No n'hi ha cap de lleig

Ahir es va fer el sorteig de la per molta gent esperada loteria de Nadal. I és que amb les loteries encara queden moltes manies i entre les millors hi ha la dels números lletjos .

Com que en aquest tema no hi entenc gaire he hagut de recórrer al Google per informar-me'n una mica. Segons he llegit un numero és lleig si satistà alguna d'aquestes caracterísitques i ho és encara més si en satisfà més d'una.

• Ser un número baix.
• Tenir xifres repetides.
• No acabar en 7, 5, 9 o 3.

La veritat és que analitzant bé com funciona el sorteig totes les caracterísitques esmentades no tenen cap fonement. Ja que en el "bombo" hi ha una bola per cada número. El fet que un número sigui baix no implica que no pugui sortir, el que passa és que hi ha més números alts que baixos de manera que és més normal que toqui un número del 10.000 al 60.000 que del 0 al 10.000. El problema és que determinar quin dels alts tocarà ja no és tan fàcil.

Passa el mateix amb les xifres repetides, per què se'ls té por? El motiu és simple i torna a estar relacionat amb el d'abans hi ha més números al sorteig amb xifres diferents que amb parelles o ternes de xifres iguals amb amb totes elles iguals. El problema és un altre cop l'anterior. Sembla que no toquin tant perquè ens fixem precisament en el fet que tenen xifres iguals però no ens adonem que en el grup de números amb xifres diferents hi ha molts més números.

Aquest temor potser està relacionat amb el sorteig de la ONCE en què es veu com van sortint le boles de diferents tambors. Treure 4 quatres seguits és molt més difícil que treure 4 números qualssevol. I això és cert. El problema és que un cop determinat com ha de ser el resultat més probable veus que al final has de determinar un número de 4 xifres concret de manera que en aquest moment treure un 46.257 o un 44.444 és igual de probable.

L'últim temor ja té una mica més de base ja que si es consulten dades oficials es pot veure que el reintegrament (tenint en compte totes les edicions) ha correspòs 31 vegades al 5 i 7 a l'1 (aquí es poden trobar més curiositats). Però de totes maneres això no és suficient com per dir que val més no demanar els que acaben en 1 ja que acabar en 5 o en 1 és igualment probable.

Els únics números que són realment lletjos i que s'han d'evitar de totes les maneres són tots aquells que no participen al sorteig de manera que per bonic que sembli el 98.7615 és lleig.

Caure en el parany de classificar els números en lletjos o avorrits pot passar fins i tot als grans matemàtics. Com li va passar fa uns 90 anys a G. H. Hardy.

El jove matemàtic indu Ramanujan (nascut un 22 de desembre) "descobert" al món occidental i convidat a Anglaterra pel propi Hardy. Ramanujan va caure malalt i en una de les visites de Hardy, poc hàbil en iniciar converses, va dir:

-- El meu taxi duia el número 1729. M'ha semblat un número bastant avorrit.

-- No, Hardy. No, Hardy-- va respondre Ramanujan.-- És un número molt interessant. És el número més petit que es pot expressar com la suma de dos cubs de forma diferent.

Els números eren 1³ + 12³ = 9³ + 10³ = 1.726

Posteriorment Hardy li va preguntar a veure si sabia quin era el més petit que li passava el mateix però per potències de quatre. Ramanujan després de pensar va dir que no ho sabia i que segurament era un número molt gran. Tanmateix, havia estat Leonhard Euler, un dels matemàtics més prolífics de la història que hi havia arribat anys abans: 158⁴ + 59⁴ = 133⁴ + 134⁴ = 635.318.657

PS: Parlant de números si no duc malament el recompte d'escrits aquest és el que fa 100.

PPS: Bon Nadal i que comenceu bé el 2009.

PPPS: Un enllaç a MalaCiencia, on comenten el tema de la loteria.

Treball interdisciplinari

Als inicis del que avui en dia considerem ciència els qui eren erudits, els savis, tenien coneixements de totes les facetes del coneixement. Amb els anys el coneixement acumulat va anar augmentant de manera que els erudits de cada generació tot i que en sabien més començaven a flaquejar en alguns temes.

En matemàtiques es diu que Henri Poincaré va ser l'últim universalista, capaç d'entendre i contribuir en tots els camps de les matemàtiques.

