I tu què fas??

Una pregunta innocent però en el cas dels qui ens dediquem a la ciència resulta subtilment complicada de respondre. És una d'aquelles preguntes que al llarg dels anys hem de mirar d'aprendre a respondre.

Depenent de la impressió que es vulgui causar, depenent de a qui li diguis o de l'energia que un estigui disposat a gastar la resposta pot ser més o menys elaborada. En aquest article llistaré unes quantes de les respostes que he anat donant o pensant.

Si vull donar una resposta jocosa (paraula que m'agrada especialment (feta amb la primera síl·laba del meu nom complet))

"Doncs jo faig servir ordinadors molt potents per veure amb quina força es fan les meves boles."

Així d'entrada pot resultar molt estrany. Però amb el pas dels mesos la ment se m'esbiaixa i el problema passa a ser una part més de mi.

Si vull donar una resposta ràpida:

"Estic fent el doctorat de nanociències i nanotecnologia."

De fet és un dels que tenia una menció d'excel·lència per part del Ministerio i això sempre dóna punts quan es va a buscar dinerus. Tot i que sigui dels electrònics i amb els pelacables electrònics no ens fem massa.

Si vull donar una resposta a la família o semblant:

"Faig classes a Barcelona. Ah, i quan no sóc a classe faig coses amb l'ordinador."

Ja fa un temps que me'n deixen fer... A més a més, faig coses amb l'ordinador. Certament.

Si he de parlar amb un company físic:

"I tu què fas??"

En general serveix per desviar l'atenció i t'expliquen les coses meravelloses que fan. Algunes vegades en més de 4 dimensions, altres a temperatures extremadament properes al zero absolut, alguns miren per telescopis.. Hi ha de tot.

Si insisteixen, o gent que sap aproximadament al que em dedico:

"Uhmm.. Faig simulacions en un sistema que m'he muntat de partícules microscòpiques en un règim sobreesmorteït, autopropulsades (que saben nedar) i que tenen interaccions d'alineació a parelles. Un cop tinc el tinglado muntat m'interessa veure com aquestes partícules afecten dinàmicament a partícules inertes de majors dimensions o com es comporten en règims de confinament. Per cert, tot en dues dimensions :P"

I finalment, també puc impressionar al personal:

"Estudio l'aparició de fenòmens col·lectius i autoorganització en suspensions de bacteris i en caracteritzo l'estructura dinàmica i les propietats mecàniques, per així, aplicar-ho a dispositius microfluídics que facilitaran el diagnòstic de... o que permetran fer mesures de la qualitat de..."

M'he de treballar la part final encara... Però alguna aplicació mèdica li trobarem.

I la gent què pensa de mi???? Doncs aquí ve la impressió que dec donar.

Des del punt de vista de l'ordinador:

"És un malparit i aquesta ja és la... 5ena vegada que es carrega canvia el sistema operatiu. Ja torna a tocar el que no sona. NaN!!"

Des del punt de vista d'algun company:
"És el que es passa part del dia assegut davant de l'ordinador. Fa dibuixets guais"

Des del punt de vista dels del bar:

"És un dels molts físics que baixa al bar amb el pretext de discutir sobre física i acaba discutint del landscape, sobretot a prop d'on hi ha químiques."

He de dir a favor meu que el terme d'energy landscape es fa servir en àmbits propers al meu...A més, en general toquem temes de físics.

Per uns quants:

"És el desgraciat que ens va suspendre les mates"

Pel Ministerio i totes aquesta gent que es fa estimar a les Universitats:

"Mira.. Aquell desgraciat que busca ser mileurista... Què farem?? Ah!! Per què no li donem els diners d'una vegada?? Vale, però no tots, retallem-li aquest mig anyet que hem de gastar diners en.. (portar l'Ebola a la Península, per exemple)"

I així podria seguir amb la llista...

I ara com diria un físic quàntic.. No és que faci una d'aquestes coses o una altra. Ni les faig totes.. Simplement jo em puc definir com la superposició quàntica de totes aquestes, i algunes més.

Un altre dia ja pujaré fotos i pelis de les meves boles i de com es mouen!!!!

Una mica més de CERN

Abans d'ahir vaig dir que el dimecres penjaria alguna de les fotografies, avui és dimecres, avui em toca penjar alguna de les fotos.

La primera és de la placa que fa referència al neixement del web:

Però i els detectors?? Doncs aquest ja és antic, de principis dels 70. La Gran Càmbra de Bombolles Europea va donar milers d'imatges i ara forma part de l'exposició del CERN: Microcosmos.

La tercera és de l'edifici en què hi ha "enterrat" el detector LHCb, com es pot veure a la imatge següent. A més a més es pot veure també un toc d'humor. Ja que en aquest experiment es preten veure la violació de la simetria CP, si mireu la foto veureu a què em refereixo.

Un cop dins de l'edifici hi ha la sala de control i els ordinadors (i també ampolles de cava o el corresponent francès d'antigues celebracions) . I penjat a la paret un altre testimoni de l'humor que regna al camp de la ciència.

