dilluns, 28 de juliol de 2008

El sastre de Panamá

Just uns anys abans de canviar de segle les grans potències mundials estaven atentes a què passaria i com quedaria la situació després del 31 de desembre de 1999, dia en què el Canal de Panamà passava de mans americanes a panamenyes.

Tenir el control del Canal de Panamà és un factor important en l'economia del país propietari; només cal saber que durant el 2005 hi van passar més de 278 milions de tonelades i que pot estalviar milers de quilòmetres si se segueixen les rutes clàssiques.

En la novel·la de John le Carré ens planteja una de les possibles situacions: un govern panameny encara corrupte constituït per norieguistes i els orientals amb la intenció de deixar-hi milions a esquenes dels americans.

Per aquesta raó el Regne Unit, per salvar per enèsima vegada a l'Oncle Sam, envia un jove agent secret, Andrew Osnard, per tal d'esbrinar tot el que pugui de la possible venda als emergents països asiàtics.

Osnard necessita informadors, algú disposat a col·lavorar. Un talp. El candidat ideal sembla ser Harry Pendel, sastre de la reialesa i emigrant del Regne Unit. Harry Pendel està orgullós de vestir els peixos grossos de Panamà: presidents, ministres, banquers, periodistes, advocats, banquers, traficants, militars... els quals confessen les seves inquietuds al sastre mentre aquest pren mides i els emprova els vestits.

Andrew Osnard tindrà de part seva la pèssima situació econòmica del sastre per tal de presionar-lo.

És una novel·la en què es mostren els grans recusos d'un autor experimentat i consagrat en el món de la literatura de l'espionatge. Fa ús de metàfores formidables i un vocabulari heterogeni pels diferents personatges.

Fa uns anys es va estrenar una pel·lícula basada en aquesta obra protagonitzada per Pierce Brosnan, Geoffrey Rush, Jamie Lee Curtis i un jovenet Daniel Radcliffe.

Una gran diferència entre el llibre i la pel·lícula són els quasi 20 anys més que se li atribueixen a Andy Osnard. El final també és diferent: és a dir que si veieu la pel·lícula el llibre encara us sorprendrà.



Una comparació que es fa amb el govern és la següent: és com si s'hagués capturat a Alí Babà (Noriega) i els 40 lladres quedessin lliures.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Premi Nobel i deficient mental? Sí

El contingut d'avui és una mica diferent al dels altres dies però també pot ser interessant. Es tracta d'un seguit de vídeos d'un mateix personatge. Espero que us agradin.

Primer veurem què en pensava, a grans trets, de les ciències socials.


Perquè les flors poden tenir una gran bellesa


En una ocasió va entaular una discusió amb un pintor sobre si es podia aconseguir color groc barrejant pintura vermella i blanca. Ell afirmava que sense fer servir groc no es podia. El pintor ho va aconseguir, això sí: fent servir una mica de groc.

Al final de la seva vida també va tenir un paper crític en la Comissió Rogers.


Els bongos però també van tenir un paper important en la seva carrera:

dimarts, 22 de juliol de 2008

Primer contacte

Aquest matí ja hem contactat d'una forma una mica més seriosa. L'altre cop jo encara estava lligat per l'altre. Aquesta vegada ja anava amb la carta de llibertat i amb una sola oferta.

Tot ha començat aquest matí, un matí en què he experimentat una nova sensació i n'he refrescat unes altres.

Pujo al tren: ple (ai mare si a Arenys ja va ple a Barcelona no vull ni imaginar-ho) hi feia calor. He canviat de vagó i de món: aquest estava quasi desert i molt molt fresc. M'he assegut i he obert el llibre i de cop tot negre; el túnel. Arribem a Mataró i "taca, taca, taca" i gent corrent per fora, tot i prémer el botó les portes no s'obrien. Pel meu gust el vagó estava una mica massa fred (imagineu si n'estava de fred jajaja).

Un altre cop fosc al passar per un túnel. Ens apropem a la capital i ja m'ho esperava, he guardat el llibre i m'he preparat per un dels viatges més foscos que he fet. La intuició no ha fallat i a l'entrar s'ha tornat a enfosquir el vagó i només passaven uns llums grocs de l'exterior de tant en tant. Els pocs passatgers que quedaven han anat deixant el viatge i sortien per l'altre vagó. N'hi havia que cantaven (en la foscor la por escènica desapareix). Finalment passada la plaça de Catalunya m'he quedat sol. A Sants he baixat.

