. Ja que si s'emeten uns fotons a una freqüencia no desitjada passaran de llarg i no s'aconseguirà res.

Els problemes no s'acaben aquí, com és d'esperar en un recipient no tots els àtoms es mouen a la mateixa velocitat ni direcció, n'hi ha de més ràpids i de més lents. No pot ser que per aturar els més ràpids el que s'aconsegueixi és accelerar els més lents!! Seria una estupidesa. És fàcil de dir però com es resol? Aquí hi intervé un altre concepte físic: l'Efecte Doppler.

Els àtoms que vagin a major velocitat "veuran" els fotons amb una longitud d'ona menor que els més lents i ajustant bé la freqüencia els fotons només seran rebotats pels àtoms amb més velocitat i en canvi passaran de llarg en els àtoms més lents i els que es moguin en sentit contrari.

Però al recipient els àtoms van en més d'una direcció!! La solució és col·locar més làsers i anar modificant la freqüència a mesura que es van reduint les velocitats dels àtoms.

Hi ha encara un altre però. Aquests àtoms que han quedat atrapats no estan absolutament immòbils i es podrien escapar dels feixos de fotons que els retenen i rebotar contra les parets. Per tal que això no passi es pot generar un camp magnètic que sigui mès dèbil al centre i més potent als extrems del recipient, amb aquest petit truc aconseguim que els àtoms es mantinguin al centre.


Amb un procediment molt semblant a aquest i uns 2.000 àtoms de rubidi vaporitzats a una temperatura de 170 nanokelvins, l'any 1995, un parell de físics van obtenir un altre estat de la matèria: el primer condensat Bose-Einstein.

L'any 2001 Carl E. Wieman i Eric A. Cornell van ser premiats amb el Nobel de Física júntament amb l'alemany Wolfgang Ketterle qui havia aconseguit fer el mateix amb àtoms de sodi.

dilluns, 17 de març de 2008

Odisea

Després d'anar uns dies a Madrid em veig mig obligat a fer algun comentari sobre la sortida.

Com no podia ser d'altra manera hi va haver algun petit incident. El primer va tenir lloc a terres catalanes o més ben dit a l'aeroport del Prat.

El problema va arribar a l'agafar el DNI en el moment d'embarcar. Va ser estrany però he de dir que el paperet plastificat havia marxat i m'havia deixat sol. Les primeres reaccions van ser les normals per una situació com aquella: tornar a buscar, inentar inútilment no desesperar-me, la gent pujant a l'avió...

El pànic s'estava apoderant de mi i un dels professors responsables ja es plantejava deixar-me a casa. Per sort hi havia dos professors i el segon em va acompanyar a buscar-lo corrent el risc de perdre l'avió. Després d'uns segons de correr per l'aeroport vam arribar on hi ha els detectors de metalls allà la Guàrdia Civil encara hi té alguna cosa a dir i per sort guardaven el DNI. Pensant-ho després vaig trobar que tenia una gran lògica que fos allí, és on el cervell deixa de funcionar-me correctament.
Per sort vam poder entrar els últims a l'avió i minuts després tancaven.

Un cop a la capital estatal van passar diverses coses algunes de gran estupidesa (certa persona del social havia adquirit una botzina de les dels camps de futbol que feia sonar durant la nit, se n'hi van requisar un parell) i d'altres de més curioses (intent de contactar físicament amb una persona coneguda feia poc que també estava de viatge a Madrid).

De fotografies no en vaig fer massa però n'hi va haver un parell que em vaig veure forçat a fer: la primera al km 0 i la segona a uns coloms que estaven numerats.

Del que vam fer destaca una visita a un museu que de moment espero no tornar-hi si més no de forma voluntària [ens l'havien venut com un bon museu de la ciència (això passa per deixar organitzar el viatge a algú de lletres)] i també destaca la gran impuntualitat dels companys del social.

A la tornada, com no podia ser d'altra manera, també hi va haver incidents. Vam arribar massa d'hora a l'aeroport i l'avió va sortir amb retard. Des que vam deixar la ciutat fins que vaig arribar a casa van passar 9 hores.

Aquest ha estat un resum força condensat del que vam fer i vaig veure però també vaig veure per primera vegada com es trencava un vidre d'un tren de rodalies mentre estava en marxa i amb mi a dins, el mateix tren que vam agafar per equivocació i ens va dur a fer la volta per fora de la ciutat, també em va sorprendre la gran necessitat de llençar aigua de la T4 (els bàters són automàtics!)