Un cop a baix, a la cambra del detector vam poder veure l'estructura en làmines del detector.

Com ja vaig dir a l'escrit, vam estar de sort i vam comptar amb la presència d'Álvaro de Rújula qui molt entenedorament ens va introduir amb facilitat conceptes que sens dubte són molt complexos.

El CERN, Gibebra

Fa uns dies vaig anunciar que aniria al CERN, el laboratori europeu de física de partícules.

La veritat és que aquest escrit va amb una mica de retard però pretén ser un breu resum de l'experiència en terres Suïsses.

Vam marxar el dijous 7 des del Prat cap a les 9:15 (sí, em vaig haver de llevar d'hora). Sortosament estàvem tots a la mateixa zona de l'avió i com no podia ser d'altra manera alguns vam engrescar-nos en qüestions físiques senzilles.

La primera més que qüestió era una comprovació experimental, quant temps durava cada fase perceptible de l'enlairament? (els resultats van ser els pronosticats).

En la segona havia de caure en un moment o altre, a quina distància es troba l'horitzó des del nostre punt de vista? Per sort per nosaltres l'alçada de l'aparell apareixia en unes pantalles i l'altra dada important (el radi de la Terra) ja era coneguda.

El resultat, després de fer unes simplificacions era d'uns 340 km. El millor d'això és la discussió posterior. Els resultats, com passa moltes vegades, eliminaven l'aire però en el món real aquesta capa heterogènia refracta la llum que ens arriba del Sol (també es pot traduir matemàticament).

Un cop a Ginebra va sorgir una nova qüestió: quines són les característiques principals del Jet D'Eau? Aquesta ja era més complicada i enlloc de fer ús de la trigonometria vam fer només especulacions.

Passat el dijous havent fet un breu recorregut per la ciutat va arribar, com no podia ser d'altra manera el divendres. El divendres era el dia que teníem per fer la visita al CERN.

Arribats al CERN va arribar una notícia no massa bona, l'ascensor que baixava al detector al que havíem de visitar (LHCb) estava essent reparat i no sabien quan havien de tenir-lo enllestit. Com teníem previst vam anar a veure una exposició que tenen acompanyats per un investigador del CERN de la UB que ens va fer unes pinzellades del que és el món subatòmic.

Després d'això ens van portar al menjador del CERN (passant per on es va inventar el WWW). El menjador era, en part, com me l'imaginava: amb gent amunt i avall quasi caòticament omplint la safata i sense grans col·lisions. Havent dinat vam sortir a fora, ens havíem d'esperar. Després de fer alguna foto va començar a caure alguna gota. Au, cap a dins i a seguir amb les explicacions, en aquesta ocasió a càrrec d'un professor de la UB que col·labora a l'LHC i en aquest bloc.

Després d'anar a la sala de conferències (on es reuniran els físics i mitjans si es troba alguna cosa destacada) vam seguir al peu d'unes escales. I de cop el veiem passar... Era Álvaro de Rújula, cap de la divisió teòrica del CERN. Quan va tornar ens va dedicar uns minuts i va ajudar a explicar un concepte que no havia quedat massa clar: la supersimetria. El temps que ens quedava se'ns va passar ràpid, l'autocar ens esperava. La pluja i el retard havien valgut la pena.

Per arribar a l'LHCb vam haver d'entrar a França. Ja a la part superior de l'LHCb ens van comunicar que l'ascensor encara no estava a punt amb la qual cosa van seguir les explicacions, per sort la física de partícules és un món immens i no s'acabaven els temes i si calia es recorria a temes mítics com podien ser la relativitat o la quàntica.

Finalment l'ascensor estava a punt però només disposàvem de 20 minuts, l'autocar ens esperava a una hora determinada. Vam haver de dividir el grup en dos per baixar, en teoria en grups d'un màxim de 12-13 persones, el senyal d'excés de càrrega de l'aparell va fer que al final fóssim uns quants menys en baixar.

Un cop a baix vam veure primer el detector DELPHI que el tenen exposat en una caverna al costat de la que està en ús. Després del DELPHI ja vam arribar al que anàvem a veure, la veritat és que no es veia massa cosa. Com era d'esperar els detectors que el composen estaven col·locats i es podien veure com una sèrie de làmines i entre alguna d'elles es veia l'accelerador.

Pel que van dir fa unes 3 setmanes ja hi van recol·locar l'últim dels imans.

El dissabte vam tornar a voltar per Ginebra i a la tarda vam tornar cap a Barcelona.

En resum, van ser 3 dies fantàstics per uns quants motius. Els més destacats són: la visita al CERN i l'LHCb i la bona harmonia amb el grup de companys, res comparable amb les sortides fetes amb l'institut (gràcies a Déu jaja).

L'únic problema és que vaig passar força calor, el proper cop portaré roba més curta...

Dimecres penjaré alguna de les fotos que es van fer.