Aquest últims temps s'ha optat per una altra estratègia; els equips interdisciplinaris i especialitats de ciències que es fiquen en altres ciències com ara la geofísica

Precisament, una de les les hipòtesis que pretén explicar l'extinció dels dinosaures surt d'un equip interdisciplinari.

A principis dels anys 70 Walter Álvarez estava realitzant un treball de camp a la regió de l'Úmbria (Itàlia) quan una banda d'argila vermellenca que dividia dues capes de pedra calcària li va despertar curiositat, una de les capes pertanyia al Cretaci i l'altre al Terciari (la del color més clar de la imatge del costat). En geologia, la banda aquesta, es coneix com el límit KT i senyala el període, fa uns 65 milions d'anys, en què es van extingir els dinosaures i aproximadament la meitat de les espècies del planeta, ja que a partir d'aquesta discontinuïtat van desaparèixer del registre fòssil. Álvarez es va preguntar què hi tindria a veure aquella fina làmina d'uns 6 mm en la gran extinció que anuncia.

Segons les hipòtesis anteriors, les dels temps de Charles Lyell, els dinosaures s'havien extingit al llarg de milions d'anys. Tot i això la finor de la capa trobada a l'Úmbria semblava indicar que havia succeït alguna cosa més brusca.

En condicions normals això agués quedat com una simple anècdota ja que fa uns 40 anys la geologia no disposava de les eines actuals. Tanmateix, Walter Álvarez disposva d'un recurs a l'abast de poca gent, com ha fet molta gent al llarg de la història va recórrer al seu pare, de nom Luis. Luis Álvarez no era geòleg però sí físic. Prèmi Nobel de Física el 1968 Álvarez havia col·laborat en el Projecte Manhattan i havia contribuït en la classificació de les partícules elementals i altres temes de física d'altes energies.

Tot i que sempre s'havia burlat de l'afició del seu fill per les roques el problema el va engrescar. Va proposar que aquella làmina tenia alguna mena de relació amb la pols estel·lar que es diposita a la terra contínuament (anualment cauen unes 30.000 tonelades de pols repartida pel planeta, de manera que queda poca cosa per metre quadrat). Aquesta pols té una peculiatitat i és que conté traces d'elements exòtics que es troben en concentracions molt més baixes a la Terra. Entre aquests hi ha l'iridi (i no és que el gastessin tot en fer el patró del metre i del quilogram) que és molt freqüent en meteorits i molt escàs a la superfície terrestre (es creu que en la formació de la terra va enfonsar-se al nucli).

Luis però no només va fer suposicions sinó que va contactar amb un químic nuclear, Frank Asaro del Laboratori Lawrence Berkley de Califòrnia per deteterminar la quantitat d'iridi de la mostra. Asaro va començar a treballar-hi set mesos després. Després d'invertir-hi el seu temps i més d'una jornada de 30 hores en col·lavoració amb la seva col·lega Helen Michel, els resultats van sorprendre als tres. Les concentracions d'iridi eren anormalment altres (unes 300 vegades superiors al normal), havia d'haver passat alguna cosa important perquè en aquella fina capa hi hagués tant iridi.

I no només van analitzar les mostres italianes si no que van comprovar que els resultats es repetien amb mostres de Dinamarca, Espanya, Nova Zelanda i altres punts del planeta: tenia un abast mundial.

Després de fer les reflexions pertinents els Álvarez van arribar a l'explicació més plausible: era causat per un impacte meteòric.

Sens dubte va ser un cop molt dur per la comunitat paleontòloga ja que uns aficionats havien donat una explicació convincent de la gran extinció de fa uns 65 milions d'anys. A més a més els comentaris del pare, el físic, no van contribuir gaire quan va escriure al New York Times molt semblant a un comentari anterior de Rutherford "No són massa bons científics, en realitat. Semblen més aviat col·leccionistes de segells."

Ràpidament van sortir teories per donar una explicació alternativa per contrarrestar la dels Álvarez. I el que hauria donat una gran estabilitat a la teoria dels Álvarez no ho tenien: el punt d'impacte.

Finalment, el cràter va ser descovert.

100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt

Un dels problemes que tinc és que a vegades els llibres em queden mig abandonats a mig llegir, és a dir, que si per alguna cosa mentre l'estic llegint estic uns dies sense fer-ho me n'oblido parcialment i a vegades me'n començo d'altres (que en alguna ocasió també canvien).

