dimarts, 17 de juny del 2008

Il·lusió

Lentament ens hem anat acostant al solstici d'estiu, fa uns anys frisàvem per acabar els darrers dies del curs. El que marcava l'inici de la temporada d'estiu era precisament la revetlla de Sant Joan i el que marcava la clausura de les vacances era la Diada.

Aquests dies podrem veure un dels espectacles que ha fascinat a pràcticament totes les cultures, ni més ni menys que una Lluna que es fa petita a mesura que puja cel amunt.

Molts ho han intentat explicar, com podia ser que la Lluna es fes petita? o més ben dit, com podia ser que en el moment de néixer a l'horitzó fos més gran que de costum? Aristòtil, al segle IV aC va deixar clar que això havia de passar per culpa de l'atmosfera. Una vegada més, Aristòtil es va equivocar. Durant el segle passat, han estat molts els científics que han intentat explicar-ho i entre ells han estat molt nombrosos el psicòlegs. Com era d'esperar han sortit diverses hipòtesis i la majoria d'elles han determinat que es tracta d'una il·lusió òptica.

Tot i que a base de correus electrònics ja coneixem centenars d'il·lusions òptiques, encara ens segueixen sorprenent. N'hi ha de diversos tipus: aquelles que pretenen fer-nos creure que les línies dibuixades són rectes quan les veiem més corbades, les que pretenen fer-nos creure que dos objectes són iguals quan els veiem clarament diferents, les que juguen amb els colors i forme... Totes tenen una cosa en comú, ens deixen clarament en evidència.

Una de les explicacions més recurrents a l'estray fenomen de la Lluna passa per la il·lusió de Ponzo:

Com es pot veure a la imatge hi ha dues línies grogues (de les mateixes dimensions tot i que no ho sembli) situades a sobre de dues línies convergents creuades per segments paral·lels que es fan més i més petits donant a la figura una gran semblança a una via de tren.

El que va explicar Ponzo és que veiem la línia de dalt més grossa perquè suposem que les línies convergents són paral·leles i que els segments que les creuen són iguals, donem profunditat al dibuix. Com que el segment superior creua les línies teòricament paral·leles el nostre cervell interpreta que ha de ser major que la inferior que no aconsegueix creuar les línies.

En el cas de la Lluna sembla que passa una cosa semblant, depenent del fons la veiem més o menys gran.

Això ens porta a pensar que el nostre cervell interpreta diferent l'horitzó horitzontal i el vertical. En dies clars des de la platja d'Arenys es pot veure Barcelona a uns 40 quilòmetres. En canvi quan mirem amunt els cossos que ens passen més lluny són els ocells i avions (els cossos celestes no compten). Per tant, tenim un horitzó superior més baix que l'horitzontal.
Aquests són dues de les hipòtesis que combinades podrien explicar el perquè de les diferències de tamany de la Lluna.

Clar que la més raonable de totes les explicacions és la següent: hi ha moments del dia en què veiem la Lluna i d'altres en què no. No sabem què fa quan no la veiem però si que sabem que mentre la veiem. En els moments en els quals és visible no fa res d'especial i s'aprima. Per tant, hem de concloure que quan s'amaga menja per mantenir-se viva i quan surt per l'horitzó la veiem ben grassoneta per tal de poder suportar la seva gran activitat metabòlica. I seguirà així fins que se li acabi el menjar, es mori o se’n cansi.

Doncs per poder comprovar tot això demà dia 18 de juny tindrem lluna plena i a no ser que sigueu homes llop o com sóc jo desmemoriats, podrem fer palès que el nostre cervell no para d'enganyar-nos.

PS: A veure si hi ha sort i els núvols no ens espatllen l'espectacle.