diumenge, 14 de setembre de 2008

La pituïtària

Quan es comença a estudiar el cos humà durant la primària sempre apareixen rialles i algunes preguntes de les que els mestres no se’n saben sortir o bé no saben com explicar de forma entenedora a nens de 10 anys.

Al seu dia va ser motiu de pregunta la glàndula pituïtària i tot i que ja no recordo la resposta que es va donar sempre més l’he recordada.

L’any 1940 Andrew Nalbandov estava en la mateixa situació. Es preguntava per a què servia la hipòfisi (l’altre nom per la glàndula) de les gallines.

Com s’ha fet en moltes ocasions per veure què fa una cosa es comença observant què passa quan se’n prescindeix. La pituïtària està situada a sota del cerebel i és difícil d’obtenir. En tots els intents que va fer van acabar amb la vida dels animals en pocs dies.

Nalbandov començava a acceptar les idees d’un parell de científics que havien fet operacions similars a Anglaterra. Deien senzillament que les gallines sense hipòfisi no podien viure.

Nalbandov es va resignar a fer alguns experiments de curt termini quan, de cop i volta, un 98% d’un grup de gallines sobrevisqueren durant 3 setmanes i moltes d’elles fins a 6 mesos. L’única explicació que hi trobava era que la seva tècnica quirúrgica havia millorat però resultava estrany. En aquella època estava a punt de començar un experiment a llarg termini quan van començar a morir totes les gallines sense hipòfisi, en unes setmanes no en va quedar ni una ni les que portaven mesos operades ni les operades recentment.

Aran d’aquesta estranya situació va seguir experimentant; sabia que en unes determinades situacions les aus patien una mortalitat molt baixa. Sense saber per què va tornar a haver-hi un d’aquests períodes de baixa mortalitat. Va fer rigorosos anàlisis, entre les possibilitats hi havia malalties i altres factors; no va trobar res anormal.

Sens dubte l’Andrew estava frustrat per no saber treure profit d’un fet que permetia als animals superar l’operació. Tanmateix, la seva vida social va seguir.

Una nit, després d’una festa que havia acabat tornava a casa i el recorregut el va fer passar per davant del laboratori. Tot i ser les 2 de la matinada els llums del bestiari estaven enceses. El més probable era que un estudiant se les hi hagués deixat i per va entrar a apagar-les. Aquest fet no va ser aïllat, nits després també va haver d’apagar els llums. La investigació el va dur al conserge suplent. El que havia de fer aquest home era comprovar a mitjanit que totes les finestres fossin tancades i les portes bloquejades i preferia deixar enceses les llums del bestiari per poder trobar la porta de sortida (els interruptors eren lluny de la porta). Comprovacions posteriors van mostrar que els períodes de baixa mortalitat coincidien amb les temporades que hi havia el conserge suplent.

En experiments controlats es va demostrar que les gallines sense hipòfisi mantingudes a les fosques es morien mentre que les il·luminades durant dos períodes d’una hora per nit vivien. L’explicació era simple; les aus en la fosca no mengen i el nivell de glucosa a la sang baixava (hipoglucèmia) i no es podien recuperar, mentre que les aus il·luminades unes hores extres menjaven suficient com per poder passar la resta de la nit.

I com és que això els passava a les gallines sense hipòfisi? L’explicació rau en el seu funcionament. La pituïtària és una glàndula que regula la major part del funcionament de l’organisme; secreta hormones i a més a més controla altres glàndules. El problema estava en què algunes de les hormones tenien un paper clau en el control de la glucosa a la sang.

Com era d’esperar el cas de la dona de neteja del laboratori on treballava Enrico Fermi no era un cas aïllat.

Extret d'Eurekas y euforias de Walter Gratzner

6 comentaris:

nephew ha dit...

Doncs jo sempre les havia separat i em pensava que eren coses diferents! Ara veig que no...

Alasanid ha dit...

Jo li vaig descobrir aquí el nom d'hipòfisi.

omalaled ha dit...

Molt bona. I molt bo el llibre d'on ho has tret.

Salut!

Alasanid ha dit...

Sí, el llibre és senzillament genial. Encara avui en descobreixo de noves.

Laia ha dit...

Oh oh calla, que no havia vist la capçalera!! Molt maca!!!

La història és molt interessant!! El món hormonal és molt complex, jo l'he tocat només per sobre i buff... Jo sempre l'he coneguda amb el nom d'hipòfisi, aquesta glàndula, i buscant per internet veig que a tot arreu surt pituïtària, ostres... A em sona a alguna cosa del nas, del sentit olfactiu...

Alasanid ha dit...

Sí, és d'ahir a la tarda. Que consti que no és obra meva, sempre hi ha un amic amb més domini d'aquestes coses.

Estic segur que d'aquí a uns anys ja el duràs millor. D'altra banda, veig que pel que fa al nom els dos són prou populars.

Si no recordo malament els dibuixos, em sembla que està més amunt del nas i per sota de l'encèfal.