Doncs ara fa unes setmanes que m'estava llegint El Primer Círculo i sense saber ben bé perquè vaig canviar de llibre i he caigut al que duu el títol de l'escrit. L'autor es en Daniel Closa i Autet (el mateix que el del bloc centpeus).

Al llibre l'autor dedica una pàgina i mitja per tractar cada un de 100 enigmes que a dia d'avui la ciència encara no ha donat una resposta més o menys contundent. La veritat és que en la majoria dels temes aquesta pàgina i mitja queda una mica justa però això, segons va dir l'autor, era l'encàrreg que tenia i com passa en la majoria de sectors de la ciència si et diuen 3.926 és 3.926 (ara no recordo exactament quin era l'exemple, però em sembla que la idea s'entén.)

No és un llibre destinat a donar a conèixer a la gent les claus de l'Univers o de perquè les coses va com sembla que van. És un llibre que acosta una mica a diferents àmbits del coneixement científic i planteja problemes que o coneixíem des de fa temps o pensàvem que ja no hauria de ser problema i d'altres que són fets tan quotidians que molts ja donàvem per més que sabuts.

Al llibre es parla des dels inicis de l'Univers i els problemes que ens planteja com per exemple la inflació còsmica passant per física d'altes energies. També entra en temes terrestres com poden ser les glaciacions,els terratrèmols i les grans extincions. També fa un breu resum d'alguns problemes que ens planteja la vida en sí i problemes que podrien arribar a donar un clar guanyador d'un Premi Ig Nobel si mai es determinés què fa que badallem i per què, moltes vegades, en els moments menys oportuns. Passa per dinosaures i acaba arribant a problemes de caire tecnològic. I com no podia ser d'altra manera la Hipòtesi de Riemann també té una breu entrada.

És un llibre d'aquells que anima als estudiants a seguir estudiant ja que per sort la ciència encara no està tota feta i encara queda un llarg viatge que en moltes branques acabem de començar.

El llibre va especialment bé pel tren o altres mitjans de transport que s'hi assemblen ja que al tractar-se de capítols curts no és perd massa el fil i sempre es pot obrir el llibre per la pàgina que es desitgi.

PS: Si mai algú ha de fer un altre llibre d'aqusts estaria bé que s'hi incorporessin unes ratlles sobre la memòria de l'aigua. Encara que només fos per comentar una mica per sobre aquest curiós fenomen.

Tres evasions

En parlar d'evasions sempre hi ha una paraula que hi està intimament relacionada: l'enginy. Aquí presento tres històries en què tres ments enginyoses aconsegueixen salvar el que volien.

Hi ha molts rumors del que va passar a les medalles conmemoratives del Nobel de dos premiats en física durant la Segona Guerra Mundial. Els dos personatges són els jueus alemanys Max von Laue i James Franck. L'Institut de Física Teòrica de Copenhagen, sota la direcció de Niels Bohr, es va convertir en un refugi pels físics alemanys jueus des de 1933, any en què el règim nazi va aprovar les lleis racials. von Laue i Franck hi van enviar les seves respectives medalles per tal que no caiguessin en mans nazis.

A l'Alemanya de Hitler estava terminalment prohibit treure or del país. Després de l'ocupació de Dinamarca el 1940, les medalles que duien gravat el nom del seu propietari van ser la principal preocupació de Bohr ja que de caure en autoritats nazis suposaven un altre problema per als dos físics jueus. Un dels treballadors de l'Institut, el químic hongarès i Nobel de química, George de Hevesy va suggerir a Bohr d'enterrar les medalles, proposta que no va agradar a Bohr ja que podrien ser trobades. de Hevesy, però, va fer una altra proposta: dissoldre-les.

Mentre les forces invasores desfilaven pels carrers de Copenhagen, de Hevesy estava ocupat dissolent les medalles en aigua règia (una dissolució d'àcids nítric i clorhídric). L'or és un metall noble i com a tal un dels metall menys reactius que hi ha, de manera que dissoldre'l no va ser gens fàcil. Un cop dissoltes les medalles es van quedar a l'Institut en una dissolució de nitrat d'or. Bohr va exiliar-se, els nazis van regirar l'Institut i no les hi van saber veure, les medalles havien estat confoses amb material de laboratori.

Finalitzada la Guerra Bohr va retornar a l'Institut i va enviar la dissolució a l'Acadèmia de les Ciències Sueca perquè tornessin a encunyar les medalles. Finalment, von Laue i Frank van rebre unes altres medalles fetes amb el mateix or.

