Aquests són els més coneguts i habituals. N'hi ha de menys freqüents però no per això menys importants. Aquests dies n'he viscut un de curiós. Els col·lapsats han estat els llibres, fins fa una horeta en tenia 3 a mitges.
Tinc el presentiment que els acabaré en ordre invers respecte el que vaig seguir per començar.
El primer que he acabat és una comèdia de Miguel Migura titulada Tres sombreros de copa.
Aquesta obra (teatre) fa entrar el lector al teatre de l'absurd. Mihura no ens ataca amb una obra difícil de seguir és més aviat senzilla, previsible i a vegades desconcertant.
Després de 7 anys de prometatge Dioniso es casa amb una noia de bona família, Margarita. La nit abans del casamant s'allotja a un hotel del poble. Aquella mateixa nit i al mateix hotel hi fan nit uns artistes que l'endemà s'estrenen al Music-Hall del poble. Entre els artistes hi ha Paula, una noia jove i atractiva de qui se n'acaba enamorant.
L'acció transcorre íntegrament a l'habitació de l'hotel i durant la nit (unes 9 hores).
Com en tota comèdia hi ha bones dosis d'humor. L'humor en aquesta obra es pot classificar en un humor de situació, de caràcters i verbal.
Humor de situació: en el moment que ensenyen l'habitació a en Dionisio i Don Rosairo li ensenya la qualitat de la fusta del terra.
Don Rosario: [...] Este trozo no porque es de paso y está gastado de tanto pisar... Pero mire usted debajo de la cama, que está más conservado... Fíjese qué madera, hijo mío... ¿Tiene usted cerillas?
...
Don Rosario: [...] Agáchese. Póngase de rodillas.
Dionisio: Voy.
Don Rosario: ¿Qué le parece a usted, don Dionisio?
Dionisio: ¡Que es magnífico!
Don Rosario: ¡Allí hay una bota!
Dionisio: ¿De caballero o de señora?
I la cosa segueix. Finalment en Dionisio es queda la bota i segueixen ensenyant-li l'habitació.
Els personatges també tenen un paper molt important en el toc humorístic: una dona barbuda, en Dionisio amb pijama i barret de copa i molts altres més.
I finalment l'humor verbal és el qui acaba de crear les converses més inverosímils.
"Los centenários no mueren nunca! Entonces no tendrían ningún mérito, caballero!"
Dionisio: Iremos a Londres.
Paula: ¿Tú sabes hablar inglés?
Dionisio: No. Pero iremos a un pueblo de Londres...
Dionisio: ¿Hace mucho que usted es negro?
Buby: No sé. Yo siempre me he visto así en la luna de los espejitos...
Dionisio: ¡Cuando viene una desgracia nunca viene sola! ¿Y de qué se quedó usted así? ¿De una caída?...
És una obra amb moltes dosis d'humor però que deixa amb un cert malgust de boca. El final és el que toca i no ens sorprenen amb cap canvi brusc i inesperat.
Durant el trancurs de la nit hi ha cituacions que recorden algun dels gags de les pel·lícules dels germans Marx. Miguel Mihura va traduir al castellà Una noche en la ópera.
És una d'aquelles obres que es recomanen a tots els públics i és el millor remei contra una tarda avorrida. 
6 comentaris:
Hola.
Fa algun temps que no llegeixo cap llibre sencer, tot i que la lectura sempre m'ha agradat força. Jo diría que el més agradable de la lectura és la capacitat de fer corre la imaginació mentre llegeixes un llibre, es a dir, t'imagines la situació segons vas llegint i això és una cosa que el fa molt i molt entretingut.
En les obres de teatre però, penso que és mes viu si l'estàs veient en directe.
jajaja, o sigui que es casa un dia i la mateixa nit s'enamora d'un altre? xDDD.
Home, doncs pel que comptes sembla força divertida. No obstant és com si fos com algo atípic no?. Per la manera d'expressar les coses i l'estil d'humor no sembla pas una obra humorística amb les quals estem acostumats normalment.
Clar que per saber això s'hauría de llegir.
Tu que l'has llegit.. ¿encerto?.
Ara em diràs... "t'aguantes, mira maco agafes i la llegeixes i així ho sabràs" xDDD.
Un salut
Robert
Una obra de teatre és millor veure-la representada sempre i quan qui la representa és prou bo.
S'enamora la nit abans (i s'està tota la nit sense dormir).
No és l'humor al que ens han acostumat els darrers anys, és un humor absurd que van popularitzar Charles Chaplin i els Germans Marx durant els alnys 30 i 40.
Hola.
Bufff, mare meva. Jo no sé. ¿Què vols que et digui? Quan veia al Charles Chaplin o els Marx jo és que senzillament em veníen ganes d'anar al W.C. No em feia riure absolutament res, sinò avorrir-me.
Però fins i tot el ja desaparegut Eugènio molt poques vegades em feia riure. No sé si hauràs vist pel.lícules com Hysterical, Els deus deuen estar bojos II o Taxi II. Són pel.lis on es produeixen situacions que sí han aconseguit fer-me riure.
I després es veuen per la tele moltes vegades teòrics humoristes que el mateix, per anar al W.C xDD.
M'agrada l'humor original o les falsificacions que normalment se'ns posa com humor.
Un salut
Robert
NO les falsificacions, volía dir.
He vist els deus deuen estar bojos i les de Taxi. LA dels deus és de les que m'ha fet riure més de totes les que he vist per no dir la que més.
PEl que fa a l'humor a mi m'agrada de molts tipus diferents i per tant són moltes les situacions que aconsegueixen arrencar-me un somriure.
Hola.
Ostiaaaaaaa!! És que és bona ehhh!!!, millor dit és molt bona!!!. Jo les hauré vist unes 100 vegades ambdues (la I i la II) i és que son pel.lis que no em cansen gens. Però sobre tot amb la II jo és que em despiloto a riure. Per mi, la peli d'humor que més m'agrada amb diferència de totes les que he vist. Hmmm.. potser la torno a posar aquesta nit, jejeje.
Jo la valoro amb un 9.9 per no posar el 10.
Respecte a les situacions d'humor, home jo és que per eixemple el Guaró aquest i humoristes així no sé, per mi no tenen pas cap tipus de xispa divertida i el trobo una especie d'humor d'aquells avorrits. i dolents. Jo crec que és que el volen forçar tant que no els surt bé.
Un salut de deus bojos xD.
Robert
Publica un comentari a l'entrada