Ukiyo-e: un món efímer

És sabut que per la majoria de gent el planeta i la seva historia està dividida en quatre grans blocs. 

Amèrica és un continent del que només se’n saben coses interessants des de fa 300 anys i que els sona que hi havia indígenes però que l’home blanc els va guanyar.

Occident representa aproximadament tot el que es coneix. 

Orient és un lloc llunyà i exòtic on sabem que han passat coses i que al seu temps també hi hagué una època molt semblant a la nostra edat mitjana. 

I altres (on hi ha Àfrica i Oceania) que “sempre” han estat dominats per occident i no se’n sap massa cosa del que hi havia.

Tot i que s’intenta dir que no que se sap una mica de tot. Tanmateix, quan es pregunten els noms de filòsofs destacats, dirigents polítics, militars, científics, artistes, escriptors... Els primers que passen pel cap són indubtablement europeus o en algunes ocasions dels Estats Units.

Aquest estiu, la Pedrera ha acollit una exposició sobre l’Ukiyo-e. Hi vaig anar i la veritat és que vaig poder contemplar les imatges d’un món efímer. 

L’Ukiyo-e va ser un moviment artístic japonès sorgit durant el segle XVII i que va durar fins a principis del segle XX.

L’èxit d’aquest moviment va ser causat pel fet que l’artista no feia només la pintura. L’Ukiyo-e va ser un gènere basat en els gravats xil·logràfics, en estampes.

L’artista encolava el dibuix sobre una planxa de fusta de cirerer. Servint-se dels estris de tall adequats tallava la fusta seguint el traç del dibuix que es deixa en relleu perquè és el que ha d’aparèixer imprès. Es buidava la resta de la superfície amb cisells i gúbies. A continuació s’entintava la placa de fusta amb l’ajuda d’un raspall i s’hi superposa un full que es prem amb l’ajuda d’un tampó molt peculiar anomenat baren. Inicialment sobre aquest primer dibuix s’acabava de pintar a mà.

El sistema va anar evolucionant i van ser necessaris més motlles per cada dibuix. Es feien altres motllos per poder estampar altres colors canviant els relleus depenent del que calia pintar.

Un cop feta la maquinària només calia entintar cada motllo amb el seu color i anar-los estampant ordenadament sobre el paper. El resultat final conté les impressions de cada una de les plaques.

Així doncs, un cop es tenia feta la feina artística ja es podien fer tantes còpies com fos necessari. Aquest moviment va suposar l’entrada de la pintura a classes populars i deixar de ser un bé a les mans de pocs.

Al ser un moviment dirigit especialment al poble es poden destacar 5 grans temàtiques:

El món de l’espectacle: majoritàriament constava de retrats d’actors importants de l’època ja sigui sols o en escena. També hi tenien un paper destacat els lluitadors de sumo que al darrer terç del segle XVIII van ser arribar al seu punt àlgit.

La bellesa femenina i la vida quotidiana: intentaven plasmar l’ideal femení. Tant l’ideal com l’estil va anar evolucionant juntament amb l’Ukiyo-e.

Estampa paròdica, poemes i surinomo: en aquestes estampes es reflectia la visió de certs sectors de la societat japonesa. D’altra banda, va tenir un gran èxit el fet de representar escenes d’obres clàssiques . Els surinomo en canvi eren targetetes d’edició molt limitada ja fossin d’invitació o felicitació que incloïen un poema que en general estaven plens de jocs de paraules.

L’estampa eròtica: tot i ser prohibida també va tenir una enorme difusió. 

Els paisatges: després de censures sobre estampes paròdiques i eròtiques, Hokusai i Hiroshige, uns artistes excepcionals impulsen un nou gènere; el paisatgístic. Ambdós artistes s’inspiren en la naturalesa, en la instantaneïtat d’una bellesa efímera i fràgil.

De moment us deixo amb un vídeo de d’una part de l’obra del mestre Hokusai.