Aquesta no va ser l'única estratègia utilitzada per amagar riqueses i poder-les salvaguardar del règim. Un altre químic, Hermann Mark, va gastar-se tots els diners que tenia per comprar fil de platí, el va modelar en forma de penjadors i va poder-lo passar sense problemes per les duanes.

De ben segur que aquests no van ser els únics casos en què es va aconseguir enganyar els militars.

El tercer exemple és el que van protagonitzar a principis del segle XIX Gay-Lussac i el seu ajudant Alexander von Humboldt.

Gay-Lussac és recordat per la seva llei que relaciona els canvis de volum i temperatura d'un gas a pressió constant.

Per fer uns experiments necessitava uns vasos de vidre de parets extremadament fines que havia de comprar a Alemanya. El problema era que per entrar-los a França havia de pagar una aranzels desorbitats.

Humblodt va idear un mètode molt enginyós per evitar-los. Donà instruccions als bufadors de vidre alemanys perquè segellessin els recipients i els etiquetessin amb la frase següent: Manipuleu amb precaució, aire alemany

Els de la duana francesa no tenien instruccions sobre les taxes de l'aire alemany, de manera que deixaven passar els enviaments sense cobrar els temuts aranzels. Humblodt i Gay-Lussac van tallar-ne els extrems i van seguir amb els experiments.

Aquestes anèctodes estan extretes del llibre Eurekas y Euforias de Walter Gratzer un llibre que recomano a qui vulgui conèixer més d'aprop als científics a través de les seves anècdotes.

La Marató de TV3

Com cada any torna la Marató de TV3, des de sempre ho havia vist com aquell dia que es carreguen la programació del diumenge per fer una altra cosa que ocupa tot el dia.

I els darrers anys han estat fent anuncis que cridaven molt l'atenció. A dia d'avui ja sé quin és el que m'ha agradat més, el d'aquest any. L'anunci però té un petit problema: diu que conta una història real que per sort o per desgràcia no va succeir.

El mite diu que Alexander Fleming havia salvat a Churchill de morir ofegat i en agraiment Churchill pare va pagar els estudis d'e Fleming, fill de família humil. Anys més tard la penicilina, va salvar a Churchill d'una pneumònia. Segons el mite gràcies a la recompensa que es va donar a en Fleming aquest va poder tornar a salvar en Churchill.

Doncs bé, com he dit abans això no va succeir, és més, cap de les dues salvades de vida. L'any 1944 Winston Churchil tornant de la Conferència de Teheran amb Roosvelt i Stalin es va veure afectat per una greu pneumònia. El metge militar del Caire que se'n va fer càrreg va recomanar fer ús urgent de la penicilina. Tanmateix, Moran, el metge particular del Primer Ministre, no ho va permetre. Churchill va ser tractat amb una sulfamida i se'n va sortir. Més tard, però, sense el desmentiment de Moran, es va fer córrer el rumor que la responsable de la curació havia estat la penicilina.

Pel que fa la primera acció, segons l'anunci, va succeir l'any 1885. 11 anys després del naixement de Winston i tan sols 4 després del de l'Alexander. Segons diu la llegenda de debò va ser Fleming pare qui el va salvar.

De totes maneres, a la biografia de Fleming es menciona una carta escrita a un col·lega Andre Gratia (la carta es conserva) en què menciona la història qualificant-la de ser una fàbula meravellosa.

Que aquesta gran història no sigui certa no implica que Fleming no pugui ser admirat. En aquest escrit, l'Omalaled ens conta algunes de les seves virtuds. Sens dubte, és un gran personatge que no desentona com a representant de l'essència de la Marató.

Com deia és l'anunci que més m'ha agradat i aquí el teniu sencer:

Els problemes de fermi

Aquest és un d'aquells temes que havia de caure pel seu propi pes. I ha trigat més del que m'imaginava.

Es tracta dels problemes de fermi. Els problemes de fermi, en honor al físic italià Enrico Fermi, tenen unes caracterísitques que els fan especials. Al plantejar-lo, no tenim la més mínima idea de per on va la resposta que volem, i a més a més estem convençuts que hi ha poques dades, massa interrogants.

El que sí que podem fer és descompondre el problema en petits problemes pels quals podem fer aproximacions sense cap problema, per tant, les dades que no ens donen se suposa que les hem de saber o que són molt fàcils d'obtenir.

