divendres, 24 d’octubre de 2008

El color de la magia

Ja fa setmanes que em vaig acabar el primer dels llibres de la sèrie de Mundodisco i la veritat és que Terry Pratchett és un dels grans autors de fantasia que juguen amb les lletres a dia d'avui.

És l'escriptor que va darrere a la Rowling en quan a vendes de llibres. Fet que no és gens despreciable.

Pratchett crea un Univers al seu gust amb grans tortugues que es passegen per l'espai carregant ni més ni menys que els diferents mons. Una d'aquestes tortugues és la gran A'Tuin i a sobre duu el món en què transcorre aquesta primera novel·la.

És un món en què hi ha els seus deus, mags, herois que en el fons no són més que bàrbars i fins i tot la Mort.

Un món amb una xifra molt especial, el 8: allí hi ha 8 colors (els 7 de l'arc de Sant Martí i un de més que només poden veure unes determinades persones, l'octarí), els bruixots no el poden dir, hi ha 8 estacions, hi ha llocs màgics en què els polígons de 4+4 costats són especials...

Al color de la magia Dosflores en castellà (Twoflowers en anglès) té l'honor de ser el primer turista de Ankh-Morpork una ciutat de la que se n'expliquen mites al seu lloc d'origen. Dosflores és acompanyat zelosament pel seu Equipatge (un bagul amb potes fet de fusta de perera sàvia) i carregat d'or, un metall molt abundant al seu lloc d'origen. A l'arribar a la ciutat dels lladres i assassins Dosflores és perseguit i estafat constantment al mateix moment que s'estranya del poc que li cobren.

D'altra banda el mag Rincewind que coneix un gran nombre d'idiomes tindrà la missió de guardar-lo de qualsevol mal. Aparentment una tasca fàcil per un mag si no fos que Rincewind només sap un encanteri i no el sap fer sortir de dins del seu cap. Més que aprendre l'encanteri, l'encanteri es va assentar al seu cervell mentre Rincewind obria el llibre de la Creació de la biblioteca de la Universitat Invisible (escola de màgia) quan el bibliotecari no mirava. Com no podia ser d'una altra manera era per una aposta entre companys de classe.

Rincewind tot i intentar viure sense que el molestin i fugis sempre que pot té una qualitat molt especial que fa que es fiqui en embolics dels més grossos. 

Bé, una novel·la que la classificaria sense pensar-m'ho dues vegades en una barreja de fantasia amb grans dosis d'humor i trencament de conceptes que teníem del que és fantàstic. Entre altres coses, és dracs només existeixen si es creu en ells...

No explico més, amb això ja n'hi ha prou em sembla.

Avui fa cosa d'un any que vaig escriure que era el meu aniversari per tant si els números no fallen avui ho torna a ser ^^

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Un fractal casolà

Ja que l’altre dia vaig parlar de la cromatografia i en vaig posar un exemple fet per mi.

Ara però parlaré d’una cosa lleugerament diferent però de la que també he dut una mica més enllà de la teoria. Ara m’he estat mirant sobre què havia escrit al bloc i el que no hi ha gaire són fractals.

Sí, fractals... Però què són exactament?

Com passa en tots els conceptes hi ha diferents definicions i segons la força dels diferents autors és una la que sobresurt. Però en general un fractal és un objecte amb estructura fractal i les estructures fractals poden tenir, entre d’altres, alguna d’aquestes propietats: posseeixen detall a totes les escales d’observació, no es poden descriure amb la geometria clàssica (localment o generalment), posseeixen autosimilitud, tenen dimensió no entera...

Segons sembla són o més ben dit haurien de ser coses molt peculiars, monstres de la naturalesa. Però qui no ha vist mai la silueta d’una gran muntanya en una simple pedra? O simplement un xiprer sencer (més reduït, clar) en un dels seus branquillons. Doncs bé, aquesta és l’aproximació que n’ha fet la natura del que en matemàtiques són els fractals.