Ha estat fàcil trobar el metro i quan he entrat a la facultat que buscava després de qüestionar-me si l'encertava ha començat l'aventura de trobar el destí.

Després d'una terna de xerradetes ha arribat l'últim punt del dia: un petit test de matemàtiques.
Hi havia 30 qüestions, per exemple:

- Quant val 5!/3!?
- Quant val ln (a^2-b^2)?
- Un angle de 3pi/2 radians val:
- Alguna integral senzilla
- Coses de matrius
...

Cada qüestió amb les seves 4 possibles respostes.

Com es pot veure no era complicat i segur que m'ha passat el que em sol passar. M'hauré despistat en encerclar alguna resposta o hauré llegit malament l'anunciat...

Espero doncs no haver-la cagat massa i el proper dia a matricular-me.

dissabte, 19 de juliol de 2008

El mapa logístic i la duplicació del període

Fa uns mesos vaig escriure una breu introducció al caos i les contribucions que va fer Edward Lorenz arran de la seva mort als 90 anys.

Avui seguiré una mica des d'on em vaig quedar.

Quan sentim a parlar de l'Efecte Papallona i dels sistemes dinàmics no lineals ens ve al cap la idea de l'impredicció i gran complicació. Tanmateix, els qui estudien aquests fenòmens saben que es tracta d'un caos determinista. Com va dir J. Wagensberg: És determinista perquè hi ha unes equacions diferencials, de manera que si poses el numero de debò no té res de caòtic perquè dóna sempre la mateixa cosa. El problema en el cas de la meteorologia és que és impossible ficar els número exacte a les equacions perquè en el fons no deixen de ser mesures amb els seus corresponents errors.

Aquests caos és determinista i ordenat, cada acció és una conseqüència de l'anterior mitjançant una cadena ininterrompuda de causa-efecte, absolutament previsible a cada etapa -- en principi.

Un exemple molt clar del caos determinista és el mapa logísitic. Una equació molt utilitzada per mostrar fins a quin punt és possible obtenir comportaments caòtics a partir de models molt senzills però no lineals.

Aquest model el va donar a conèixer el 1976 el biòleg Robert May. És un model discret (no continu) en el temps que simplifica l'equació logísitica de Pierre François Verhultst.

Robert May va plantejar aquest model amb un exemple molt simplificat i clar. Imaginem una certa espècie animal els individus de la qual deixen els ous i moren completament. En cada període reproductiu només hi pot haver una generació que és la que deixa els ous que esdevindran la generació següent. Per quantificar el nombre d'individus es fa en tant per 1. De manera que 1 representa el màxim nombre d'individus en l'ecosistema. En aquest sistema els recursos alimentaris són limitats.

Tornant a l'equació: xn representa en tant per u la població en cada període reprodutiu n = 0, 1, 2, 3... I k és una constant positiva que combina el model de reproduccií i d'extinció. Per a cada valor de k obtindrem un model d'expansió (i possible extinció diferent). En el nostre cas representaria el nombre d'ous que deixa de mitjana cada individu.

Aquesta equació tracta de reflectir dos efectes:

  • Primer, si la població ñes quantitativament reduïda el creixement serà aproximadament proporcional al nombre d'individus.

  • Segon, si la població és elevada l'exés de competència pels recursos farà reduir la població fe forma directament proporcional a la diferència 1 - x.

Arribats a aquest punt una cosa ben senzilla és comenjar a jugar amb un full de càlcul.

Quan el valor de k és inferior a 1 els valors que pren x en cada generació disminueixen molt ràpidament. En aquest cas és molt entenedor si diem que de cada cinc individus només un deixa un descendent. L'espècie està condemnada a l'extinció. Encara que es canviï la població inicial.

Un altre valor curiós per a k és 1. La població també s'extingeix. El perquè és ben senzill: no tots els individus que neixen sobreviuen. N'hi pot haver que morin per la lluita amb els de la seva pròpia espècie, per depredadors, causes naturals...

Si anem augmentant el valor de k ens trobem que a partir d'unes quantes generacions la població es manté estable en un valor constant. Això és així amb valors més grans que 1 i més petits que 3.