I saber resoltre aquesta classe de problemes és una cosa que hauria de saber fer la majoria de la gent i no només els qui es passen el dia fent càlculs i estimacions. El millor d'aquests problemes és que són presents en totes les facetes de la vida i que no hi ha una única manera de fer-los i que atacats des de diferents punts, si les estimacions són correctes el resultat és del mateix ordre de magnitud.

Moltes converses arriben en una bifurcació quan s'arriba a un problema de fermi.Majoritàriament hi ha dues sortides, deixar el problema com irresoluble o bé fer especulacions sense fonaments. El que s'hauria de procurar és buscar el tercer camí: l'enfrontament directe.

El problema estrella és el que proposava el mateix Fermi: quants afinadors de piano hi ha a la ciutat de Chicago? La resolució volta per internet i n'exposaré un altre de més quotidià.

Quants grans d'arròs hi ha en un paquet dels d'un kg? Una opció seria deixar-ho per inútil, una altra, pels qui no tenen massa coses a fer, seria comptar-los i la tercera tractar-ho com un problema de fermi.

Només ens donen dues dades, que de per si semblen insuficients i sense cap relació, un paquet d'un kg i grans d'arròs. Però amb això ja n'hi ha prou.

És veritat que no tots els paquets d'arròs tenen les mateixes dimensions i que poden variar, el que passa és que sabem que ha de contenir un kg d'arròs. Tenint en compte que la densitat de l'arròs és un valor determinat, el volum de tot el que conté un kg ha de ser molt semblant.

En el meu cas he suposat que un paquet d'arròs té un volum d'un litre i que els grans d'arròs els podríem considerar cilindres d'un milimetre de radi i 5 d'alçada. De manera que cada paquet contindria uns 1.000 centímetres cúbics d'arròs i cada gra ocuparia uns 0.02 centímetres cúbics.

Arribats en aquest punt és qüestió de dividir el volum total entre el volum de cada gra. El resultat final que he obtingut és de 50.000 grans.

Una de les coses que sé d'aquest resultat és que mai hagi tingut paquets amb aquests grans entre les mans. Ara bé, el que he aconseguit és saber com de gran és el número de grans que hi pot haver, sé que no serà ni 5.000 ni 500.000.

Inicialment, amb només l'enunciat és impossible donar una resposta. Però al pensar-hi una mica i amb les eines que pot tenir qualsevol estudiant de secundària acaba sortint un resultat més o menys proper al real.

Com a apunt final es pot caure en l'error de pensar que al fer aproximacions el resultat final vagi arrossegant els errors. La veritat és que ho fa sinó obtindríem el número exacte, la potència del mètode és que tot i aquests errors, a l'anar fent les diferents suposicions en la majoria dels casos es van cancel·lant els uns amb els altres, tot i això cal remarcar que el resultat final, per dir-ho de manera entenedora, només ens dóna quants zeros té el número.

Com es pot veure de problemes de fermi n'hi ha per donar i per vendre. Ara que s'acosten les vacances de Nadal podríeu fer una estimació de la llum que es malgastarà en il·luminació nadalenca? (em refereixo a la pública i de les localitats que coneixeu).

O un altre problema, quantes galledes d'aigua es necessiten per omplir una piscina olímpica? O quants litres de sang humana hi ha al món?...

Les granges del futur

El problema de les energies per sustentar a la humanitat fa anys que ens amenaça i en algunes ocasions ha tret el cap en forma d'un increment dels preus dels carburants. Ara bé, el problema que tenim és molt més greu.

Pel que fa a crisis mediàtiques ara tot just estem a l'econòmica. Quan se'n deixi de parlar, la seguirà la crisi energètica si no passa primer l'alimentària. D'aquesta segona no se'n parla tot i que és d'aquestes tres la que es va predir primer. Va ser l'economista anglès Thomas Malthus, fa 200 anys, qui va anunciar que la població creixia més ràpid del que ho feien els recursos alimentàris. Segons va anunciar, la població creixia de forma geomètrica mentre que els recursos ho feien de forma aritmètica. No sabem com acabarà tot i que el més normal és que ens porti a una competència digna de la selecció natural i de l'equació logística.

Després d'aquesta predicció matussera passo al tema que m'ha dut aquí, l'energia.