El color de la magia

Ja fa setmanes que em vaig acabar el primer dels llibres de la sèrie de Mundodisco i la veritat és que Terry Pratchett és un dels grans autors de fantasia que juguen amb les lletres a dia d'avui.

És l'escriptor que va darrere a la Rowling en quan a vendes de llibres. Fet que no és gens despreciable.

Pratchett crea un Univers al seu gust amb grans tortugues que es passegen per l'espai carregant ni més ni menys que els diferents mons. Una d'aquestes tortugues és la gran A'Tuin i a sobre duu el món en què transcorre aquesta primera novel·la.

És un món en què hi ha els seus deus, mags, herois que en el fons no són més que bàrbars i fins i tot la Mort.

Un món amb una xifra molt especial, el 8: allí hi ha 8 colors (els 7 de l'arc de Sant Martí i un de més que només poden veure unes determinades persones, l'octarí), els bruixots no el poden dir, hi ha 8 estacions, hi ha llocs màgics en què els polígons de 4+4 costats són especials...

Al color de la magia Dosflores en castellà (Twoflowers en anglès) té l'honor de ser el primer turista de Ankh-Morpork una ciutat de la que se n'expliquen mites al seu lloc d'origen. Dosflores és acompanyat zelosament pel seu Equipatge (un bagul amb potes fet de fusta de perera sàvia) i carregat d'or, un metall molt abundant al seu lloc d'origen. A l'arribar a la ciutat dels lladres i assassins Dosflores és perseguit i estafat constantment al mateix moment que s'estranya del poc que li cobren.

D'altra banda el mag Rincewind que coneix un gran nombre d'idiomes tindrà la missió de guardar-lo de qualsevol mal. Aparentment una tasca fàcil per un mag si no fos que Rincewind només sap un encanteri i no el sap fer sortir de dins del seu cap. Més que aprendre l'encanteri, l'encanteri es va assentar al seu cervell mentre Rincewind obria el llibre de la Creació de la biblioteca de la Universitat Invisible (escola de màgia) quan el bibliotecari no mirava. Com no podia ser d'una altra manera era per una aposta entre companys de classe.

Rincewind tot i intentar viure sense que el molestin i fugis sempre que pot té una qualitat molt especial que fa que es fiqui en embolics dels més grossos. 

Bé, una novel·la que la classificaria sense pensar-m'ho dues vegades en una barreja de fantasia amb grans dosis d'humor i trencament de conceptes que teníem del que és fantàstic. Entre altres coses, és dracs només existeixen si es creu en ells...

No explico més, amb això ja n'hi ha prou em sembla.

Avui fa cosa d'un any que vaig escriure que era el meu aniversari per tant si els números no fallen avui ho torna a ser ^^

S'aixeca el teló

Permeuteu que us desenganyi però l'objectiu d'aquest escrit no és començar a explicar aquells acudits mítics que comencen amb un "S'aixeca el teló..."

Ara ja en són els dies i jo també hi he hagut de tornar. En aquest cas tornar per primera vegada. Avui ja he començat les excursions diàries a Barcelona per anar a classe. Per tant, a partir d'avui intueixo que començaré a estar ocupat.

Tot i això seguiré escrivint alguna cosa.

El Racó de la Ciència

Bé, des d'un portal juvnil del poble (Joves d'Arenys (poca imaginació)) m'han ofert de portar una petita secció de ciència que requerirà un escrit setmanal; enfocant diversos punts de la ciència i per descomptat diverses ciències.

Intentaré fer-ho el més bé possible però clar, com sempre hi ha un petit problema. Sóc poc imaginatiu i no sé quan podré mantenir un escrit setmanal. Això sí, aquest escrit intentaré fer-li arribar a l'Alasanid una mica abans, és un dels privilegis de viure en un mateix cos jaja.

Per tant, si cap dels qui em llegeix sap d'algun tema científic interessant o que pot interessar a un públic no especialitzat escoltaré la proposta encantat.

De moment dic que el dia de la setmana serà divendres i si us fa gràcia fer-hi un cop d'ull no seré jo qui us ho prohibeixi.

Primer contacte

Aquest matí ja hem contactat d'una forma una mica més seriosa. L'altre cop jo encara estava lligat per l'altre. Aquesta vegada ja anava amb la carta de llibertat i amb una sola oferta.

Tot ha començat aquest matí, un matí en què he experimentat una nova sensació i n'he refrescat unes altres.

Pujo al tren: ple (ai mare si a Arenys ja va ple a Barcelona no vull ni imaginar-ho) hi feia calor. He canviat de vagó i de món: aquest estava quasi desert i molt molt fresc. M'he assegut i he obert el llibre i de cop tot negre; el túnel. Arribem a Mataró i "taca, taca, taca" i gent corrent per fora, tot i prémer el botó les portes no s'obrien. Pel meu gust el vagó estava una mica massa fred (imagineu si n'estava de fred jajaja).

