dilluns, 31 de desembre del 2007

Julia, els Conjunts

Els Conjunts de Júlia són una família de fractals representats en el pla dels números complexos.

Un número complex està constituït per dues components: una de real i una altra d’imaginària.

Cada número complex es pot representar com un punt en aquest pla.

El matemàtic francès, Gaston Julia, va estudiar les iteracions d’una funció polinòmica tan senzilla com Z^2 + C = Z. Donat un número inicial (Z0), s’eleva al quadrat i se li suma una constant (C); el valor obtingut (Z1) s’eleva al quadrat i se li suma C i es fa un determinat nombre d’iteracions (100 ja acostumen a ser suficients). El que Gaston Julia va fer va ser pintar de blanc aquells valors de Z0 que per un mateix valor de C s’allunyaven ràpidament cap a infinit i de negre els que es mantenien en una regió acotada del pla.

La gran sorpresa de Julia residia en les diferents formes que prenia cada un dels conjunts a mesura que variava el valor de C.

Posteriorment i ja amb ordinador es va assignar un color al número d’iteracions necessàries per tal que el mòdul del número complex obtingut en les iteracions superés un valor predeterminat.

Així es van assignar colors a cada píxel dels conjunts de Julia.

El resultat d’aquesta tasca es pot veure en representacions de diferents Conjunts de Julia per a diferents valors de C.
Tot i que Gaston Julia va descobrir l’existència d’aquests conjunts al primer quart del segle XX no va ser fins als anys 80, quan amb l’ajuda dels ordinadors i la contribució de Mandelbrot, aquests fractals van donar lloc al Conjunt de Mandelbrot.

No sé si haureu vist mai cap fotografia de Gaston Julia, només us dic que és fàcilment reconeixible. Durant la Primera Guerra Mundial va perdre el nas i a les fotos que surt va amb el que li deuria quedar de nas tapat amb una mascareta negra.
Una altra cosa curiosa és el sexe dels fractals, per mi són masculins però en més d'una ocasió he vist que es refereixen a aquestes estructures en femení. Amb anglès no hi ha massa problema.
Feliç any nou, tot i que pel meu gust la frase seria espero que passis un any millor que el que deixem enrere.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones Festes

Després d'uns dies sense escriure, avui ho torno a fer. Aquest any no tenia les maletes preparades per marxar en cas qeu m'hagués tocat la Grossa. Ja havia comprat poques participacions (només una). Les probabilitats eren realment molt baixes. Per tant ja estava mentalitzat i no he patit cap xoc intern.

Avui és un dia que la canalla espera des de fa poc menys d'un any. Avui és 24 de desembre.

N'hi ha que ja ho han fet, d'altres ho faran avui. Alguns serà la primera vegada, per d'altres l'emèsima vegada però no per això ho faran amb menys ganes.

Avui és el dia que es fa cagar el Tió. Tothom té anècdotes relacionades amb aquesta soca que rep garrotades sense motiu. Perquè se l'ha de pegar? Som així.

Recordo que de petit el feia cagar 3 vegades. La primera solia ser a l'escola o el del poble. La segona el que no era el primer. I la tercera vegada i la més esperada era el de casa.

El del poble feia por i no sens motiu. El de l'escola l'haviem hagut d'anar a buscar al bosc (més endavant vaig descobrir que era una arbreda) i el de casa una vegada se'm va morir (es veu que no li donava menjar).


Que el Tió us cagui moltes coses si el feu cagar i que passeu unes bones festes (qui les odiï que no llegeixi).

Ah, per si no hi penso bon any nou i feliç Sant Joan (per si les vacances són més llargues del normal).

dimarts, 18 de desembre del 2007

El retorn


Un cas que el considerava una mera anècdota i una grandíssima història pel taxista. Però no, quan semblava que ho estava oblidant ha aparegut una altra notícia.


Tuncer Yilmaz, el taxista alemany d'origen turc que fa uns quants dies li va
cedir el volant del seu taxi Opel familiar a Michael Schumacher en persona, està
estudiant ofertes per vendre el seu monovolum. "Més de 10 persones estan
interessades en el meu cotxe", va explicar Yilmaz, que podria arribar a vendre
el seu taxi per 63.000 euros, molt més del que li va costar al comprar-lo.Yilmaz
justifica la venda en el fet que la policia l'ha amenaçat de multar-lo per excés
de velocitat i per posar en perill la vida dels fills de Schumi encara que no
era ell qui conduïa, però sí que és el propietari del cotxe.