Ara es parla de petroli, carbó i totes les fonts energètiques relacionades amb la producció d'electricitat. El que es debat no és què ha de passar amb les infraestructures existents ja saturades sinó de quines són més o menys "netes". I per netes hom ja no sap què pensar, si és el que generen o el que han consumit per fer-ne els aparell o si són més rendibles o menys, segurament és una combinació de totes. Hi ha qui diu que les nuclears de fisió són la solució, d'altres, més moderats, que són només una solució temporal que ja vénen les de fusió tot i que encara els queda un llarg camí.

Tots aquells qui hem jugat a jocs en què l'energia és imprescindible per tirar endavant sabem d'altres solucions. La solar. Ara bé, recollida per sobre d'uns quants quilòmetres d'atmosfera.

Si hi hauran jugat o no és un altre tema però els japonesos ja hi van al darrere. Ara mateix treballen en el maquinari per realitzar generadors d'energia solar orbitals amb la intensió de completar un prototip d'aquí a 20 anys.

Aquesta proposta no és nova, ja que durant anys s'ha proposat i desestimat successivament argumentant que era molt cara i impràctica. Amb la crisi energètica que s'augura els japonesos han repescat aquestes idees i han començat a treballar-hi. L'any passat investigadors d'Osaka ja van desenvolupar un làser de 180 watts que funcionava amb la llum del Sol. Al febrer un altre equip, a Hokkaido, ja va començar amb proves per transmetre energia cap a la Terra per  microones.

Aquests dos projectes formen part del SSPS de l'agència espacial japonesa (a JAXA). L'objectiu de la JAXA és posar una planta solar en òrbita geoestacionària el 2030 que transmeti una potència d'un gigawatt, l'equivalent de la potència de sortida de les centrals nuclears com les d'Ascó. Aquesta energia seria enviada en forma de microones o feixos làser a la superfície on seria convertida en electricitat per les xarxes elèctriques o emmagatzemada en forma d'hidrogen.

El perquè de les granges solars espacials és simple: les radiacions són 10 vegades més potents i no es veuen afectades per la nit ni per la climatologia adversa.

Ara bé, l'arribada d'energia a la Terra per part de les granges seria considerable, per aquest motiu les zones d'arribada estarien acordonades i situades al mar.

Altres equips estan provant de disparar làsers a receptors a 500 metres, miralls que reflecteixen només una freqüència de la llum determinada (la que penetra amb més eficiència l'atmosfera (no perd més del 10%)). La clau serà trobar el mateiral per convertir la llum solar en llum làser amb eficiència. 

Aquesta recerca fonamental només és una part d'aquest progecte. Possar a prova tant els sistemes de microones com els làsers requerirà estructures titàniques a l'espai: miralls condensadors, panells solars, transmillors de microones, fileres de làsers que podrien arribar als 10 kilòmetres i l'antena terrestre que tampoc es quedarà curta.

El cost del projecte? Enorme. Desenes de milers de milions d'euros, però els representants del projecte afirmen que no consideren la qüestió del preu. Afirmen que no poden dir si es viable o no sense tenir primer la tecnologia. Intenten trobar una manera estable i econòmica per produir energia i hidrogen.

Segur que aquest projecte té els seus detractors però el que és segur és que el culminin o no faran abançar la tecnologia fins a un nou límit que a la llarga els permetrà a ells o a algú altre fer progressos i disposar d'aparells que ens facin l'existència més confortable.

Un parell d'enllços (I, II)

El color de la magia

Ja fa setmanes que em vaig acabar el primer dels llibres de la sèrie de Mundodisco i la veritat és que Terry Pratchett és un dels grans autors de fantasia que juguen amb les lletres a dia d'avui.

És l'escriptor que va darrere a la Rowling en quan a vendes de llibres. Fet que no és gens despreciable.

Pratchett crea un Univers al seu gust amb grans tortugues que es passegen per l'espai carregant ni més ni menys que els diferents mons. Una d'aquestes tortugues és la gran A'Tuin i a sobre duu el món en què transcorre aquesta primera novel·la.

És un món en què hi ha els seus deus, mags, herois que en el fons no són més que bàrbars i fins i tot la Mort.

Un món amb una xifra molt especial, el 8: allí hi ha 8 colors (els 7 de l'arc de Sant Martí i un de més que només poden veure unes determinades persones, l'octarí), els bruixots no el poden dir, hi ha 8 estacions, hi ha llocs màgics en què els polígons de 4+4 costats són especials...