Fer fractals no és pas difícil. Només fa falta tenir el material indicat.

En el cas que vaig dur a terme fa uns mesos vaig necessitar un parell de retalls de plàstic transparent (d’aquell que va a les portades dels treballs, en general coses enquadernades) i una pintura  que s’hi enganxi.

El procediment és senzill: s’agafa un retall de plàstic i es col·loca a sobre d’una taula, s’hi afegeix unes gotes de pintura a poder ser a prop d’un dels marges (sense passar-se) i es tapa amb l’altre retall de plàstic. Amb l’ajuda d’un dit i procurant que no ballin els retalls s’escampa el màxim possible la pintura (per tant val més no ficar-ne massa si es vol evitar un bon merder). Un cop s’ha estès la pintura s’hauran d’obrir els plàstics amb molta cura començant des d’un dels extrems i a poc a poc. Si ens fixem amb deteniment el que ha passat es podran veure unes estries en tota la pintura. Un cop s’assequi ja es tindrà un fractal o si més no una aproximació prou bona.

Però què ha passat? Bé, abans de separar-los entre ells només hi havia la pintura. En obrir-los l’aire no ha penetrat en la pintura de forma homogènia. Fet que ha suposat que entrés formant una sèrie de "camins" al llarg de tota la pintura per entrar completament i poder separar del tot els plàstics. 

Com es pot veure a la imatge es poden utilitzar diferents colors.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

The Big Bang Theory

Aquesta setmana l'he descobert. Es tracta d'una sèrie, una comèdia, estatunidenca que van estrenar l'any passat.

El problema és que s'emet a l'altre costat de l'oceà i per aquesta zona només l'emet Antena.Neox per la TDT (la primera temporada).

Els protagonistes són dos físics (un experimental i un teòric) que compartaixen pis (sí, la vaig descobrir a classe). La història comença quan arriba una nova veïna.

Una sèrie que tot i les seves constants referències a la ciència i al món del frikisme ha assolit audiències superiors als 7 milions de persones. Tot i això no agrada a tothom.

De moment us deixo amb la meitat dels millors moments del primer episodi, a veure què us sembla.

divendres, 17 d’octubre de 2008

És negre el negre?

Sovint les coses no són el que sembla. Són moltes les vegades que pensem que una cosa és d'una manera perquè sempre l'hem vist igual fins que un dia ens ho mirem diferent, des d'un altre punt de vista i quedem desconcertats.

Hi ha situacions, que només et deixen dues opcions o blanc o negre. No existeixen matisos. No hi ha grisos foscos ni grisos més clarets ni coses per l'estil.

I com sempre acabem buscant les tres potes al gat. El negre que ens deixen triar és només el negre o és alguna altra cosa?

La veritat és que el que sé no és exactament això però hi té una gran relació. Parlo de la tinta negra: aparentment sembla negra però en el fons no ho és.

La demostració és un procediment senzill i enginyós alhora. És un experiment que es realitza amb certa freqüència a la secundària ja que no necessita grans muntatges ni un material massa específic. Es tracta de la cromatografia.

La cromatografia és una tècnica de separació que s'ha anat desenvolupant al llarg del segle XX. En la cromatografia hi intervenen sempre 3 actors: una mostra, una fase mòbil que és un fluid (capaç de dissoldre la mostra) que arrossega els diferents components de la mostra a través del que és el tercer element principal: la fase estacionària que no és res més que el suport en què quedarà impresa la cromatografia.

Una de les cromatografies més senzilles de fer és la que es fa sobre paper. Com el seu nom indica la fase estacionària és el paper, normalment paper de filtre (molt corrent als laboratoris de química). La mostra es diposita en un extrem de la tira de paper unes gotes de la mostra que s'ha d'analitzar. Quan es fica en contacte el costat de la tira propera a la mostra amb el medi mòbil, dissolvent ascendirà pel paper per capil•laritat (en parlaré d’aquí poc) i sobrepassarà la mostra, com que actua com a dissolvent arrossegarà les diferents partícules que componen la mostra i segons el seu pes seran arrossegades més o menys lluny.