Un altre cas que relaciona la F1 amb l'excés de velocitat és el que ha protagonitzat L.Hamilton que ha estat enxampat a 196 km/h.

Deixant la Fórmula 1.

Sens dubte la imatge del dia és la següent:

Per què és protagonista? Doncs perquè fa gala de la major violència astronòmica vista fins al moment.

Jo no puc comentar-ho millor de com ho fan a la pagina de la NASA. M'agradaria fer-ho però molt possiblement ficaré força la pota en alguna cosa.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Mr. Brooks

Després de la cerimònia d’entrega de premis avui entraré en un tema en que la subjectivitat és molt important i els mitjans de comunicació hi tenen un paper destacat.

Aquest tema és el cinema.

Fa poc hi vaig anar i la pel·lícula que hi vaig veure mereixia haver pagat per veure-la. No era la primera vegada que hi arribava uns 5 minuts tard però per sort el començament no aportava massa cosa pel desenvolupament de l’argument.

Earl Brooks (Kevin Costner) és un home de familia i alhora torturat, incapaç de controlar les seves emocions. Té una meitat quasi diabòlica: Marshall (William Hurt), el seu alter ego, un assassi en sèrie. Tracy Atwood (Demi Moore) és una experimentada detectiu la devoció de la qual és la seva feina.

Un cop presentats aquests tres personatges entro a definir-los més detalladament. Earl Brooks és un empresari qui sense massa estudis aconsegueix arribar fins a dalt de tot. L'Earl és pare d'una filla, Jane, i espòs de la seva dona.

Amb el transcurs del temps el senyor Brooks ha "après" a conviure amb el seu alter ego. Els dos gaudeixen d'una ment brillant, calculadora i que no deixa marge d'error. Junts han assassinat força persones sense deixar rastre. Mr Brooks és addicte a l'assassinat, és conscient que no és bo però pateix aquesta peculiar addicció. Com a addicta freqüenta alcohòlics anònims.

En una setmana la seva vida canvia radicalment en recaure al cap de dos anys mata una parella força peculiar: "tenien per costum fer l'amor amb les cortines obertes de cara als veïns". Mr Brooks és enxampat in fraganti per un aficionat a la fotografia que per sorpresa seva li demana d'assistir a un altre assassinat seu. La mateixa setmana la filla retorna de la Universitat després d'haver-la abandonat.

És en aquest punt quan l'Earl i en Marshall mostren el seu gran intel·lecte fins al final de la pel·lícula. Canvis radicals, Excursions fins a Califòrnia, disfresses, mentides... Tot això amanit amb un humor cínic i, a vegades força fosc per fer baixar la tensió acumulada. Una pel·lícula que gaudeix de gran equilibri amb un final sorprenent i típic d'una sèrie de la televisió catalana.


En Marshall em va recodar molt l'Ed Harris de la pel·lícula Una ment meravellosa. Cosa que no em vaig poder estar de comentar a un dels qui m'havien acompanyat. No havia vist la pel·lícula en qüentió i li vaig parlar d'en Nash, John Forbes Nash, en aquell instant la seva cara va mostrar el que tenia lloc a les profunditats més profundes del se cervell. Sabia qui era Nash. N'hi vaig parlar una mica i em diu:

-- L'altre dia el vaig veure a la uni, em va passar per davant.

Com és d'esperar jo també em vaig quedar atònit, em va donar la descripció. Tot encaixava.
A ell li havien dit, quan li va passar per davant que aquell home vell i encorbat era tot un Premi Nòbel.

La sensació de veure passar un monument com aquest per davant teu ha de ser contundent i encara més si ets capaç de reconèixer-lo.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Un escrit inesperat

Qui ho hauria de dir que l'alasanid rebria un premi, qui ho hauria dit que jo fos capaç de tal cosa.

Per tant un dels objectius d'aquest missatge és agrair a tots aquells hi en un moment o altre heu passat per aquí. Jo no repartiré premis perquè aquest és el meu principal problema, una grandíssima indecisió, no obstant això, des d'aquest escrit mostro un agraiment quasi etern (és que tinc altres coses a fer que agrair sempre) a tots aquells qui en una ocasió o altra m'heu llegit comentant o no un dels meus escrits. Com a blocaire encara he de créixer molt, he de trobar temes els quals poder desenvolupar amb més ferqüència.