Al color de la magia Dosflores en castellà (Twoflowers en anglès) té l'honor de ser el primer turista de Ankh-Morpork una ciutat de la que se n'expliquen mites al seu lloc d'origen. Dosflores és acompanyat zelosament pel seu Equipatge (un bagul amb potes fet de fusta de perera sàvia) i carregat d'or, un metall molt abundant al seu lloc d'origen. A l'arribar a la ciutat dels lladres i assassins Dosflores és perseguit i estafat constantment al mateix moment que s'estranya del poc que li cobren.

D'altra banda el mag Rincewind que coneix un gran nombre d'idiomes tindrà la missió de guardar-lo de qualsevol mal. Aparentment una tasca fàcil per un mag si no fos que Rincewind només sap un encanteri i no el sap fer sortir de dins del seu cap. Més que aprendre l'encanteri, l'encanteri es va assentar al seu cervell mentre Rincewind obria el llibre de la Creació de la biblioteca de la Universitat Invisible (escola de màgia) quan el bibliotecari no mirava. Com no podia ser d'una altra manera era per una aposta entre companys de classe.

Rincewind tot i intentar viure sense que el molestin i fugis sempre que pot té una qualitat molt especial que fa que es fiqui en embolics dels més grossos. 

Bé, una novel·la que la classificaria sense pensar-m'ho dues vegades en una barreja de fantasia amb grans dosis d'humor i trencament de conceptes que teníem del que és fantàstic. Entre altres coses, és dracs només existeixen si es creu en ells...

No explico més, amb això ja n'hi ha prou em sembla.

Avui fa cosa d'un any que vaig escriure que era el meu aniversari per tant si els números no fallen avui ho torna a ser ^^

Un fractal casolà

Ja que l’altre dia vaig parlar de la cromatografia i en vaig posar un exemple fet per mi.

Ara però parlaré d’una cosa lleugerament diferent però de la que també he dut una mica més enllà de la teoria. Ara m’he estat mirant sobre què havia escrit al bloc i el que no hi ha gaire són fractals.

Sí, fractals... Però què són exactament?

Com passa en tots els conceptes hi ha diferents definicions i segons la força dels diferents autors és una la que sobresurt. Però en general un fractal és un objecte amb estructura fractal i les estructures fractals poden tenir, entre d’altres, alguna d’aquestes propietats: posseeixen detall a totes les escales d’observació, no es poden descriure amb la geometria clàssica (localment o generalment), posseeixen autosimilitud, tenen dimensió no entera...

Segons sembla són o més ben dit haurien de ser coses molt peculiars, monstres de la naturalesa. Però qui no ha vist mai la silueta d’una gran muntanya en una simple pedra? O simplement un xiprer sencer (més reduït, clar) en un dels seus branquillons. Doncs bé, aquesta és l’aproximació que n’ha fet la natura del que en matemàtiques són els fractals.

Fer fractals no és pas difícil. Només fa falta tenir el material indicat.

En el cas que vaig dur a terme fa uns mesos vaig necessitar un parell de retalls de plàstic transparent (d’aquell que va a les portades dels treballs, en general coses enquadernades) i una pintura  que s’hi enganxi.

El procediment és senzill: s’agafa un retall de plàstic i es col·loca a sobre d’una taula, s’hi afegeix unes gotes de pintura a poder ser a prop d’un dels marges (sense passar-se) i es tapa amb l’altre retall de plàstic. Amb l’ajuda d’un dit i procurant que no ballin els retalls s’escampa el màxim possible la pintura (per tant val més no ficar-ne massa si es vol evitar un bon merder). Un cop s’ha estès la pintura s’hauran d’obrir els plàstics amb molta cura començant des d’un dels extrems i a poc a poc. Si ens fixem amb deteniment el que ha passat es podran veure unes estries en tota la pintura. Un cop s’assequi ja es tindrà un fractal o si més no una aproximació prou bona.

Però què ha passat? Bé, abans de separar-los entre ells només hi havia la pintura. En obrir-los l’aire no ha penetrat en la pintura de forma homogènia. Fet que ha suposat que entrés formant una sèrie de "camins" al llarg de tota la pintura per entrar completament i poder separar del tot els plàstics. 

Com es pot veure a la imatge es poden utilitzar diferents colors.

The Big Bang Theory

Aquesta setmana l'he descobert. Es tracta d'una sèrie, una comèdia, estatunidenca que van estrenar l'any passat.

