dilluns, 31 d’agost del 2009

La rubia de hormigón

La rubia de hormigón (The Concrete blonde) és la tercera aventura del detectiu Harry Bosch i també és diferent de les dues anteriors.

Aproximadament un any després de hielo negro Harry Bosch ha de passar pels tribunals. Quatre anys abans havia resolt contundentment el cas del Fabricant de nines o el Maquillador. El Maquillador violava, estrangulava i pintava les cares de les dones que arreplegava (principalment prostitues, actrius del porno, strippers...) ; després d'onze assassinats una de les dones va aconseguir escapar i va alertar a la policia, inmediatament i sense informar-ne a ningú Bosch va sortir a l'atac. Seguint la informació de la prostituta va arribar a l'apartament de Norman Church, va entrar-hi armat i després d'un moviment sospitós de la víctima el va matar.

Church havia mort en un intent de treure una perruca de sota d'un coixí.

De manera que en el judici es tracta l'abús de poder i de justícia del detectiu i tot això coincideix amb l'ambient enrarit que es podia respirar a la ciutat de Los Angeles després dels disturbis de Los Angeles motivats per l'abús de la força per part de la policia a Rodney King. (Hi ha un Ig Nobel de la Pau que hi fa referència).

I per acabar-ho d'adobar just el dia que comença el judici apareix una nota del Fabricant de nines que assegura que amb la mort de Church no es va acabar amb ell i dóna la localització d'una altra nina, una rossa sepultada dins de formigó.

Cada cop veig que m'acosto més a treure l'entrallat del cas abans que ho faci el propi Bosch, en aquest cas m'hi vaig estar apropant més que en Bosch durant moltes pàgines tot i que al final em va guanyar...

Espero que els incendis que afecten Los Angeles siguin benignes amb la casa de Harry Bosch.

dimecres, 26 d’agost del 2009

El hielo negro

El hielo negro (Black Ice) és la segona novel·la de la sèrie del detectiu d'homicidis, de la policía de Los Angeles, Harry Bosch escrita per Michael Connelly.

Aproximadament un any després de la seva anterior aventura (eco negro) Harry Bosch és a casa seva preparant-se pel sopar de Nadal quan a través de la ràdio de la policia sent un avís. Han trobat un cadàver en una habitació d'un motel, tot i estar ell de guàrdia aquella nit no ha estat avisat.

Seguint el seu instint Bosch es dirigeix al motel sense haver-hi estat convidat. Un cop al motel s'hi troba a un dels peixos grossos del Departament: Irvin Irving, un dels tres subdirectors. El mort és l'agent de narcòtics Cal Moore, desaparegut des de feia dies. Moore s'havia suïcidat.

Bosch és apartat del cas i el tinent Pounds, el seu superior immediat a la comissaria de Hollywood, li encarrega una feina molt especial. Mirar de tancar algun dels casos oberts d'un dels altres detectius de la comissaria. Pounds necessita acabar l'any amb una estadística de casos tancats superior al 50%.

A partir d'aquest moment, Bosch, agafa el cas més recent i comença a estirar el fil per acabar veient que sembla relacionat amb un altre que té ell (l'assassinat d'un narcotraficant hawaià) i que podria haver-hi alguna relació amb la mort de Moore. La clau és el hielo negro, una droga d'origen mexicà que està començant a entrar als Estats Units i que promet tenir un gran èxit.

Mentrestant, Harry Bosch, després de comunicar la mort de Moore a la seva viuda comença a sentir-se atret per Sylvia Moore.

dilluns, 17 d’agost del 2009

El Conjunt de Mandelbrot

Fa temps vaig tractar els Conjunts de Julia. Aquests conjunts s'aconseguien aplicant reiteradament una funció sobre cada punt del pla i pintant d'un color o altre el punt en funció de com de ràpid sobrepassava un determinat valor.

D'aquest tipus de representació n'hi ha una que és la reina, que és sens dubte la més mediàtica. Aparentment inofensiva però a dia d'avui encara amaga moltes meravelles.

Em refereixo al Conjunt de Mandelbrot. Com el seu nom indica qui ens el va mostrar per primera vegada va ser el matemàtic Benoît Mandelbrot qui va batejar als fractals amb el seu nom actual.