Quan el valor de k és 3 ens trobem que la convergència al valor d'estabilització és molt lenta.

En els casos anteriors podem dir que el model té període 1, que es manté en un valor constant.

Quan introduïm valors de k compresos entre 3 i 3,45 el comportament de la funció és lleugerament diferent. La població oscila entre 2 valors. El període en aquest cas és 2.



Si es dóna un valor superior a 3,45 a k com ara 3,46 es repeteix el mateix procés d'abans, els valors constants es dupliquen. Per aquest valor de k la població es repeteix cada 4 generacions. El període passa a ser 4.

Amb 3,55 el període es torna a duplicar: la funció s'estabilitza en 8 valors diferents. Aquestes bifurcacions es coneixen com a duplicació del període.

Per a k = 3,565 el període és 16.

Com es veu el període es va duplicant a mesura que creix k i cada cop per a valors més propers de k.

De manera que quan fem k=3,7 no podem apreciar cap repetició. Per comprovar-ho he examinat valors separats per potències de dos que és on s'hauria de repetir. Es a dir, si comencem amb el 1.000 el següent és 1.000+2 que el segueixen el 1.000+4, el 1.000+8, el 1.000+16...

Amb aquest procediment es pot comprovar que no es troba cap pauta en les primeres 2^17 generacions. El sistema ha esdevingut caòtic ja que tot i haver-hi una pauta és massa gran per poder utilitzar-la fàcilment a l'hora de fer prediccions.

Tot i això encara guarda algunes sorpreses. Per exemple, per a valors de k propers a 3,83. Enmig del caos o més ben dit de períodes molt llargs, hi ha el que s'anomenen illes d'estabilitat. En aquest cas la funció s'estabilitza en un període de 3. I es torna a duplicar a mesura que k pren valors més grans.

L'última sorpresa que ens dóna és a partir de k = 4; la funció pren algun valor superior a 1 fet que provoca que la diferència 1-x sigui negativa i per tant en resultin valors negatius. De manera que llavors 1 - x pren valors més grans que la unitat i fan que la funció divergeixi ràpidament cap a menys infinit.

Tot i ser un exemple molt senzill el mapa logístic posa de manifest les dues grans caracterísitques dels sistemes dinàmics caòtcs: la sensibilita a les condicions inicials i la retroalimentació.


Aquest model representatiu es pot representar en funció dels valors que pot prendre k (eix x) i el o els punts en què s'estabilitza la funció. El resultat és el que es coneix amb el nom de mapa logístic o més concretament amb el nom de diagrama de Feigenbaum (recordo que a principis d'any es va atorgar un premi relacionat amb això). Aquest diagrama, a més a més, presenta una estructura fractal.

dijous, 17 de juliol de 2008

No tots els blocs de gel són iguals

Fa mesos l'Omalaled ens descobria per a molts de nosaltres un material compost anomenat pykrete. Fet a partir de serradures i gel.

Avui vull ser jo qui aporti un parell de diferències més en el tipus de gel que podem tenir. Un és el més conegut per tots nosaltres, el gel fet amb aigua dolça (el mateix que utilitzem en forma de glassons). L'altre és el que s'obté a partir d'aigua salada.

Aparentment podria semblar que han de ser molt semblants però una altra vegada el fet d'haver-hi sal complica una mica més la solidificació de l'aigua. Per començar el procés de solidificació comença per sota dels famosos 0 graus centígrads. En aquest procés es comencen a formar petits cristalls solament d'aigua, a mesura que aquests cristalls van creixent l'aigua líquida que romà encara sense congelar és més i més salada. D'aquesta manera un cop congelada tota l'aigua queda una gran xarxa de canals de sal.

Per tant, una de les millors maneres de comprovar aquestes diferències és mitjançant l'experimentació casolana.

En aquest petit experiment he fet servir uns gots de plàstic, aigua (dolça i salada), congelador i colorant.

Hi ha molts mètodes per aconseguir l'aigua salada i en aquesta època de l'any la millor és sens dubte la que vaig fer servir: anar a refrescar-me a la platja. Clar que per alguns no és tan fàcil però...

El que es tracta de fer amb les aigües és ficar-les una a cada got (ara a l'estiu de gots de plàstic en corren per culpa de les festes majors) i directes al congelador.