Segurament em quedaré amb unes frases d'un dels professors acompanyants.

- Els que feu geografia, escolteu. Com veieu l'aeroport de Barajas, a diferència del de Barcelona, es pot ampliar per tots costats.

- Sí, clar. I encara més quan s'amplia amb diners que no són seus.

dilluns, 10 de març de 2008

Trampes òptiques

Si es fa una mirada ràpida al títol el primer que ve al cap són aquelles imatges que amaguen persones, animals i es riuen del nostre sentit de la vista i cervell.

Del que m'agradaria parlar és d'una tècnica que fa cosa de 20 anys que es va descobrir.

Les trampes òptiques poden manipular partícules dielèctriques de l'ordre del nanòmetre fins al micròmetre gràcies a forces molt dèbils fetes a mitjançant un raig làser. Aquest raig s'enfoca i es cotrola, normalment, amb un microscopi.

Les partícules en qüestió es desplacen fins al punt en que el camp elèctric és més potent, al centre del raig làser. Un cop al centre i si el camp elèctric és prou fort, la partícula queda atrapada i movent el làser la partícular es desplaça sense protestar massa. Hem fet unes pinces làser capaces de manipular sense el sentit clàssic de la subjecció.

I la pregunta que sol fer la gent: "I això per què serveix?" és una pregunta sobre la que se'n podrien escriure moltíssimes ratlles. Avui no ho faré però tot i això no em puc estar de dir una frase coneguda per tots La paciència és la mare de la ciència.

Responent a la pregunta anterior una de les respostes ens la pot donar la biofísica que és una de les moltes matèries interdisciplinàries de recent aparició en què coincideixen dues grans ciències.
Aquestes noves tecnologies serveixen per mesurar les forces d'unió entre les diferents molècules que constitueixen l'ADN, manipular sense destrossar moltes cèl·lules i de la mateixa manera mantenir-les immòbils per a una millor observació. D'altra banda, s'ha vist que les cèl·lules neuronals són sensibles a aquests contactes i que redirigeixen les dendrites cal al feix de llum. D'aquesta manera és podrien obtenir uns creixements determinats per aquestes cèl·lules.

Però quan es treballa amb cèl·lules vives sorgeig un petit problema. Les has de mantenir vives. Moltes de les cèl·lules amb què convé treballar són molt exigents i requereixen unes condicions de temperatura i humitat determinades i si no es satisfan aquests requisits els dóna per morir-se. Per a solucionar aquestes foteses el més pràctic és construir uns petits recipients que permetin aillar la mostra del "fred" extern i amb una atmosfera "pròpia".

Però clar, sempre hi ha qui va fins més lluny i com a científic troba usos més raonables a aquestes grans i prometedores noves tecnologies. Us deixo aquí amb una desmostració d'habilitat amb el làser. Per controlar el làser s'utilitza un ordinador (treu part del mèrit)



Com és de suposar les peces no són cèl·lules, per fer-ho van buscar uns substituts. Ah, penseu que a cada peça hi ha un làser.

Clar que també es pot veure què passa amb una cèl·lula de debò.




PS: Ara estaré uns dies fora, a Madrid concretament, si sabeu algun bon bar per passar-hi un ratet no dubteu en recomanar-me'l... Fins una altra.

divendres, 7 de març de 2008

LASER

Quan sentim la paraula làser pensem inevitablement en les grans batalles que transcorrien a una galàxia molt i molt llunyana o en alguna de les aventures d’en James Bond.

Després d’uns moment de recordar ens adonem que una vegada o altra hem tingut un làser a les mans.

Però d’on ve la paraula làser? És d'origen llatí? No ho sembla pas. Aquesta paraula és un acrònim de Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation és a dir Amplificació de Llum per Emissió Estimulada de Radiacions en català seria ALEER (suposo que els qui sabem castellà ho relacionem amb una cosa completament diferent)

Aquests noms donen la informació molt condensada però com funcionen els làsers?

Hi ha làsers de més d’un tipus però intentaré explicar-ne un de concret. Els làsers He-Ne.

Els fonaments del funcionament dels làsers rauen a la mecànica quàntica, més concretament en la relació entre la matèria i l’energia.


El procediment per fer un feix làser és relativament simple.

El primer que s'ha de fer és excitar els àtoms de gas continguts en un recipient; en aquest cas heli i neó.