Un altre cop fosc al passar per un túnel. Ens apropem a la capital i ja m'ho esperava, he guardat el llibre i m'he preparat per un dels viatges més foscos que he fet. La intuició no ha fallat i a l'entrar s'ha tornat a enfosquir el vagó i només passaven uns llums grocs de l'exterior de tant en tant. Els pocs passatgers que quedaven han anat deixant el viatge i sortien per l'altre vagó. N'hi havia que cantaven (en la foscor la por escènica desapareix). Finalment passada la plaça de Catalunya m'he quedat sol. A Sants he baixat.

Ha estat fàcil trobar el metro i quan he entrat a la facultat que buscava després de qüestionar-me si l'encertava ha començat l'aventura de trobar el destí.

Després d'una terna de xerradetes ha arribat l'últim punt del dia: un petit test de matemàtiques.
Hi havia 30 qüestions, per exemple:

- Quant val 5!/3!?
- Quant val ln (a^2-b^2)?
- Un angle de 3pi/2 radians val:
- Alguna integral senzilla
- Coses de matrius
...

Cada qüestió amb les seves 4 possibles respostes.

Com es pot veure no era complicat i segur que m'ha passat el que em sol passar. M'hauré despistat en encerclar alguna resposta o hauré llegit malament l'anunciat...

Espero doncs no haver-la cagat massa i el proper dia a matricular-me.

No tots els blocs de gel són iguals

Fa mesos l'Omalaled ens descobria per a molts de nosaltres un material compost anomenat pykrete. Fet a partir de serradures i gel.

Avui vull ser jo qui aporti un parell de diferències més en el tipus de gel que podem tenir. Un és el més conegut per tots nosaltres, el gel fet amb aigua dolça (el mateix que utilitzem en forma de glassons). L'altre és el que s'obté a partir d'aigua salada.

Aparentment podria semblar que han de ser molt semblants però una altra vegada el fet d'haver-hi sal complica una mica més la solidificació de l'aigua. Per començar el procés de solidificació comença per sota dels famosos 0 graus centígrads. En aquest procés es comencen a formar petits cristalls solament d'aigua, a mesura que aquests cristalls van creixent l'aigua líquida que romà encara sense congelar és més i més salada. D'aquesta manera un cop congelada tota l'aigua queda una gran xarxa de canals de sal.

Per tant, una de les millors maneres de comprovar aquestes diferències és mitjançant l'experimentació casolana.

En aquest petit experiment he fet servir uns gots de plàstic, aigua (dolça i salada), congelador i colorant.

Hi ha molts mètodes per aconseguir l'aigua salada i en aquesta època de l'any la millor és sens dubte la que vaig fer servir: anar a refrescar-me a la platja. Clar que per alguns no és tan fàcil però...

El que es tracta de fer amb les aigües és ficar-les una a cada got (ara a l'estiu de gots de plàstic en corren per culpa de les festes majors) i directes al congelador.

Un cop s'ha solidificat l'aigua o al cap d'uns dies si l'experiment us marxa del cap es procedeix a desengotar els petits blocs de gel. En el meu cas el que no contenia sal ha sortit ràpid.

Un cop trets es disposen de costat i es va abocant colorant per sobre del gel de mica en mica ja pot ser el típic blau de metilè que alguna vegada hem fet servir o com en el meu cas un colorant que he trobat per la cuina.

El resultat final és previsible si se sap que una de les dues mostres estava farcida de canals de sal i l'altra en canvi era pràcticament sòlida del tot.

Ara us deixo amb un petit vídeo del que he fet.



Una de les coses que es pot destacar de les diferències entre els dos blocs de gel és la resistència i el fregament amb altres cossos. El gel dolç és més fràgil i propens a esquerdar-se tot i ser més dur. Pel que fa al fregament el gel marí és menys esmunyedís que el gel que estem acostumats a fer servir.

Ja que en aquest vídeo surto una mica no us deixaré amb les ganes de veure'm una mica més o tornar-me a veure per tant aprofitant que avui corria una noticia meva per internet...

Quatre números de la selectivitat

Un cop es van saber els resultats es van calcular ràpidament mitjanes de matèries, aprovats (per comarques, generals...) i moltes dades més.

Una de les dades interessants és el pes de cada matèria en la nota mitjana de la selectivitat.

Després d'hores i hores de càlculs hi he arribat, una tasca realment fàcil.

Les matèries obligatòries: Català, Castellà, Anglès i Història o Filo compten un 12,5% de la nota cada examen.

Les matèries de modalitat, en el meu cas: Matemàtiques i Física (depenen de la via) suposen un 20% de la nota cada una.

I la matèria que s'escull, en el meu cas: Tecnologia Industrial suposa un 10%.

Si se sumen... 4*12,5 + 2*20 + 10 = 100.

Una de les moltes conclusions que se'n poden extreure és que valoren massa les matèries obligatòries i deixen amb el mateix pes les 3 de modalitat. (50% i 50%)

Altres dades que també han sortit és la mitjana de notes entre els diferents sexes. Curiosament hi ha més matèries que la mitjana més alta està en mans dels mascles i en canvi hi ha més noies que nois amb una nota superior al 9, concretament 10 més.