Un cop s'ha solidificat l'aigua o al cap d'uns dies si l'experiment us marxa del cap es procedeix a desengotar els petits blocs de gel. En el meu cas el que no contenia sal ha sortit ràpid.

Un cop trets es disposen de costat i es va abocant colorant per sobre del gel de mica en mica ja pot ser el típic blau de metilè que alguna vegada hem fet servir o com en el meu cas un colorant que he trobat per la cuina.

El resultat final és previsible si se sap que una de les dues mostres estava farcida de canals de sal i l'altra en canvi era pràcticament sòlida del tot.

Ara us deixo amb un petit vídeo del que he fet.




Una de les coses que es pot destacar de les diferències entre els dos blocs de gel és la resistència i el fregament amb altres cossos. El gel dolç és més fràgil i propens a esquerdar-se tot i ser més dur. Pel que fa al fregament el gel marí és menys esmunyedís que el gel que estem acostumats a fer servir.

Ja que en aquest vídeo surto una mica no us deixaré amb les ganes de veure'm una mica més o tornar-me a veure per tant aprofitant que avui corria una noticia meva per internet...

dimecres, 16 de juliol de 2008

3, 2, 1; acaba de començar una nova era

Aquest podria ser perfectament el resum del que va ser el 16 de juliol d'ara fa 63 anys.

Ara us deixo amb unes línes de Richard Feynman que he mirat de traduir tan bé com he sabut.

Un cop fets els càlculs, el que va venir, va ser el test. De fet, jo era a casa en unes vacances curtes en aquells moments, després de la mort de la meva dona, i per tant, vaig rebre un missatge que deia, " Esperem el nen per a tal dia".

Vaig volar cap allà i vaig arribar quan els autocars ja marxaven, i vaig anar tirant cap al lloc i ens vam esperar pel camí, a 20 milles de distància. Teníem una ràdio i se suponia que ens havien de dir quan havia d'esclatar la cosa, però la ràdio no funcionaria i mai sabríem què estava passant. Però pocs minuts abans que la ràdio deixés de funcionar es va activar, i ells ens deien que quedaven vint segons o alguna cosa així per la gent que érem tan lluny com nosaltres. Els altres eren més a prop, a sis milles.


Ens van donar unes ulleres fosques per a mirar-hi allò. Ulleres fosques!! A 20 milles, no es podria veure una explosió a través d'unes ulleres fosques. Vaig imaginar que l'única cosa que realment podia danyar els meus ulls (la llum brillant mai pot causar danys als ulls) és la llum ultraviolada. Em vaig ficar darrere del parabrises d'un camió perquè els ultraviolats no poden traspassar el vidre, i en conseqüència estaria segur i a més a més podria veure com esclatava l'aparell.


És l'hora, i el flaix de llum que en surt és tan brillant que m'ajupo, i veig la marca lila al terra del camió. Vaig dir: "No és això, és una imatge posterior" Vaig tornar a posar-me dret, i veig la llum blanca canviant a groc i posteriorment a taronja. Els núvols es formen i desapareixen una altra vegada -- hi ha la compressió i expanció de l'ona de xoc.


Finalment, una enorme bola taronja el centre de la qual era massa brillant, passa a ser una bola taronja que comença a créixer i fumeja i s'ennegreix arran dels extrems. Llavors veus que és una enorme bola de fum amb flaixos en el seu interior, amb la calor del foc anant cap a l'exterior.


Tot plegat va durar cap a un minut. Va ser una gradació de la brillantor a la foscor i jo l'havia vista. Sóc l'únic home qui, de fet, havia vist l'explosió -- el primer test Trinity. Tots els altres duien ulleres fosques, i la gent que estava a sis milles no podia veure-ho perquè els havien demanat d'estirar-se a terra. Sóc possiblement l'únic home que ho va veure a simple vista.


Finalment, després d'un minut i mig, hi ha un soroll formidable: BANG!! i llavors va ressonar tot, com un tro -- i és el que em va conèncer. Ningú havia dit una sola paraula durant tots aquests esdeveniments. Ens ho miràvem tot silenciosament. Però aquest soroll va alliberar tothom -- sobretot a mi perquè la contundència del so en aquella distància volia dir que realment havia funcionat.

Segurament va ser aquesta l'explosió que Enrico Fermi va anunciar més tard que mai havia sentit.