D'aquesta manera s'aconsegueix separar sense massa precisió les partícules que formen el compost depenent del seu pes. Com és d'esperar les que són més lleugeres seran les que arribaran més lluny en canvi les que pesin més tindran un abast més modest.

Fer-ho en vertical no és obligatori, també es pot fer en horitzontal situant la mostra en una posició centrada i deixant-hi caure les gotes del dissolvent al damunt. D'aquesta manera s'aconsegueixen uns resultats menys precisos però molt més clars del que passa. L'únic amb el que hem d'anar amb compte és en l'elecció dels dissolvents que s’han de fer servir ja que no tots tenen la mateixa eficiència sobre cada mostra.

Doncs bé, si una cosa la tinc és que a vegades llenço el que no he de llençar, guardo el que no serveix per massa cosa i altres vegades simplement perdo les coses. De totes maneres he pogut recuperar una cromatografia de les que vam fer al seu dia a l’institut.


Així doncs el proper cop que vagi a comprar un bolígraf negre el més adequat potser seria demanar un boli blau, marró, lila, blau...

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Ukiyo-e: un món efímer

És sabut que per la majoria de gent el planeta i la seva historia està dividida en quatre grans blocs. 

Amèrica és un continent del que només se’n saben coses interessants des de fa 300 anys i que els sona que hi havia indígenes però que l’home blanc els va guanyar.

Occident representa aproximadament tot el que es coneix. 

Orient és un lloc llunyà i exòtic on sabem que han passat coses i que al seu temps també hi hagué una època molt semblant a la nostra edat mitjana. 

I altres (on hi ha Àfrica i Oceania) que “sempre” han estat dominats per occident i no se’n sap massa cosa del que hi havia.

Tot i que s’intenta dir que no que se sap una mica de tot. Tanmateix, quan es pregunten els noms de filòsofs destacats, dirigents polítics, militars, científics, artistes, escriptors... Els primers que passen pel cap són indubtablement europeus o en algunes ocasions dels Estats Units.

Aquest estiu, la Pedrera ha acollit una exposició sobre l’Ukiyo-e. Hi vaig anar i la veritat és que vaig poder contemplar les imatges d’un món efímer. 

L’Ukiyo-e va ser un moviment artístic japonès sorgit durant el segle XVII i que va durar fins a principis del segle XX.

L’èxit d’aquest moviment va ser causat pel fet que l’artista no feia només la pintura. L’Ukiyo-e va ser un gènere basat en els gravats xil·logràfics, en estampes.

L’artista encolava el dibuix sobre una planxa de fusta de cirerer. Servint-se dels estris de tall adequats tallava la fusta seguint el traç del dibuix que es deixa en relleu perquè és el que ha d’aparèixer imprès. Es buidava la resta de la superfície amb cisells i gúbies. A continuació s’entintava la placa de fusta amb l’ajuda d’un raspall i s’hi superposa un full que es prem amb l’ajuda d’un tampó molt peculiar anomenat baren. Inicialment sobre aquest primer dibuix s’acabava de pintar a mà.

El sistema va anar evolucionant i van ser necessaris més motlles per cada dibuix. Es feien altres motllos per poder estampar altres colors canviant els relleus depenent del que calia pintar.

Un cop feta la maquinària només calia entintar cada motllo amb el seu color i anar-los estampant ordenadament sobre el paper. El resultat final conté les impressions de cada una de les plaques.

Així doncs, un cop es tenia feta la feina artística ja es podien fer tantes còpies com fos necessari. Aquest moviment va suposar l’entrada de la pintura a classes populars i deixar de ser un bé a les mans de pocs.