Bé, aquí us deixo amb un parell d'enllaços que us aportaran més dades.

Resultats de les PAU (I, II)

M'hagradaria acabar amb una gràfica final, en ella es pot veure (per enèsima vegada) una altra de les contribucions de Carl Friederich Gauss.

Resum de la selectivitat

La selectivitat ja va passar. Fa dies, és veritat, però sempre que escric i analitzo qualsevol cosa m'agrada haver acabat tots els passos. En aquest cas han estat simples: un breu descans els dies abans; una petita injecció de nervis ja sigui pels exàmens, pel que comporta o bé perquè fa molts anys que n'havia sentit a parlar; fer els exàmens; neguitejar-me per si havia comès errors dels meus (2*3=5 o d'aquesta mena); rebre la mitjana i començar a fer càlculs; i finalment rebre el resultat de cada examen.

Potser el que falta aquí és poder veure els exàmens però això ja és un altre tema.

El primer dia era (a part del primer) el dia que tenia els exàmens que em feien més por i en què m'hi sentia més estrany. Com sempre el de català era lleugerament més complicat que el de castellà (tot i això la nota final ha estat la mateixa :-S) després el d'anglès. Una redacció de 4 punts i 6 punts més que depenien de marcar bé unes caselles (una autèntica quiniela per alguns).

I entre aquests exàmens menjar una mica no sentava malament.

El segon dia ja vaig començar a sentir-me millor. Primer història (l'examen més extens en quan a respostes) que per fortuna han escurçat. Finalment el de matemàtiques. Ara sí que ja començava a entrar en un medi còmode.

Tot i que sempre m'havia dit a mi mateix que defugís les qüestions amb integrals vaig caure en la temptació i de dret cap a la qüestió 1, es que discutir un simple sistema de 3 equacions amb 3 incògnites amb un paràmetre se'm fa avorrit... Pel que fa al problema... Massa fàcil per valer 4 punts és la meva valoració (et donaven la representació gràfica d'una funció polinòmica en un interval i entre altres coses s'havia de donar el valor de les x dels extrems relatius, els valors pels quals creixia i decreixia, donar una representació aproximada de la derivada de la funció i finalment sabent que era de quart grau donar la funció.

Seguint en un medi favorable el tercer dia va ser encara millor. Primer física; els nervis em van trair uns instants com el dia anterior al de mates, en aquest examen em feien dubtar del sentit d'una força a l'examen de mates em feien cometre un error de 2n d'ESO al manipular una simple equació, tanmateix, vaig superar-ho. Hi va haver alguna pregunta que em va fer certa il·lusió de trobar, mira sóc així... Pel que fa al de tecnologia va ser un exàmen plàcid, de l'estil del dels altres anys preguntes tipus test (per sort no n'hi havia de medi ambient) una de control digital, una de màquines tèrimiques i un d'electricitat.

Va ser durant el transcurs del tercer dia que vaig veure una d'aquelles coses que explica la gent de la selectivitat. Els nervis, la desesperació, el realisme o la por es van apoderar d'una persona que no va poder fer res més que ficar-se a plorar.

Les etiquetes... doncs juntament amb el DNI i altres coses no me les vaig deixar. Tampoc les vaig enganxar malament. (Tampoc tenia massa pressió al damunt ara que hi penso).

El pitjor de tot plegat és haver hagut de fer més d'una hora i quart cada dia de viatge amb el tren.

En general tots els exàmens els he trobat en un nivell més baix de dificultat respecte dels dels anys anteriors amb l'excepció del de tecnologia que tot i que no em va suposar problemes n'havia vist de més fàcils.

Aquestes valoracions com he dit només m'agrada fer-les quan sé com ha anat, igual que fer valoracions just després d'un examen (tot i que ho tingui clar), no en sóc capaç.

Sóc apte.

Masterclass: hands on particle physics (III): la detecció

En els anterors esctits sobre la Masterclass (I i II) vaig intentar explicar primer de tot en què consistia l'LHC i posteriorment a grans trets com funcionaven alguns detectors de partícules.

Quan ja es té el detector i l'accelerador el que cal és saber interpretar els resultats i que a vegades pot ser la part més complicada.

Primer de tot escriuré de l'experiment DELPHI. Aquest experiment es va instal·lar al LEP un col·lisionador d'electrons-positrons ubicat on ara s'ha construït l'LHC. El LEP va estar actiu i donant resultats durant 11 anys (des de 1989 fins el 2000).

Inicialment al LEP es van obtenir bosons Z, uns dels encarregats de la interacció dèbil. No va ser fins anys més tard quan se'n va duplicar l'energia de treball que es van obtenir els W. Els W no s'havien produït a la mateixa energia que el Z perquè necessitaven "apareixer" aparellats per qüestions de càrrega.