I ara us deixo amb un vídeo en què s'explica una mica per sobre com va anar el tema de Los Alamos (en anglès).





Text: Surely You're Joking, Mr. Feynman!, Richard P. Feynman

dilluns, 14 de juliol de 2008

Problemes amb els primers?

L'any passat en un de les moltes tardes d'avorriment vaig trobar una serie de frases que classifiquen en certa manera una sèrie de col·lectius que em van agradar molt. Aquesta tarda, remenant pel disc dur me trobat l'arxiu en què ho vaig guardar.

Té molt a veure amb els números primers i la seva predicció:

- Físic: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer i per inducció tots els números senars són primers. Nota: a l'arribar a 9 s'obté un error experimental.

- Enginyer: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer; i per inducció tots els números senars són primers.

- Físic teòric especialitzat en renormalitzacions: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer, 9/3 és primer, 11 és primer, 13 és primer, 15/3 és primer...

- Programador: 1 és primer, 1 és primer, 1 és primer, 1 és primer, 1 és primer...

- Físic quàntic: Tots els números són iguals i primers i compostos fins que són observats.

- Venedor de Software: 1 és primer, 2 és primer, 3 és primer, 4 és primer, 5 és primer, 6 és primer, 7 és primer, ... Més primers que ningú al mercat.

- Catedràtic: 3 és primer, 5 és primer i 7 és primer, els altres queden d'exercici pels alumnes.

- Programador professioal: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primo, 9 serà primer en la propera versió.

- Pogramador de Basic: Què és un número primer?

- Pogramador de Cobol: Què és un número senar?

- Pogramador de Windows: 1 és primer. Ha ocurrifo un error. Apriete cualquier tecla para empezar.

- Filòsof: Anem per pams, què és un número?

- Economista: Acabo de llegir que 3 és primer, 5 és primer, 7 també ho és però 9 no és primer. La producció està baixant. Haurem de contractar més números primers.

- Cristià evangelista: Segur que surt a la Bíblia.

- Teòleg: Déu creà tots els números iguals, per tant els senars i els primers són els mateixos.

- Psocòleg: 1 és primer, 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer, 9 és un primer reprimit.

- Sociòleg: Vinga, ja estem classificant números.

- Professor de Belles Arts: 2 és primer, 4 és primer, 6 és primer senar...

- Advocat: 1 és primer, 3 és primer, 7 és primer... Després de comptar el 10% dimpostos i la meva taxa legal.

- Polític: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer, el 9 té tot el dret a tenir la seva opinió, però això és una democràcia i malauradament ha perdut.

- Polític liberal: 3 és primer, 5 és primer, 7 és primer, el 9... Hmmmm ... Bé, l'important aquí és adoptar una actitud constructiva.

I suposo que si seguíssim una mica n'anirien sortint més i més.

Espero que us agradi.

dimecres, 9 de juliol de 2008

El manifest de Rusell-Einstein

Fa uns dies es parlava d'un manifest impulsat pels intel·lectuals espanyols que feia referència a la relació entre la llengua catalana i espanyola. Un manifest en què posteriorment s'hi van adherir no intel·lectuals.

Tot i que ho trobo una tonteria tots ho acostumem a fer. D'una manera o altra un aniversari no deixa de ser un aniversari. Avui 9 de juliol a part de ser Sant Zenon, fa anys que 11 científics d'altíssim nivell van signar un manifest en què s'alertava del perill de la bipolarització del món (comunistes i anticomunistes) i la corresponent amenaça nuclear contínua.

Entre els 11 signants hi havia: Max Born qui pel que he descobert avui va ser avi de l'Olivia Newton-John (la de Grease), Percy W. Bridgman físic que va treballar amb altes pressions i que també va buscar la seva pedra filosofal (en aquest cas per sintetitzar diamant), Albert Einstein el que és potser el científic més conegut per la societat, Leopold Infeld físic polonès que esperava que Dirac fos més loquaç en la seva primera trobada (Infeld, com molts altres pacifistes, va ser acusat de comunista i va haver d'abandonar els EE.UU.), Jean Frédéric Joliot-Curie jendre de Pierre i Marie Curie membre d'una de les famíles amb més premis Nobel, Herman J. Muller qui va rebre el premi Nobel pels seus estudis en mutacions que podien ser induïdes per rajos X, Linus Pauling qui fins a dia d'avui és l'únic que té 2 Nobels en solitari (química i pau), Cecil F. Powell els estudis del qual van permetre la tecnologia fotogràfica necessaria pel descobriment del pió (partícula fins llavors hipotètica plantejada per Hideki Yukawa), Joseph Rotblat un altre dels que va estar al Projecte Manhattan, Bertrand Russell matemàtic, lògic, filòsof, historiador, reformador social, pacifista... Quasi 100 anys donen per fer moltes coses i Hideki Yukawa un altre físic teòric.

