dissabte, 10 d’octubre de 2009

Dioses menores

Per trencar una mica amb la rutina he canviat totalment de gènere.

Dioses menores (Small Gods) és el 13è llibre de la saga Mundodisco que ha fet mundialment famós a l'autor britànic Terry Pratchett.

El llibre tot i ser de gran entreteniment és una molt bona crítica satírica a les religions.

Al Mundodisco hi ha milers de Déus i tots tenen una cosa en comú: el seu poder depèn del nombre de creients que tenen. Un d'aquests Déus és Om, Déu d'Omnia. Per exemple un dels més poderosos és Io el cec, el Déu dels trons. Segons es diu al llibre qualsevol Déu poderós és capaç de fulminar qualsevol humà amb un llamp, però ha de subcontractar el tro.

Omnia és un país completament controlat per la religió Omniana que controla amb mà de ferro i gràcies als Quisició més de 2 milions de creients. Les bases de la religió s'han anat establint al llarg dels anys i dels profetes, un total de 7, que han anat afegint més i més normes divines. Els Omnians viuen sota una gran opressió d'idees. Segons els líders de la religió el món que habiten és esfèric, el Sol és esfèric, quina bajanada! Si fos esfèric els qui hi ha a la part de baix caurien!!

Quin és el problema? Senzillament la gent ha deixat de creure en el veritable Om i creu en una cosa artificial creada per una sèrie d'homes. Així doncs, en una de les seves excursions al món el gran Déu Om intentant prendre una forma digne del seu poder (un brau, per exemple) acaba transformat en una insignificant tortuga, només li queda un creient.

Com es mostra al llarg del llibre molts dels preceptes de l'Omnianisme són inventats:

Om seguia a la taula, mirant el meló.
—He estat a punt de cometre un acte terrible— va dir Brutha— He estat a punt de menjar fruita en un dia sense fruita.
—Això és terrible, terrible— va dir Om— I ara obre el meló.
—Però està prohibit!
—No, no ho està— va dir Om— Obre el meló.
— Però va ser menjar fruita el que va fer que la passió invaïs el món— digué Brutha.
—L'únic que causà fou flatulència. Obre el meló.
—M'estàs temptant!
—No, no t'estic temptant. T'estic donant permís. Una dispensa especial! Obre el maleït meló!
—Només un bisbe o un grau superior pot...
—Sí, exactament. I ara obre el meló. Si això et fa sentir millor declararé que és pa. Dóna la casualitat que jo sóc el Déu. Puc anomenar-ho com em doni la gana. Es pa, d'acord? I ara talla el maleït meló.
—La maleïda llesca— va afegir Brutha.
—Sí, això. I dóna'm una tallada que no tingui grana

L'únic creient és Brutha, un novici que té una gran memòria. Pensa amb gran esforç i lentitud i se li fa incomprensible la paraula oblidar. Després de veure durant un segon una habitació és capaç de descriure-la a la perfecció.

Brutha es troba amb la tortuga Om i junts emprenen un viatge cap a Efèbia, terra de filòsofs. A Efebia hi van sota les ordres del maquiavèlic exquisidor Vorbis que té una gran ambició de poder.

Efèbia és molt diferent d'Omnia, a Efèbia hi ha esclaus:
Um...— va dir Brutha— Ets un esclau?
—Sí, amo.
—Deu ser terrible.
L'home es va recolzar a l'escombra.
—Teniu raó. És terrible. Realment terrible, sabeu que només tinc un dia lliure a la setmana?
Brutha, que mai havia sentit les paraules "dia lliure" va assentir vacil·lant.
—Per què no t'escapes?
—Oh, ja ho he fet— va dir l'esclau— En una ocasió vaig marxar a Tsort. No em va agradar massa. Vaig tornar. Però cada hivern m'escapo un parell de setmanes a Djelibeybi.
—Et tornen a portar aquí?— preguntà Brutha.
—JA!!. No, d'això res. Aristòcrates és un ranci. He de tornar amb els meus propis mitjans. Convèncer al capità d'alguna embarcació perquè em porti, aquesta classe de coses.
—Tornes??
—Sí. L'estranger està bé per visitar-lo, però ningú hi voldria viure. I de totes maneres, només em queden quatre anys més com a esclau i després seré lliure. Quan ets lliure et donen el vot. A més a més pots tenir esclaus. — El seu rostre es va tensar per l'esforç de recordar mentre anava comptant amb els dits— Els esclaus tenen tres àpats al dia, com a mínim una vegada és carn. I un dia lliure a la setmana. I dues setmanes de permís-per-escapar-se a l'any. I no faig ni forns ni aixeco coses que pesin, i les rèpliques sarcàstiques i enginyoses són estrictament per acord previ.
—Sí, però no ets lliure— va dir Brutha.
—Quina és la diferència??
—Doncs... que no tens cap dia lliure. I només menges dues vegades diàries.
—De debò? Llavors em sembla que passo de la llibertat, moltes gràcies.

En general és un llibre molt especial. Terry Pratchett fa unes comparacions increïbles, genera situacions hilarants i afegeix conceptes de la física molt ben escollits.

Una d'aquestes grans situacions és la següent, recordeu a Arquímedes...?

—Voldria una olla del número nou i una mica de cordill— Va dir l'ancià.
—Sí, senyor Legibus.
El terrissaire va ficar la mà a sota del mostrador i en va treure una tovallola. L'home nu la va agafar. Brutha va tenir la sensació que allò ja els havia succeït abans.
—I una palanca de longitud infinita i un lloc immòbil on recolzar-la.
—El que veu és el que tinc, senyor. Olles i trastos domèstics en genera, però vaig una mica curt de mecanismes axiomàtics.
—Bé, té una mica de guix?
—Me'n queda una mica de l'última vegada.
—L'homenet agafà el guix i començà a dibuixar triangles a la paret. Després va mirar cap avall.
—Perquè no duc roba?
—Hem tornat a banyar-nos, no?— preguntà el terrissaire.
—M'he deixat la roba al bany?
—Crec que ha tingut una idea mentre es banyava.
—Això! Això! He tingut una idea realment esplèndida per moure el món. Un simple mecanisme de palanca. Hauria de funcionar a la perfecció. Només s'han de resoldre uns detalls tècnics.
—Que bé, així a l'hibern podríem desplaçar-nos en un lloc on fes més calor.