Com en el cas dels Conjunts de Julia, aquest, necessita una gran quantitat de càlculs. De manera que va ser als anys 70 i 80 quan amb unes millors computadores es van atacar seriosament, obtenint molt bons resultats.

Per construir el Conjunt de Mandelbrot es parteix d'una simple equació quadràtica:

Com ja he comentat abans els nombres implicats són complexos i això complica (només una mica) els càlculs.

El que es fa és agafar diferents punts del pla (no tots perquè és impossible) i ficar-los en l'equació anterior de la manera següent:

Per definició el valor Z[0] és igual a 0 i el valor C és el punt que hem seleccionat anteriorment. Aplicant la fórmula ens queda que Z[1] = 0 + C = C. Ara s'ha de tornar a aplicar la fórmula substituint amb els valors de Z actualitzats; quedaria el següent Z[2] = Z[1]^2 + C. (el ^2 ens indica que estem elevant al quadrat). I es repeteix el procés...

Per exemple si s'agafem C= 0.5+0.8*I = (0.5, 0.8) què passa?

Z[0] = 0.5+0.8*I Z[1] = 0.11+1.60*I Z[2] = -2.048+1.152*I

Z[3] = 3.367-3.919*I Z[4] = -3.522-25.59*I Z[5] = -641.9+181.1*I

Z[6] = 3.792*10^5-2.325*10^5*I Z[7] = 8.974*10^10-1.763*10^11*I

Com ja es veu en els dos últims casos els números es comencen a disparar, aquest punt, el (0.5, 0.8) del pla dels complexos no forma part del Conjunt de Mandelbrot.

I si agafem el valor C = -0.5 +0.5*I = (-0.5, 0.5):

Z[0] = -0.5+0.5*I Z[1] = -0.5+0*I Z[2] = -0.25+0.5*I

Z[3] = -0.688+0.25*I Z[4] = -0.09+0.156*I Z[5] = -0.516+0.472*I

I podríem anar calculant... i veuríem que

Z[1000] = -0.409+0.275*I

Per aquest valor de C els mòduls** dels diferents valors de Z estan acotats. El punt pertany al Conjunt de Mandelbrot.

I ara què? El que es fa amb els ordinadors es fer aquests càluls amb molts punts del pla i pintar de negre els punts que pertanyen al Conjunt i ens apareix una representació gràfica com la següent:
I què té d'interessant? Doncs resulta que a la frontera del Conjunt hi ha el que el fa interessant.

Si el que es fa és canviar l'assignació dels colors i la regió del pla es poden obtenir veritables obres d'art. El que es fa és assignar una gradació de colors als punts que no pertanyen a la frontera, amb això vull dir que es marca una fita pel mòdul dels valors de Z i depenent de les iterecions necessàries per sobrepassar-la se li assigna un color diferent de la gradació.

El que de debò resulta curiós és fer ampliacions de la finestra del pla a diferents zones de la frontera



Després de veure aquest zoom al Conjunt es poden entendre dues grans coses, que la frontera és fractal (s'hi poden veure característiques dels fractals com l'autosimilitud) i que és enormement complex i molt més que immens.

Per tant a dia d'avui encara es rendible ser explorador del Conjunt de Mandelbrot, qui sap què hi trobarem.

Una altra cosa curiosa és que navegant per la frontera ens podem trobar de sobte amb Conjunts de Julia que hi estan atrapats.

La veritat és que s'hi poden trobar autèntiques meravelles, i no em cansaré de dir-ho, en el que alguns consideren l'objecte més complex que ha descobert la humanitat.

Si teniu ganes ja no només de saber-ne més sinó que simplement us agradaria submergir-vos-hi jo vaig fer servir un programa que em va agradar molt. Es tracta de l'Ultra Fractal que es pot trobar al web www.ultrafractal.com.

** Cal recordar que són números complexos i que tenen dues components, una de real i una altra d'imaginària i que el mòdul és l'arrel quadrada de cada component al quadrat

divendres, 14 d’agost del 2009

El eco negro

L'eco negre és la primera novel·la de Michael Connelly protagonitzada pel seu detectiu més famós, Harry Bosch.