Al ser un moviment dirigit especialment al poble es poden destacar 5 grans temàtiques:

El món de l’espectacle: majoritàriament constava de retrats d’actors importants de l’època ja sigui sols o en escena. També hi tenien un paper destacat els lluitadors de sumo que al darrer terç del segle XVIII van ser arribar al seu punt àlgit.
La bellesa femenina i la vida quotidiana: intentaven plasmar l’ideal femení. Tant l’ideal com l’estil va anar evolucionant juntament amb l’Ukiyo-e.

Estampa paròdica, poemes i surinomo: en aquestes estampes es reflectia la visió de certs sectors de la societat japonesa. D’altra banda, va tenir un gran èxit el fet de representar escenes d’obres clàssiques . Els surinomo en canvi eren targetetes d’edició molt limitada ja fossin d’invitació o felicitació que incloïen un poema que en general estaven plens de jocs de paraules.

L’estampa eròtica: tot i ser prohibida també va tenir una enorme difusió. 
Els paisatges: després de censures sobre estampes paròdiques i eròtiques, Hokusai i Hiroshige, uns artistes excepcionals impulsen un nou gènere; el paisatgístic. Ambdós artistes s’inspiren en la naturalesa, en la instantaneïtat d’una bellesa efímera i fràgil.

De moment us deixo amb un vídeo de d’una part de l’obra del mestre Hokusai.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Els guanyadors

Ja sé que vaig una mica tard ja que els guanyadors es van conèixer divendres passat. La veritat és que he estat uns dies fora i avui escric el que volia escriure divendres.

Aquest any ha hagut 10 treballs premiats (realment 11) i aquests han estat en diferents àmbits:

Nutrició. A Massimiliano Zampini (Universitat de Trento) i Charles Spence (Oxford), per modificar electrònicament el so de les patates fregides al ser mastegades per fer creure al consumidor que són més cruixents i fresques del que realment són.
Ref. : "The Role of Auditory Cues in Modulating the Perceived Crispness and Staleness of Potato Chips," Massimiliano Zampini and Charles Spence, Journal of Sensory Studies, vol. 19, October 2004, pp. 347-63.

Pau. Al Comitè Federal Suís de Ètnica sobre Biotecnologia No Humana i als ciutadans de Suïssa per adoptar que les plantes tenen dignitat.
Ref. "The Dignity of Living Beings With Regard to Plants. Moral Consideration of Plants for Their Own Sake"
A la cerimònia hi va anar... Urs Thurnherr, membre del comitè.

Arqueologia. A Astolfo G. Mello Araujo i José Carlos Marcelino (Universitat de Sao Paulo) per mesurar com el curs de la història, o com a mínim els continguts de la seva excavació arqueològica, poden ser remoguts per les accions d’un armadillo viu.
Ref. "The Role of Armadillos in the Movement of Archaeological Materials: An Experimental Approach," Astolfo G. Mello Araujo and José Carlos Marcelino, Geoarchaeology, vol. 18, no. 4, April 2003, pp. 433-60.

Biologia. Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert i Michel Franc de l’Escola Nacional de Veterinària de Toulouse per descobrir que les puces que viuen en un gos poden saltar més alt que les que viuen en un gat.
Ref. : "A Comparison of Jump Performances of the Dog Flea, Ctenocephalides canis (Curtis, 1826) and the Cat Flea, Ctenocephalides felis felis (Bouche, 1835)," M.C. Cadiergues, C. Joubert, and M. Franc, Veterinary Parasitology, vol. 92, no. 3, October 1, 2000, pp. 239-41.

Medicina. Dan Ariely de la Universitat de Duke, EUA per demostrat que les medicines falses més cares són més efectives que les falses més barates.
Ref. "Commercial Features of Placebo and Therapeutic Efficacy," Rebecca L. Waber; Baba Shiv; Ziv Carmon; Dan Ariely, Journal of the American Medical Association, March 5, 2008; 299: 1016-1017.
A la cerimònia hi va anar... Dan Ariely.