Quan un àtom està excitat hi ha dos processos pels quals els electrons passen a estats de menor energia. El primer és per emissió espontània la qual es produeix quan l'electró, en un moment donat, canvia de nivell i emet un fotó amb energia igual a la que ha perdut. L'altre mètode és el d'emissió estimulada que es produeix quan l'electró és pertorvat per un fotó; l'electró canvia de nivell i emet un altre fotó idèntic a l'incident. Un fotó en fase, mateixa freqüencia i direcció. Cal recordar que l'electró es pot comportar com una ona i també com una partícula.

El que es tracta en els làsers és que hi hagi més àtoms excitats que en estat fonamental (s'aconsegueix mitjançant una font d'alimentació, el que s'anomena bombeig). Amb el bombejat s'aconsegueix que hi hagi emisions espontànies contínuament. Com que els fotons són alliberats en totes direccions, mitjançant uns miralls, s'ajusta a seva direcció per tal de fer-los passar a través del gas com es mostra a la imatge anterior. Aquests fotons provoquen emissions estimulades en la mateixa direcció i per tant, molts més fotons en fase, direcció i amb la mateixa longitud d'ona.

Per aquest procés la quantitat de fotons augmenta i s'equilibra a mesura que s'escapen els fotons per un dels miralls que els reflecteix parcialment.

El feix de llum que en resulta té unes característiques que el fan especial.

Una de les més importants és la coherència de les ones electromagnètiques emeses; es a dir les ones estan en fase. Una altra característica destacable és que la llum està molt concentrada i que divergeix molt poc. No es possible aconseguir una divergència nul·la a causa de la difracció que es produeix a la sortida.

La majoria de làsers són monocromàtics però se n'ha arribat a fer que emeten radiacions a diferents longituds d'ona.

Com que hi ha molts salts d'energia possibles els que es busquen són precisament aquells que la radiació sigui visible.

Espero que hagi quedat prou comprensible, de moment encara porto la L en aquest gran món.

diumenge, 2 de març de 2008

Sementals

Si et dediquessis al món dels braus i se't jubila un gran semental què faries?

Com ja sabeu, hi ha països que tenen una cultura taurina molt arrelada i que necessiten una bona producció d'aquests animals. De ramaders n'hi ha uns quants i una paraula important en aquest sectors és ganadería. Hi ha ganaderies que amb el temps s'han fet un bon nom i gràcies, en part, a grans sementals.


El problema arriba quan el gran mascle es retira després d'una llarga vida de donar material genètic. Per sort per ell, molts dels seus fills els maten i no els haurà de passar una pensió. Tot i això, la seva vida no és fàcil.

Els ganaderos, és a dir, els propietaris de les ganaderies tenen un petit problema quan aquest moment arriba. La solució més normal i que fa mols anys que es fa servir és canviar de semental. Es a dir, en compren un de nou (com si fos un cotxe).

A vegades hi ha animals que han engendrat grans braus i que és una llàstima que s'hagin de retirar. Això és el que li ha passat a Victoriano del Rio. Alcalde, el seu semental, ha engendrat dos magnífics exemplars i és una llàstima que s'hagi de retirar. El que pretén fer el senyor Victoriano és ni més ni menys que clonar el brau.

La clonació li costarà de 30 a 35 mil euros i a més a més amb garantia. Només em vull imaginar que l'ha de tornar, seria una situació còmica. Clar que del Rio és d'aquelles persones que de ciència hi entén

"No hi ha garanties, ja que és la primera vegada que es fa. Quan es vol avançar en ciència, s'ha d'apostar"

Sí, això és el que ha dit el senyor Victoriano.

Per a la clonació les cèl·lules mare s'extrauran del lòbul auricular d'Alcalde i seran enviades a uns laboratòris de Texas per fer l'embrió.

Una gran feinada per provar de mantenir un mascle tot i la seva més que possible mort. Tanmateix, el senyor Victoriano haria de recordar que no tot el material genètic el passa el mascle tot i que amb el que ha fet s'assegura un mascle molt semblant al que tenia i descarta la possibilitat de trobar-ne un de millo.

És una gran llàstima a dia d'avui no s'hagin adonat de l'atrocitat que representa jugar amb els bous de la manera que ho fan. Però mentre les majories segueixin donant-hi suport, els qui hi estem en contra no podem fer altra cosa que mostrar-nos-hi en contra.

Extret d'aquí.