Per treballar amb les dades que aporta el DELPHI es va fer ús d'un programa (WIRED). Amb aquest programa es poden visualitzar els diferents esdeveniments que detecta el DELPHI. En el nostre cas ens vam centrar en el cas de la desintegració del bosó Z.

El que se sap d'aquesta desintegració és que es pot desintegrar en diferents coses:

1. un parell electró positró.


2. un parell muó antimuó.


3. en hadrons.


4. netrins


5. un parell tau antitau que es poden desintegrar un positró i un parell de neutrins, un muó i un altre parell de neutrins o una parella de quarks i un neutrí.

Per detectar-los cal recordar que els electrons i positron deixen senyal al calorímetre electromagnètic, els muons es detecten a la cambra de muons a part de deixar energia en els calorímetres i els hadrons deixaran feixos de partícules al calorímetre hadrònic. Els neutins, com sempre, no els podrem detectar i només sabrem que hi han sigut presents en el valanç final d'energia.

Si es vol posar en pràctica tot això no resulta fàcil ja que pocs són els qui tenen un accelerador de partícules que agafi els 90 GeV. Però per sort hi ha uns quants esdeveniments a l'abast de tothom.

Podem agafar un dels paquets de 100 esdeveniments qualsevols i començar a treballar-hi.

Per exemple:

En aquesta primera captura de pantalla es poden veure uns feios de trajectòries (jets) de diferents hadrons que ha detectat el detector d'hadrons.

En aquesta segona captura es pot veure clarament que les traces s'acaben al detector de muons.

En aquesta última captura hi ha 4 partícules i si ho mirem bé podem veure a la part de dalt que s'han detectat tan sols 41 GeV. Les partícules detectades són muons. Això ens porta a pensar que el bosó Z ha decaigut en partícules tau que a la seva vegada han donat lloc a muons. El dèficit d'energia és senyal de neutrins que s'escapen sense ser detectats.

Finalment, després d'aquest exercici ens vam reunir a la sala d'actes i vam posar els resultat en comú amb altres centres d'Europa. Per acabar vam fer un petit quiz per comprovar que havíem après alguna cosa. Hi havia premi pels guanyadors.

Sorprenentment hi va haver un empat a 9 de 10 preguntes encertades entre 4 parelles de Barcelona. I les preguntes de desempat van servir de poc ja que també havien respost el mateix. Els guanyadors es van endur el documental Les catedrals de la ciència. Suposo que algú de vosaltres esperava llegir-ho. Sí, el meu grup va ser un dels 4 guanyadors.

PS: La pregunta que vam fallar tenia relació amb el pes del CMS: quantes vegades més era més pesant que la Torre Eiffel? Vam respondre 2 quan la resposta correcta era 1. La del desempat demanava el nombre de científics del CERN, la nostra resposta va ser 9.000.

Per acabar, si hi ha algú que estigui interessant en el tema anuncio que el dia 21 de maig a les 18:30, un dia abans del Beers&Blogs&Ciència a què no podré anar per culpa de l'acte de comiat de l'institut, hi ha una xerrada al CosmoCaixa sobre l'LHC que comptarà amb la presència dels professors Howard Georgi de Hardvard i Peter Jenni del CERN i director del Projecte ATLAS. El més possible és que el dia 21 sí que vagi a Barcelona ja que de moment no em coincideix amb cap altra cosa.

Odisea

Després d'anar uns dies a Madrid em veig mig obligat a fer algun comentari sobre la sortida.

Com no podia ser d'altra manera hi va haver algun petit incident. El primer va tenir lloc a terres catalanes o més ben dit a l'aeroport del Prat.

El problema va arribar a l'agafar el DNI en el moment d'embarcar. Va ser estrany però he de dir que el paperet plastificat havia marxat i m'havia deixat sol. Les primeres reaccions van ser les normals per una situació com aquella: tornar a buscar, inentar inútilment no desesperar-me, la gent pujant a l'avió...

El pànic s'estava apoderant de mi i un dels professors responsables ja es plantejava deixar-me a casa. Per sort hi havia dos professors i el segon em va acompanyar a buscar-lo corrent el risc de perdre l'avió. Després d'uns segons de correr per l'aeroport vam arribar on hi ha els detectors de metalls allà la Guàrdia Civil encara hi té alguna cosa a dir i per sort guardaven el DNI. Pensant-ho després vaig trobar que tenia una gran lògica que fos allí, és on el cervell deixa de funcionar-me correctament.

Per sort vam poder entrar els últims a l'avió i minuts després tancaven.

Un cop a la capital estatal van passar diverses coses algunes de gran estupidesa (certa persona del social havia adquirit una botzina de les dels camps de futbol que feia sonar durant la nit, se n'hi van requisar un parell) i d'altres de més curioses (intent de contactar físicament amb una persona coneguda feia poc que també estava de viatge a Madrid).

De fotografies no en vaig fer massa però n'hi va haver un parell que em vaig veure forçat a fer: la primera al km 0 i la segona a uns coloms que estaven numerats.