Ciències cognitives. Toshiyuki Nakagaki de la Universitat de Hokkaido, Japó, Hiroyasu Yamada de Nagoya, Japó, Ryo Kobayashi de la Universitat d’Hiroshima, Japó, Atsushi Tero de Presto JST, Akio Ishiguro de la Universitat de Tohoku i Ágotá Tóth de la Universitat de Szeged, Hungria, per descobrir que els mixomicets poden fer puzles.
Ref. "Intelligence: Maze-Solving by an Amoeboid Organism," Toshiyuki Nakagaki, Hiroyasu Yamada, and Ágota Tóth, Nature, vol. 407, September 2000, p. 470.
A la cerimònia hi van anar... Toshiyuki Nakagaki, Ryo Kobayashi i Atsushi Tero.

Economia. Geoffrey Miller, Joshua Tybur i Brent Jordan de la Universitat de Nou Mèxic, EUA, per descobrir que el cicle ovulatori d’una ballarina eròtica afecta als seus guanys en forma de propines.
Ref. "Ovulatory Cycle Effects on Tip Earnings by Lap Dancers: Economic Evidence for Human Estrus?" Geoffrey Miller, Joshua M. Tybur, Brent D. Jordan, Evolution and Human Behavior, vol. 28, 2007, pp. 375-81.
A la cerimònia hi van anar... Geoffrey Miller i Brent Jordan

Físca. Dorian Raymer de la Iniciativa d’Observatoris Oceànics de la Institució Scipps d’Oceanografia , EUA, i Douglas Smith de la Universitat de California, San Diego, EUA, per demostrar matemàticament que les cordes amuntegades o els cabells o pràcticament qualsevol cosa, acaba inevitablement embolicant-se i formant nusos.
Ref. "Spontaneous Knotting of an Agitated String," Dorian M. Raymer and Douglas E. Smith, Proceedings of the National Academy of Sciences, vol. 104, no. 42, October 16, 2007, pp. 16432-7.
A la cerimònia hi va anar... Dorian Raymer.

Química. Sharee A. Umpierre de la Universitat de Puerto Rico, Joseph A. Hill dels Centres de Fertilitat de New England, EUA, Deborah J. Anderson de l’Escola Universitària de Medicina de Boston i de l’Escola Universitària de Medicina de Harvard, per descobrir que la Coca Cola és un espermicida eficient i a Chuang-Ye Hong de la Universitat Mèdica de Taipei, C.C. Shieh, P. Wu, i B.N. Chiang, tots de Taiwan, per descobrir que realment no ho és.
Ref. "Effect of 'Coke' on Sperm Motility," Sharee A. Umpierre, Joseph A. Hill, and Deborah J. Anderson, New England Journal of Medicine, 1985, vol. 313, no. 21, p. 1351.
Ref. "The Spermicidal Potency of Coca-Cola and Pepsi-Cola," C.Y. Hong, C.C. Shieh, P. Wu, and B.N. Chiang, Human Toxicology, vol. 6, no. 5, September 1987, pp. 395-6. [NOTE: THE JOURNAL LATER CHANGED ITS NAME. NOW CALLED "Human & experimental toxicology"]
A la cerimònia hi van anar... Deborah Anderson i la filla de C.Y. Hong: Wan Hong.



Benoît Mandelbrot i el Premi Nobel William Lipscomb, volien comprovar quin dels dos treballs tenien raó?

Literatura. David Sims, de la Escola de Casos de Negocis, Londres, Reino Unido, pel seu afectuosament escrit estudi: “Tu, bastard: Una exploració narrativa sobre l’Experiència de la Indignació dins de las Organitzacions”.
Ref. "You Bastard: A Narrative Exploration of the Experience of Indignation within Organizations," David Sims, Organization Studies, vol. 26, no. 11, 2005, pp. 1625-40.
A la cerimònia hi va anar... David Sims.

Aquí teniu el webcast dels premis d'aquest any i també el vídeo de l’any passat.