En aquesta primera entrega, el detectiu d'homicidis de la policia de Los Angeles (departament de Hollywood, es troba amb un curiós que aparentment sembla un cas de sobredosis d'un yonki. El detectiu Bosch, però, veu que algunes coses no encaixen i a més a més reconeix la víctima. La víctima, Billy Meadows, havia format part de la seva companyia durant la guerra del Vietnam; els dos eren rates dels túnels.

L'objectiu de les rates dels túnels era entrar als túnels del Vietcong (armats amb una pistola i una llanterna) i destruir-los fent servir esxplosius plàstics com el C-4. Bosch comenta durant el llibre que a la sensació d'horror que se sentia allà dins la van anomenar l'eco negre.

Després de trobar-lo, i confirmar-se rastres de tortura, comença una investigació d'assassinat que acaba desenvocant a una investigació de robatori bancari ja iniciada per l'FBI.

Tot això i la resta de la història està molt ben explicada a la novel·la de Michael Connelly.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Premis Ig Nobel de la Pau (2001 - 2009)

Aquest és el segon (aquí podeu veure el primer) article que dedico (de moment) als Premis Ig Nobel de la Pau, en aquest cas de 2001 a 2009. Tot i que el de 2009 encara no s'ha atorgat, estaria bé que busquéssim nosaltres algun candidat.

Començo doncs.

2001: A Viliumas Malinauskus de Grutas, Lituània, per crear un parc d'atraccions anomenat "El Món de Stalin".

2002: A Keita Sato, President de Takara Co., a la Dra. Matsumi Suzuki, Presidenta del Laboratori Acústic del Japó, i el Dr. Norio Kogure, Director executiu de l'Hospital Veterinari de Kogure, a tots ells per la promocionar la pau i l'armonia entre espècies inventant el Bow-Lingual, un dispositiu computacional que tradueix automàticament els lladrucs d'un gos al llenguatge humà.

Aquest agost surt una nova millora de l'aparell que serà capaç d'identificar 6 estats emocionals diferents.

2003: A Lal Bihari, de Uttar Pradesh, Índia, per tres raons. Primer, per mantenir una vida intensa tot i haver estat declarat legalment mort. Segon, per la seva activa campanya pòstuma en contra la burocràcia i parents cobdiciosos. Tercer, per crear Mritak Sangh, l'Associació de la Gent Morta.

Lal Bihari no va poder assistir a la cerimònia per problemes burocràtics amb el seu passaport, però un amic, Madhu Kapoor, ho va fer per ell i li va entregar el premi en una cerimònia a l'Índia.

2004: A Daisuke Inoue de Hyogo, Japó, per inventar el karaoke, de manera que va dotar a la gent una nova eina per aprendre a tolerar-se l'un a l'altre.

2005: A Claire Rind i Peter Simmons de la Newcastle University, del Regne Unit, per monitoritzar l'activitat d'una cèl·lula cerebral d'una llagosta mentre la llagosta mirava fragments de la pel·lícula Star Wars.

2006: A Howard Stapleton de Merthyr Tydfil, Gales, per inventar un repel·lent electromagnètic d'adolescents; un dispositiu que fa un soroll dissenyat per ser audible pels adolescents però no pels adults, i per posteriorment utilitzar la mateixa tecnologia per fer un to pels telèfons que és audible pels adolescents però probablement no pels seus professors.

Si sou alumnes segur que alguna vegada l'heu sentit a classe, jo de moment encara el sento o si més no això pensava l'última vegada que el vaig sentir.

2007: Al Laboratori Wright de les Forces Aèries dels Estats Units, Dayton (EEUU), per la investigació i desenvolupament d'una arma química, anomenada Bomba Gay, que faria que els soldats enemics es trobessin sexualment irresistibles entre ells.

2008: Al Comitè Federal Suís d'Ètica sobre Biotecnologia no Humana i als ciutadans suïssos, per aprovar el principi legal que les plantes tenen dignitat.

2009: A Stephan Bolliger, Steffen Ross, Lars Oesterhelweg, Michael Thali i Beat Kneubuehl —de la Universitat de Berna (Suïssa) — per determinar, experimentalment, si és millor colpejar el cap amb una ampolla plena de cervesa o amb una de buida.

De totes maneres els dos que em confonen una mica són els de 2005 i 2006, encara no entenc què van fer per la pau del planeta