Del que vam fer destaca una visita a un museu que de moment espero no tornar-hi si més no de forma voluntària [ens l'havien venut com un bon museu de la ciència (això passa per deixar organitzar el viatge a algú de lletres)] i també destaca la gran impuntualitat dels companys del social.

A la tornada, com no podia ser d'altra manera, també hi va haver incidents. Vam arribar massa d'hora a l'aeroport i l'avió va sortir amb retard. Des que vam deixar la ciutat fins que vaig arribar a casa van passar 9 hores.

Aquest ha estat un resum força condensat del que vam fer i vaig veure però també vaig veure per primera vegada com es trencava un vidre d'un tren de rodalies mentre estava en marxa i amb mi a dins, el mateix tren que vam agafar per equivocació i ens va dur a fer la volta per fora de la ciutat, també em va sorprendre la gran necessitat de llençar aigua de la T4 (els bàters són automàtics!)

Segurament em quedaré amb unes frases d'un dels professors acompanyants.

- Els que feu geografia, escolteu. Com veieu l'aeroport de Barajas, a diferència del de Barcelona, es pot ampliar per tots costats.

- Sí, clar. I encara més quan s'amplia amb diners que no són seus.

2007

Bé, aquests dies he estat força a prop de la televisió i he vist que són molts els qui fan una valoració/resum del 2007: el Zona Zaping, l'Alguna Pregunta Més?, el Polònia i els de cada any (els de les notícies). Aquest any ho han presentat amb un nom curiós Llibre de reclamacions. Curiosament m'ha recordat al Memorial de Greuges de Valentí Almirall.

Jo també he viscut en aquest 2007, l'any del fogot a Arenys de Mar. Ha estat un any important un any que podria ser determinat com any 1 del que espero que sigui una vida prou llarga.

Entre altres coses he entrat a molts mons nous. El món del càlcul, el de la mecànica quàntica i finalment al món dels blocs.

Tot i l'entrada en aquests mons encara se'm reclama a un altre que el deixo per més endavant, el món de les relacions socials. N'hi ha que m'ho reclamen, que em socialitzi més.

Ha estat un any de bons i algun mal moment, com és costum cada any.

Entre els bons destaquen l'entrevista amb el professor Wagensberg, conèixer el desenllaç de l'única heptologia que he seguit des de fa molts anys, la de Harry Potter, haver conegut l'Omalaled, en Dan, en Carquinyol, i moltes altres persones.

No faré prediccions sobre el que ve perquè és molt complicat. Tanmateix, hi ha una cosa que tinc segura: serà un any que ja em comença amb feina i requerirà molt treball i superació personal.

A veure si l'any que ve puc fer un escrit millor que aquest.

Fins llavors, intentaré anar escrivint i llegint.

Un escrit inesperat

Qui ho hauria de dir que l'alasanid rebria un premi, qui ho hauria dit que jo fos capaç de tal cosa.

Per tant un dels objectius d'aquest missatge és agrair a tots aquells hi en un moment o altre heu passat per aquí. Jo no repartiré premis perquè aquest és el meu principal problema, una grandíssima indecisió, no obstant això, des d'aquest escrit mostro un agraiment quasi etern (és que tinc altres coses a fer que agrair sempre) a tots aquells qui en una ocasió o altra m'heu llegit comentant o no un dels meus escrits. Com a blocaire encara he de créixer molt, he de trobar temes els quals poder desenvolupar amb més ferqüència.

Quan he llegit el nom de la meva personalitat blocaire he tingut una barreja de sentiments molt curiosa la primera de felicitat, la segona ai mare què faig.

Tot i això hi ha 6 persones que se'n mereixen un.

L'Omalaled, per ser el bloc que més he seguit i del quin he après més.

En Centpeus, no per publicar-los cap a quarts de 8 del matí (que ja té mèrit) sinó per la tasca que duu a terme des de ja fa molt de temps i la gran quantitat de coses que he anat descobrint gracies a ell.

La Laia, perquè al seu bloc m'hi sento a gust i també m'ha permès descobrir un nou món per a mi.

En Remo, de CPI potser el bloc que em queda més lluny però tot i això es mereix el premi per la tasca que duu a terme ja sigui presentant-nos llibres com resolent problemes que passen pel cap de molta gent.

En Maiol, tot i que no et deixi missatges són força les vegades que et llegeixo també te'l mereixes.

En Bernat, va ser ell el qui no parava de dir-me que m'introduís en aquest món, era el meu corc personal.

Per a tots aquests i segur que per algun més que ara em deixo, felicitats. És possible que algú de vosaltres no rebi el premi però tot i això us seguiré d'a prop.

Un dia diferent

I sí, aquesta setmana ha tingut un dia diferent als altres no només perquè es deia diferent, dimarts, sinó que va ser diferent pel que vaig fer.