Cal destacar que tots ells menys Leopold Infeld van ser o havien estat galardonats amb el Premi Nobel i que el van obtenir en totes les categories tret d'economia.

Una de les conseqüencies del manifest són les Conferència de Pugwash que també van obtenir el seu premi Nobel de la pau el 1995.

El manifest en qüestió és el següent:


En la tràgica situació que afronta la humanitat, creiem que els científics s’haurien de reunir en assemblea per avaluar els perills que han sorgit com a resultat del desenvolupament d’armes de destrucció massiva, i per buscar una solució en l'esperit de l'esbós adjunt.

Estem parlant, en aquesta ocasió, no com a membres d’aquesta o aquella nació, continent o credo, sinó com a éssers humans, membres de l'espècie Home, la continuació de l'existència de la qual està en dubte. El món és ple de conflictes; i planejant com una ombra per sobre de tots els conflictes menors, el combat titànic entre comunisme i anti-comunisme.

Gairebé tothom amb consciència política té fermes opinions sobre un o més d’aquests temes; però volem que vosaltres, si podeu, deixeu de banda aquestes opinions i us considereu vosaltres mateixos tan sols com a membres d’una espècie biològica que ha tingut una història notable i la desaparició de la qual ningú no pot desitjar.

Procurarem no dir ni una sola paraula que pugui referir-se a un grup més que a un altre. Tots, de la mateixa manera, estan en perill, i si el perill és entès, hi ha esperança que tots, col·lectivament, l'evitin.

Hem d’aprendre a pensar d’una manera nova. Hem d’aprendre a preguntar-nos a nosaltres mateixos, no quines mesures poden ser preses per donar la victòria militar al grup que preferim, perquè ja no hi ha mesures d’aquest tipus; la pregunta que ens hem de fer és: quines mesures poden ser preses per prevenir una resposta militar les conseqüències de la qual seran desastroses per a totes les parts.

El gran públic, i fins i tot molts homes en posicions d’autoritat, no s’han adonat del que suposaria una guerra amb bombes nuclears. El gran públic encara pensa en termes de destrucció de ciutats. S’entén que les noves bombes són més poderoses que les velles, i que mentre una bomba-A podia arrasar Hiroshima, una bomba-H podria arrasar les ciutats més grans, com Londres, Nova York i Moscou.

Evidentment, en una guerra amb bombes-H es destruirien grans ciutats. Però aquest és un dels desastres més petits que s’haurien d’afrontar. Si tothom, a Londres, Nova York i Moscou, fos exterminat, el món podria recuperar-se del cop en uns quants segles. Però ara sabem, especialment des de la prova de Bikini, que les bombes nuclears poden ampliar gradualment la destrucció en una àrea molt per sobre de la que inicialment havíem suposat.

Ha estat establert sobre bases molt autoritzades que una bomba construïda ara tindrà 2.500 vegades més poder que la que va destruir Hiroshima. Una bomba així, si explotés prop del sòl o sota l'aigua, enviaria partícules radioactives a les capes més altes de l'atmosfera. Aquestes partícules van caient gradualment i atenyen la superfície de la terra en forma de dutxa o pluja mortal. Fou aquesta pluja que va infectar els pescadors japonesos i les seves captures de peix. Ningú no sap amb quina amplitud aquestes partícules podrien arribar a ser difoses però les veus més autoritzades coincideixen a afirmar que una guerra amb bombes-H possiblement posaria fi a la raça humana. Es tem que si s’utilitzen moltes bombes, hi haurà una mort universal, sobtada tan sols per a una minoria però, per a la majoria, una lenta tortura de malaltia i desintegració.

