Ara us deixo amb unes línes de Richard Feynman que he mirat de traduir tan bé com he sabut.
Un cop fets els càlculs, el que va venir, va ser el test. De fet, jo era a casa en unes vacances curtes en aquells moments, després de la mort de la meva dona, i per tant, vaig rebre un missatge que deia, " Esperem el nen per a tal dia".
Vaig volar cap allà i vaig arribar quan els autocars ja marxaven, i vaig anar tirant cap al lloc i ens vam esperar pel camí, a 20 milles de distància. Teníem una ràdio i se suponia que ens havien de dir quan havia d'esclatar la cosa, però la ràdio no funcionaria i mai sabríem què estava passant. Però pocs minuts abans que la ràdio deixés de funcionar es va activar, i ells ens deien que quedaven vint segons o alguna cosa així per la gent que érem tan lluny com nosaltres. Els altres eren més a prop, a sis milles.
Ens van donar unes ulleres fosques per a mirar-hi allò. Ulleres fosques!! A 20 milles, no es podria veure una explosió a través d'unes ulleres fosques. Vaig imaginar que l'única cosa que realment podia danyar els meus ulls (la llum brillant mai pot causar danys als ulls) és la llum ultraviolada. Em vaig ficar darrere del parabrises d'un camió perquè els ultraviolats no poden traspassar el vidre, i en conseqüència estaria segur i a més a més podria veure com esclatava l'aparell.
És l'hora, i el flaix de llum que en surt és tan brillant que m'ajupo, i veig la marca lila al terra del camió. Vaig dir: "No és això, és una imatge posterior" Vaig tornar a posar-me dret, i veig la llum blanca canviant a groc i posteriorment a taronja. Els núvols es formen i desapareixen una altra vegada -- hi ha la compressió i expanció de l'ona de xoc.
Finalment, una enorme bola taronja el centre de la qual era massa brillant, passa a ser una bola taronja que comença a créixer i fumeja i s'ennegreix arran dels extrems. Llavors veus que és una enorme bola de fum amb flaixos en el seu interior, amb la calor del foc anant cap a l'exterior.
Tot plegat va durar cap a un minut. Va ser una gradació de la brillantor a la foscor i jo l'havia vista. Sóc l'únic home qui, de fet, havia vist l'explosió -- el primer test Trinity. Tots els altres duien ulleres fosques, i la gent que estava a sis milles no podia veure-ho perquè els havien demanat d'estirar-se a terra. Sóc possiblement l'únic home que ho va veure a simple vista.
Finalment, després d'un minut i mig, hi ha un soroll formidable: BANG!! i llavors va ressonar tot, com un tro -- i és el que em va conèncer. Ningú havia dit una sola paraula durant tots aquests esdeveniments. Ens ho miràvem tot silenciosament. Però aquest soroll va alliberar tothom -- sobretot a mi perquè la contundència del so en aquella distància volia dir que realment havia funcionat.
Segurament va ser aquesta l'explosió que Enrico Fermi va anunciar més tard que mai havia sentit.
I ara us deixo amb un vídeo en què s'explica una mica per sobre com va anar el tema de Los Alamos (en anglès).Text: Surely You're Joking, Mr. Feynman!, Richard P. Feynman
5 comentaris:
No sabia que els ultraviolats no traspassen els vidres, o potser si però ho havia oblidat.
Així doncs una trampa atraient d'insectes amb llum UV col·locada a l'altra costat d'una finestra ha de ser ineficaç.
Tampoc ho sabia. Però el que deu ser encara més ineficaç és tenir-la emplaçada dins d'un reipient envidriat.
Hola Joan.
Aquest texte fa referència a la bomba atòmica potser?. 63 anys... 1945. Però les bombes les van tirar a l'agost em sembla. Així que suposo que es tractaría d'un assaig abans de portar a cap la fatalitat. ¿M'equivoco o no?.
Un salut
Robert
Acavo de buscar informació i he vist que sí. La nit del 15 de juliol de 1.945.
Si, com ja diu el gran Feynman era la primera bomba atòmica que es va fer detonar, la van batejar amb el nom de Ttinity. Aquesta era de plutoni com la de Nagasaki amb la diferència que aquesta era menys potent.
Publica un comentari a l'entrada