Mr. Brooks

Després de la cerimònia d’entrega de premis avui entraré en un tema en que la subjectivitat és molt important i els mitjans de comunicació hi tenen un paper destacat.

Aquest tema és el cinema.

Fa poc hi vaig anar i la pel·lícula que hi vaig veure mereixia haver pagat per veure-la. No era la primera vegada que hi arribava uns 5 minuts tard però per sort el començament no aportava massa cosa pel desenvolupament de l’argument.

Earl Brooks (Kevin Costner) és un home de familia i alhora torturat, incapaç de controlar les seves emocions. Té una meitat quasi diabòlica: Marshall (William Hurt), el seu alter ego, un assassi en sèrie. Tracy Atwood (Demi Moore) és una experimentada detectiu la devoció de la qual és la seva feina.

Un cop presentats aquests tres personatges entro a definir-los més detalladament. Earl Brooks és un empresari qui sense massa estudis aconsegueix arribar fins a dalt de tot. L'Earl és pare d'una filla, Jane, i espòs de la seva dona.

Amb el transcurs del temps el senyor Brooks ha "après" a conviure amb el seu alter ego. Els dos gaudeixen d'una ment brillant, calculadora i que no deixa marge d'error. Junts han assassinat força persones sense deixar rastre. Mr Brooks és addicte a l'assassinat, és conscient que no és bo però pateix aquesta peculiar addicció. Com a addicta freqüenta alcohòlics anònims.

En una setmana la seva vida canvia radicalment en recaure al cap de dos anys mata una parella força peculiar: "tenien per costum fer l'amor amb les cortines obertes de cara als veïns". Mr Brooks és enxampat in fraganti per un aficionat a la fotografia que per sorpresa seva li demana d'assistir a un altre assassinat seu. La mateixa setmana la filla retorna de la Universitat després d'haver-la abandonat.

És en aquest punt quan l'Earl i en Marshall mostren el seu gran intel·lecte fins al final de la pel·lícula. Canvis radicals, Excursions fins a Califòrnia, disfresses, mentides... Tot això amanit amb un humor cínic i, a vegades força fosc per fer baixar la tensió acumulada. Una pel·lícula que gaudeix de gran equilibri amb un final sorprenent i típic d'una sèrie de la televisió catalana.

En Marshall em va recodar molt l'Ed Harris de la pel·lícula Una ment meravellosa. Cosa que no em vaig poder estar de comentar a un dels qui m'havien acompanyat. No havia vist la pel·lícula en qüentió i li vaig parlar d'en Nash, John Forbes Nash, en aquell instant la seva cara va mostrar el que tenia lloc a les profunditats més profundes del se cervell. Sabia qui era Nash. N'hi vaig parlar una mica i em diu:

-- L'altre dia el vaig veure a la uni, em va passar per davant.

Com és d'esperar jo també em vaig quedar atònit, em va donar la descripció. Tot encaixava.

A ell li havien dit, quan li va passar per davant que aquell home vell i encorbat era tot un Premi Nòbel.

La sensació de veure passar un monument com aquest per davant teu ha de ser contundent i encara més si ets capaç de reconèixer-lo.