Molts avisos han estat pronunciats per eminents homes de ciència i per autoritats en estratègia militar. Cap d’ells no dirà que els pitjors resultats siguin segurs. El que diuen és que aquests resultats són possibles, i que ningú no pot estar segur que no siguin realitzats. No hem vist, encara, que els punts de vista dels experts en aquest tema depenguin dels seus punts de vista polítics o dels seus prejudicis. Depenen, només, en la mesura que ho han revelat les nostres investigacions, de l'extensió del coneixement particular de l'expert. Hem vist que els qui més coses saben són també els més pessimistes.

Vet aquí, doncs, el problema que us presentem, sever i terrible i indefugible: posarem punt i final a la raça humana o la humanitat renunciarà a la guerra? La gent no afrontarà aquesta alternativa perquè és massa difícil abolir la guerra.

L'abolició de la guerra requereix ingrates limitacions de la sobirania nacional. Però allò que potser impedeix entendre la situació més que cap altra cosa és que el terme “humanitat” sona vague i abstracte. La gent amb prou feines s’adona que el perill els afecta a ells i als seus fills i als seus néts, i no tan sols a una humanitat entesa de manera confusa. Amb prou feines comprenen que ells, individualment, i els qui ells estimen estan en perill imminent de morir d’una manera angoixant. I per això confien que es pugui permetre que la guerra continuï, a condició que les armes modernes siguin prohibides.

Aquesta esperança és il·lusòria. Siguin quins siguin els acords de no utilitzar bombes-H als quals s’hagi arribat en temps de pau, deixaran de ser considerats vàlids en temps de guerra i tots dos bàndols s’afanyaran a fabricar bombes-H tan aviat com comenci la guerra, perquè, si un bàndol en fabrica i l'altre no, el bàndol que en fabriqui sortirà inevitablement victoriós.
Fins i tot un acord a renunciar a les armes nuclears com a part d’una reducció d’armament, no aportaria una solució definitiva; obtindria certs propòsits importants. Primer, qualsevol acord entre l'Est i l'Oest és bo en la mesura que tendeix a disminuir la tensió. Segon, l'abolició d’armes termo-nuclears: si cada bàndol cregués que l'altre se n’ha desempallegat sincerament, reduiria el temor a un atac sobtat a l'estil del de Pearl Harbour, que ara mateix manté les dues parts en un estat d’aprehensió nerviosa. Hauríem d’acollir, doncs, un acord com aquest només com un primer pas.

Molts de nosaltres no tenim opinions neutrals però, com a éssers humans, hem de recordar que, si els problemes entre Est i Oest han de ser decidits d’alguna manera que pugui donar cap possible satisfacció a algú, tant comunistes com anti-comunistes, tant asiàtics com europeus, tant blancs com negres, aleshores aquests problemes no poden ser resolts per mitjà de la guerra. Hem de desitjar que això sigui comprès tant a l'Est com a l'Oest.

S'estén davant nostre, si ho escollim, un continu progrés en la felicitat, el coneixement i la saviesa. Triarem, en canvi, la mort perquè no som capaços d’oblidar les nostres disputes? Fem una crida, com a éssers humans, als éssers humans: recordeu la vostra humanitat i oblideu la resta. Si ho podeu fer, el camí resta obert cap a un nou paradís; si no podeu, s’estén davant vostre el risc d’una mort universal.

Resolució:
Convidem aquest Congrés i, a través seu, els científics d’arreu del món i el gran públic a subscriure la resolució següent:

"En vistes al fet que en algun moment, armes nuclears de guerra mundial seran utilitzades, i que aquestes armes amenacen la continuació de l'existència de la humanitat, urgim els governs del món a adonar-se i a reconèixer públicament que el seu objectiu no pot ser perseguit per mitjà d’una guerra mundial, i els urgim, en conseqüència, a trobar mitjans pacífics per a la resolució de tots els temes de disputa entre ells".

A vegades hauríem de fer cas als grans ja que sembla ser que 50 anys després encara estem amb grans controvèrsies sobre qui pot o no tenir armament nuclear.