Aquest escrit arriba tard i ho sé. Podria dir que fa com la RENFE però sincerament, jo encara no m'he trobat mai que em fes anar malament. Possiblement és perquè no l'he feta servir.

El dia va ser diferent perquè la tarda la vaig dedicar a anar a Barcelona a fer una entrevita. <> Per estrany que sembli en vaig ser capaç. L'entrevista era a les 18 al CosmoCaixa. L'entrevistat el Professor Jorge Wagensberg.

Trobar el CosmoCaixa va ser relativament fàcil perquè és on és i no es mou. Durant la caminada al llarg de l'Avinguda Tibidabo... Em van sorprendre les casetes que hi ha. La majoria convertides en escoles i cliniques o oficines d'empreses i tot. La més curiosa és sens dubte la que sembla el Consulat xinès.

Vaig arribar 15 o 20 minuts abans. Vaig entrar a dins. A la recepció hi havia un home assegut de cabells i pell blanca. Amb una roba que alguns ja la considerarien passada de moda. Quiet. No es movia. La mirada perduda. Finalement m'hi vaig anar apropant... Seguia sense moure's. Era ni més ni menys que l'estàtica imatge d'Albert Einstein.

A recepció em van indicar on havia d'anar. Vaig arribar-hi sense problemes.

Un cop cara a cara amb l'entrevistat vaig passar una mica nervis (una mica força). Vaig fer el que es va poder i finalment ens vam despedir.

Vaig sortir d'allà amb el seu últim llibre dedicar a un servidor, i molt content per com havia anat.

PS: Els qui em coneixeu ja sabeu que són una mica tímid i força de les coses que això comporta.

Estirada d'orelles

Això és el que alguns creuen que em mereixo i creieu-me no és pas culpa meva, és culpa de la societat (del sistema com dirien alguns).

Avui, precisament avui és el dia que diuen que vaig néixer, jo hi era però no us puc assegurar que realment fos el dia que m'han dit.


Recordo molts dels aniversaris que he passat amb especial claretat els últims. Ha caigut en cadascun dels dies de la setmana i aquest any cau en dimecres, igual que fa 17 anys. 17 fa anys em semblava un número gran en quan a edat, avui hi he arribat i possiblement durant el mes d'octubre i novembre encara se m'escaparà algun 16.

Recordo que quan vaig entrar a 1r d'ESO em va coincidir amb una excursió, a 2n un professor em va explicar que al seu país no estiraven les orelles sinó que li feien esclatar tants ous al cap com anys celebrava (a la víctima, clar), a 3r va caure en cap de setmana... Finalment a 4t no recordo res en especial, només l'estirada d'orelles per part d'un professor i companys de classe, l'any passat va passar el mateix que l'anterior i aquest any han repetit els persones que em són més fidels en l'estirada d'orelles, 3 anys seguits, un bon mèrit.

N'hi ha que els cau sempre en festa, no miro a ningú eh!!, d'altres que els cau cada 4 anys i que certes ocasions el tenen separat 8 anys. Sempre que els celebréssim a partir d'un número. Crec però que s'haurien de celebrar coses més concretes que anys del calendari Gregorià. Això però és l'opció fàcil de calcular i recordar.

Des d'aquí felicito a tots els nascuts el 24 i els 2-3 dies del voltant.

Un bon pastís...

El gen… despistat?

Avui canviaré de tema i us parlaré d’una petita part del meu genoma.

Aquesta és una de les preguntes que em faig amb més freqüència i és si sóc víctima de ser l’hereu del gen despistat. En aquest planeta abunden les persones que el tenen.
Tot i que aviat farà 17 anys que visc al mateix poble encara aquesta tarda he patit un parell d’errors en la situació espacial de dues ferreteries. El problema principal ha estat que enlloc d’anar cap al mar he anat cap a la muntanya fins que m’he adonat que no anava pel “bon” camí.

He fet la volta i Riera avall (pels més grans: abans cada cop que plovia força sortien imatges de cotxes nedant cap al mar a l’espai del Temps). Entro a la ferreteria i com m’acostuma a passar no tenien la bombeta que necessitava (tampoc és la primera vegada que em passa). He canviat el rumb i un altre cop cap amunt fins que he hagut de recular 15 metres perquè havia passat de llarg la segona parada.

Tampoc en tenien. Au més amunt!

A la tercera parada sí que n’hi havia tot i que no era del tot com l’original.

Conclusió: si mai t’equivoques, no canviïs el rumb, canvia la destinació.
Pregunta: He llegit que una de les principals causes de ser una mica despistat és l’abstracció, és veritat?

Pregunta: He llegit que una de les principals causes de ser una mica despistat és l’abstracció, és veritat?

Consell: Si voleu saber anècdotes sobre despistats i no sabeu on trobar-les busqueu entre els matemàtics i els físics.

PS: La bombeta en qüestió era per la lupa binocular que m’està ajudant amb el treball de recerca.

PPS: També us passen coses així?

PPPS: Laia això dels post scriptum és una de les meves manies.