divendres, 19 de desembre de 2008

Treball interdisciplinari

Als inicis del que avui en dia considerem ciència els qui eren erudits, els savis, tenien coneixements de totes les facetes del coneixement. Amb els anys el coneixement acumulat va anar augmentant de manera que els erudits de cada generació tot i que en sabien més començaven a flaquejar en alguns temes.

En matemàtiques es diu que Henri Poincaré va ser l'últim universalista, capaç d'entendre i contribuir en tots els camps de les matemàtiques.

Aquest últims temps s'ha optat per una altra estratègia; els equips interdisciplinaris i especialitats de ciències que es fiquen en altres ciències com ara la geofísica

Precisament, una de les les hipòtesis que pretén explicar l'extinció dels dinosaures surt d'un equip interdisciplinari.

A principis dels anys 70 Walter Álvarez estava realitzant un treball de camp a la regió de l'Úmbria (Itàlia) quan una banda d'argila vermellenca que dividia dues capes de pedra calcària li va despertar curiositat, una de les capes pertanyia al Cretaci i l'altre al Terciari (la del color més clar de la imatge del costat). En geologia, la banda aquesta, es coneix com el límit KT i senyala el període, fa uns 65 milions d'anys, en què es van extingir els dinosaures i aproximadament la meitat de les espècies del planeta, ja que a partir d'aquesta discontinuïtat van desaparèixer del registre fòssil. Álvarez es va preguntar què hi tindria a veure aquella fina làmina d'uns 6 mm en la gran extinció que anuncia.

Segons les hipòtesis anteriors, les dels temps de Charles Lyell, els dinosaures s'havien extingit al llarg de milions d'anys. Tot i això la finor de la capa trobada a l'Úmbria semblava indicar que havia succeït alguna cosa més brusca.

En condicions normals això agués quedat com una simple anècdota ja que fa uns 40 anys la geologia no disposava de les eines actuals. Tanmateix, Walter Álvarez disposva d'un recurs a l'abast de poca gent, com ha fet molta gent al llarg de la història va recórrer al seu pare, de nom Luis. Luis Álvarez no era geòleg però sí físic. Prèmi Nobel de Física el 1968 Álvarez havia col·laborat en el Projecte Manhattan i havia contribuït en la classificació de les partícules elementals i altres temes de física d'altes energies.

Tot i que sempre s'havia burlat de l'afició del seu fill per les roques el problema el va engrescar. Va proposar que aquella làmina tenia alguna mena de relació amb la pols estel·lar que es diposita a la terra contínuament (anualment cauen unes 30.000 tonelades de pols repartida pel planeta, de manera que queda poca cosa per metre quadrat). Aquesta pols té una peculiatitat i és que conté traces d'elements exòtics que es troben en concentracions molt més baixes a la Terra. Entre aquests hi ha l'iridi (i no és que el gastessin tot en fer el patró del metre i del quilogram) que és molt freqüent en meteorits i molt escàs a la superfície terrestre (es creu que en la formació de la terra va enfonsar-se al nucli).

Luis però no només va fer suposicions sinó que va contactar amb un químic nuclear, Frank Asaro del Laboratori Lawrence Berkley de Califòrnia per deteterminar la quantitat d'iridi de la mostra. Asaro va començar a treballar-hi set mesos després. Després d'invertir-hi el seu temps i més d'una jornada de 30 hores en col·lavoració amb la seva col·lega Helen Michel, els resultats van sorprendre als tres. Les concentracions d'iridi eren anormalment altres (unes 300 vegades superiors al normal), havia d'haver passat alguna cosa important perquè en aquella fina capa hi hagués tant iridi.

I no només van analitzar les mostres italianes si no que van comprovar que els resultats es repetien amb mostres de Dinamarca, Espanya, Nova Zelanda i altres punts del planeta: tenia un abast mundial.

Després de fer les reflexions pertinents els Álvarez van arribar a l'explicació més plausible: era causat per un impacte meteòric.

Sens dubte va ser un cop molt dur per la comunitat paleontòloga ja que uns aficionats havien donat una explicació convincent de la gran extinció de fa uns 65 milions d'anys. A més a més els comentaris del pare, el físic, no van contribuir gaire quan va escriure al New York Times molt semblant a un comentari anterior de Rutherford "No són massa bons científics, en realitat. Semblen més aviat col·leccionistes de segells."

Ràpidament van sortir teories per donar una explicació alternativa per contrarrestar la dels Álvarez. I el que hauria donat una gran estabilitat a la teoria dels Álvarez no ho tenien: el punt d'impacte.

2 comentaris:

Laia ha dit...

Carai, el que dóna de sí una capa de 6mm!! :D Molt interessant ^^

Alasanid ha dit...

Ja és ben cert el que diu aquella frase que en el pot petit hi ha la bona confitura.

Clar que si la capa hagués estat gaire més gran potser no hi seríem ni nosaltres...