Podeu consultar el manifest a www.terricabras-filosofia.cat

Apunt ràpid:
Quan parlo sobre alguna cosa no sóc l'únic.
Ahir es van celebrar les completes en honor a Sant Zenon i com no podia ser d'altra manera vam comptar amb la presència de TV3.
El que es va gravar ha sortit aquest matí al programa els matins d'estiu presentat, aquests dies, per un cap gros (sense ànims d'ofendre Espartac).
Si arribeu al minut 2:15 del resum del dia tot just en parlen uns moments.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Sant Zenon

El dia 9 de juliol és Sant Zenon i com cada any en aquestes dates, la gaia vila d'Arenys de Mar celebra la festa major.

Aquest any possiblement serà una mica més entretinguda que altres anys o si més no és el que espero.

Arenys de Mar és una població amb una cultura catòlica molt arrelada. Per exemple, en les eleccions del febrer de 1936 va ser un dels pobles en què la Lliga va guanyar (des de 1919 va guanyar sempre). També s'han de destacar els 4 bisbes que han sortit d'Arenys de Mar, una santa i una beata. Aquesta afició però ha portat coses bones com és ara un dels millors retaules del barroc català. I com a recordatori tenim la majoria de carrers dedicats a sants i bisbes.

I clar, l'himne a Sant Zenon és una bona mostra d'aquest sentiment històric.



Com es pot veure aquest és l'únic dia de l'any en què s'omple completament l'església.

Cantem un himne a Sant Zenon
Patró d'Arenys, la gaia vila,
que els nostres enemics confon (Arenys de Munt)*
i ens fa la vida tan tranquil·la,
Honor i glòria a Sant Zenon!
Honor i glòria a Sant Zenon!

En l'alba sangonent del cristianisme,
els senyalats amb l'aigua del Baptisme
d'esclaus rebien el vil tractament.
Convertits que vau ésser a la llei nova
Vós i els vostres companys de dura prova
vau suportar sense defalliment.

Cantem….

La fe dels cristians us sostenia
i amb més força afirmàveu cada dia
que només de Jesús éreu soldat.
Ben aviat la paga us era dada
que a la mateixa vall verda i gemada
i com Sant Pau fóreu decapitat

Cantem…

Quan Arenys caminava amb passa incerta
confiant que estaríeu sempre alerta,
us escollí per guia i per Patró.
Ha conservat fidel vostre guiatge
i d'un pom de verol us fa homenatge
un cop cada any i us porta en processó.

Cantem…

*Afegit de forma extraoficial fent referència amb la rivalitat històrica entre els dos Arenys.

PS: Tot i que no sigui del mateix lloc que nosaltres, ja hi ha un dinosaure amb un nom relacionat amb Arenys, l'Arenysaure.

Apunt ràpid:Quan parlo sobre alguna cosa no sóc l'únic.Ahir es van celebrar les completes en honor a Sant Zenon i com no podia ser d'altra manera vam comptar amb la presència de TV3.El que es va gravar ha sortit aquest matí al programa els matins d'estiu presentat, aquests dies, per un cap gros (sense ànims d'ofendre Espartac).Si arribeu al minut 2:15 del resum del dia tot just en parlen uns moments.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Quatre números de la selectivitat

Un cop es van saber els resultats es van calcular ràpidament mitjanes de matèries, aprovats (per comarques, generals...) i moltes dades més.

Una de les dades interessants és el pes de cada matèria en la nota mitjana de la selectivitat.

Després d'hores i hores de càlculs hi he arribat, una tasca realment fàcil.

Les matèries obligatòries: Català, Castellà, Anglès i Història o Filo compten un 12,5% de la nota cada examen.

Les matèries de modalitat, en el meu cas: Matemàtiques i Física (depenen de la via) suposen un 20% de la nota cada una.

I la matèria que s'escull, en el meu cas: Tecnologia Industrial suposa un 10%.

Si se sumen... 4*12,5 + 2*20 + 10 = 100.

Una de les moltes conclusions que se'n poden extreure és que valoren massa les matèries obligatòries i deixen amb el mateix pes les 3 de modalitat. (50% i 50%)

Altres dades que també han sortit és la mitjana de notes entre els diferents sexes. Curiosament hi ha més matèries que la mitjana més alta està en mans dels mascles i en canvi hi ha més noies que nois amb una nota superior al 9, concretament 10 més.

Bé, aquí us deixo amb un parell d'enllaços que us aportaran més dades.

Resultats de les PAU (I, II)

M'hagradaria acabar amb una gràfica final, en ella es pot veure (per enèsima vegada) una altra de les contribucions de Carl Friederich Gauss.