Amb poc més de 20 anys Wolfgang Pauli ja contribuia en la construcció de les fronteres de la física teòrica.
Durant el segle XX la física ha patit una separació molt difícil de reunificar. Es tracta de la separació entre físics teòrics i experimentals. A grans trets els uns donen hipòtesis i els altres tracten de posar-les a prova. I com no podia ser d'altra manera hi ha certs piques.
Com ja he comentat abans Pauli era un gran teòric. I com a gran teòric va plantejar l'efecte Pauli. Aquest efecte intentava explicar una sèrie de situacions en què la presència d'un teòric de la seva talla era suficient per espatllar aparells dels experimentals. Otto Stern, físic i amic de Pauli, va prohibir-li d'entrar al seu laboratori.
Un dels casos més coneguts i espectaculars el va viure James Franck a Göttingen.
Un matí James Franck va entrar al laboratori i va trobar-se aparells destrossats, vidres per terra, absolutament desordenat. La primera reacció de Franck va ser escriure un telegrama a Pauli: "Pauli, on eres la nit passada?" La resposta era clara "Viatjant de Zurich a Berlin". El tren havia passat per Gottinga.
Una altra vegada, a Hamburg, Pauli va ser convidat a visitar l'observatori. Coneixedor de l'efecte, Pauli va declinar la invitació amb aquestes paraules "No, no; els telescopis són cars". Els astronoms van riure i van assegurar-li que l'Efecte Pauli no tenia poder a l'observatori. Quan Pauli va entrar a la cupula hi va haver un bon terrabastall, una peça metàl·lica d'un dels telescòpis havia caigut i destrossat el formigó.
En una altra ocasió mentre era a Princeton el ciclotró va ser destruït en un incendi.
Aquests tres casos de l'Efecte Pauli els he trobat a:
Frisch, Otto Robert; What Little I Remember.