Quan he llegit el nom de la meva personalitat blocaire he tingut una barreja de sentiments molt curiosa la primera de felicitat, la segona ai mare què faig.

Tot i això hi ha 6 persones que se'n mereixen un.

L'Omalaled, per ser el bloc que més he seguit i del quin he après més.

En Centpeus, no per publicar-los cap a quarts de 8 del matí (que ja té mèrit) sinó per la tasca que duu a terme des de ja fa molt de temps i la gran quantitat de coses que he anat descobrint gracies a ell.

La Laia, perquè al seu bloc m'hi sento a gust i també m'ha permès descobrir un nou món per a mi.

En Remo, de CPI potser el bloc que em queda més lluny però tot i això es mereix el premi per la tasca que duu a terme ja sigui presentant-nos llibres com resolent problemes que passen pel cap de molta gent.

En Maiol, tot i que no et deixi missatges són força les vegades que et llegeixo també te'l mereixes.

En Bernat, va ser ell el qui no parava de dir-me que m'introduís en aquest món, era el meu corc personal.

Per a tots aquests i segur que per algun més que ara em deixo, felicitats. És possible que algú de vosaltres no rebi el premi però tot i això us seguiré d'a prop.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Taxista...

Perdoneu l'absència però a vegades em desapareix el concepte escriptor de bloc del cap.

Ja fa molts dies us vaig parlar d'una història realment curiosa avui seguim el fil iniciat el 17è dia del 10è mes d'enguany. Aquesta és un altre fragment extret d'aquest diari. És el diari que corre, tot i que sense cames, pel bar. Sense cames i sense sudokus, simplement perquè un company de classe s'encarrega d'arrencar-los minuciosament. Segons diu ell per dos motius.

1r. Els vol fer (i els fa)

2n. Diu que el del bar s'enfada i que quan els va a fer no se'ls troba.

Sense més dilació.

L'home estava al.lucinat. Segur que, en somnis, havia imaginat que algun dia algun famós, famós de veritat, pujaria al seu taxi i li diria: "Estic a punt de perdre l'avió, ¡voli!".I el dia va arribar. Tuncer Yilmaz, taxista alemany, va anar a recollir el seu client per acompanyar-lo a l'aeroport de Coburg. Ell va arribar a l'hora a la cita, però el client es va demorar molt i, a més, va confondre l'hora de sortida de l'avió camí d'un aeroport del centre d'Alemanya.Quan la família va aparèixer a la porta de casa seva, Yilmaz va acomodar la mare i els nens al seient del darrere i, quan li anava a obrir la porta del copilot al pare de família, aquest li va fer una petició insòlita: "¿Li faria res que conduís jo el taxi?". Yilmaz no es podia creure el que li estava passant i, mentre es pensava la resposta, el client encara va afegir: "No és que no em fiï de vostè, és que estic a punt de perdre l'avió i tenim una cita important".Yilmaz no va tenir cap més remei que acceptar. Al cap i a la fi qui li feia la petició, qui li pregava conduir (¿pilotar?) el seu taxi era Michael Schumacher, de 38 anys, un dels seus ídols, heptacampió del món de F-1 i, per descomptat, el millor conductor de la història.Schumi viatjava amb la seva dona Corinna Betsch, també de 38 anys, i els seus dos fills, Gina Maria, de 10 anys, i Mick, de 8. ¿On anaven? Anaven a adoptar, en un granja de gossos molt especial que hi ha en una localitat al centre d'Alemanya, un altre gos per afegir als cinc que ja tenen. Schumacher, que ja havia fet de jardiner en un anunci de Fiat després de retirar-se, a finals de l'any passat, de la F-1, va exercir de taxista, això sí, a gran velocitat, segons va relatar el mateix Yilmaz al diari muniquès Abendzeitung."De cop i volta em vaig trobar assegut al seient del copilot amb ¡Michael Schumacher! al volant. No m'ho podia creure", va relatar Yilmaz al reporter. "Va fer avançaments increïbles i traçava els revolts a gran velocitat, però de manera impecable. Va ser una experiència inoblidable, increïble", va acabar dient el taxista alemany, que, a més de cobrar el que marcava el taxímetre, va rebre 100 euros de propina per part de l'heptacampió, amb una fortuna personal valorada en 595 milions d'euros, quasi 100.000 milions de pessetes.