Tres evasions

En parlar d'evasions sempre hi ha una paraula que hi està intimament relacionada: l'enginy. Aquí presento tres històries en què tres ments enginyoses aconsegueixen salvar el que volien.

Hi ha molts rumors del que va passar a les medalles conmemoratives del Nobel de dos premiats en física durant la Segona Guerra Mundial. Els dos personatges són els jueus alemanys Max von Laue i James Franck. L'Institut de Física Teòrica de Copenhagen, sota la direcció de Niels Bohr, es va convertir en un refugi pels físics alemanys jueus des de 1933, any en què el règim nazi va aprovar les lleis racials. von Laue i Franck hi van enviar les seves respectives medalles per tal que no caiguessin en mans nazis.

A l'Alemanya de Hitler estava terminalment prohibit treure or del país. Després de l'ocupació de Dinamarca el 1940, les medalles que duien gravat el nom del seu propietari van ser la principal preocupació de Bohr ja que de caure en autoritats nazis suposaven un altre problema per als dos físics jueus. Un dels treballadors de l'Institut, el químic hongarès i Nobel de química, George de Hevesy va suggerir a Bohr d'enterrar les medalles, proposta que no va agradar a Bohr ja que podrien ser trobades. de Hevesy, però, va fer una altra proposta: dissoldre-les.

Mentre les forces invasores desfilaven pels carrers de Copenhagen, de Hevesy estava ocupat dissolent les medalles en aigua règia (una dissolució d'àcids nítric i clorhídric). L'or és un metall noble i com a tal un dels metall menys reactius que hi ha, de manera que dissoldre'l no va ser gens fàcil. Un cop dissoltes les medalles es van quedar a l'Institut en una dissolució de nitrat d'or. Bohr va exiliar-se, els nazis van regirar l'Institut i no les hi van saber veure, les medalles havien estat confoses amb material de laboratori.

Finalitzada la Guerra Bohr va retornar a l'Institut i va enviar la dissolució a l'Acadèmia de les Ciències Sueca perquè tornessin a encunyar les medalles. Finalment, von Laue i Frank van rebre unes altres medalles fetes amb el mateix or.

Aquesta no va ser l'única estratègia utilitzada per amagar riqueses i poder-les salvaguardar del règim. Un altre químic, Hermann Mark, va gastar-se tots els diners que tenia per comprar fil de platí, el va modelar en forma de penjadors i va poder-lo passar sense problemes per les duanes.

De ben segur que aquests no van ser els únics casos en què es va aconseguir enganyar els militars.

El tercer exemple és el que van protagonitzar a principis del segle XIX Gay-Lussac i el seu ajudant Alexander von Humboldt.

Gay-Lussac és recordat per la seva llei que relaciona els canvis de volum i temperatura d'un gas a pressió constant.

Per fer uns experiments necessitava uns vasos de vidre de parets extremadament fines que havia de comprar a Alemanya. El problema era que per entrar-los a França havia de pagar una aranzels desorbitats.

Humblodt va idear un mètode molt enginyós per evitar-los. Donà instruccions als bufadors de vidre alemanys perquè segellessin els recipients i els etiquetessin amb la frase següent: Manipuleu amb precaució, aire alemany

Els de la duana francesa no tenien instruccions sobre les taxes de l'aire alemany, de manera que deixaven passar els enviaments sense cobrar els temuts aranzels. Humblodt i Gay-Lussac van tallar-ne els extrems i van seguir amb els experiments.

Aquestes anèctodes estan extretes del llibre Eurekas y Euforias de Walter Gratzer un llibre que recomano a qui vulgui conèixer més d'aprop als científics a través de les seves anècdotes.