El problema és que s'emet a l'altre costat de l'oceà i per aquesta zona només l'emet Antena.Neox per la TDT (la primera temporada).

Els protagonistes són dos físics (un experimental i un teòric) que compartaixen pis (sí, la vaig descobrir a classe). La història comença quan arriba una nova veïna.

Una sèrie que tot i les seves constants referències a la ciència i al món del frikisme ha assolit audiències superiors als 7 milions de persones. Tot i això no agrada a tothom.

De moment us deixo amb la meitat dels millors moments del primer episodi, a veure què us sembla.

És negre el negre?

Sovint les coses no són el que sembla. Són moltes les vegades que pensem que una cosa és d'una manera perquè sempre l'hem vist igual fins que un dia ens ho mirem diferent, des d'un altre punt de vista i quedem desconcertats.

Hi ha situacions, que només et deixen dues opcions o blanc o negre. No existeixen matisos. No hi ha grisos foscos ni grisos més clarets ni coses per l'estil.

I com sempre acabem buscant les tres potes al gat. El negre que ens deixen triar és només el negre o és alguna altra cosa?

La veritat és que el que sé no és exactament això però hi té una gran relació. Parlo de la tinta negra: aparentment sembla negra però en el fons no ho és.

La demostració és un procediment senzill i enginyós alhora. És un experiment que es realitza amb certa freqüència a la secundària ja que no necessita grans muntatges ni un material massa específic. Es tracta de la cromatografia.

La cromatografia és una tècnica de separació que s'ha anat desenvolupant al llarg del segle XX. En la cromatografia hi intervenen sempre 3 actors: una mostra, una fase mòbil que és un fluid (capaç de dissoldre la mostra) que arrossega els diferents components de la mostra a través del que és el tercer element principal: la fase estacionària que no és res més que el suport en què quedarà impresa la cromatografia.

Una de les cromatografies més senzilles de fer és la que es fa sobre paper. Com el seu nom indica la fase estacionària és el paper, normalment paper de filtre (molt corrent als laboratoris de química). La mostra es diposita en un extrem de la tira de paper unes gotes de la mostra que s'ha d'analitzar. Quan es fica en contacte el costat de la tira propera a la mostra amb el medi mòbil, dissolvent ascendirà pel paper per capil•laritat (en parlaré d’aquí poc) i sobrepassarà la mostra, com que actua com a dissolvent arrossegarà les diferents partícules que componen la mostra i segons el seu pes seran arrossegades més o menys lluny.

D'aquesta manera s'aconsegueix separar sense massa precisió les partícules que formen el compost depenent del seu pes. Com és d'esperar les que són més lleugeres seran les que arribaran més lluny en canvi les que pesin més tindran un abast més modest.

Fer-ho en vertical no és obligatori, també es pot fer en horitzontal situant la mostra en una posició centrada i deixant-hi caure les gotes del dissolvent al damunt. D'aquesta manera s'aconsegueixen uns resultats menys precisos però molt més clars del que passa. L'únic amb el que hem d'anar amb compte és en l'elecció dels dissolvents que s’han de fer servir ja que no tots tenen la mateixa eficiència sobre cada mostra.

Doncs bé, si una cosa la tinc és que a vegades llenço el que no he de llençar, guardo el que no serveix per massa cosa i altres vegades simplement perdo les coses. De totes maneres he pogut recuperar una cromatografia de les que vam fer al seu dia a l’institut.


Així doncs el proper cop que vagi a comprar un bolígraf negre el més adequat potser seria demanar un boli blau, marró, lila, blau...

Ukiyo-e: un món efímer

És sabut que per la majoria de gent el planeta i la seva historia està dividida en quatre grans blocs. 

Amèrica és un continent del que només se’n saben coses interessants des de fa 300 anys i que els sona que hi havia indígenes però que l’home blanc els va guanyar.

Occident representa aproximadament tot el que es coneix. 

Orient és un lloc llunyà i exòtic on sabem que han passat coses i que al seu temps també hi hagué una època molt semblant a la nostra edat mitjana. 

I altres (on hi ha Àfrica i Oceania) que “sempre” han estat dominats per occident i no se’n sap massa cosa del que hi havia.

Tot i que s’intenta dir que no que se sap una mica de tot. Tanmateix, quan es pregunten els noms de filòsofs destacats, dirigents polítics, militars, científics, artistes, escriptors... Els primers que passen pel cap són indubtablement europeus o en algunes ocasions dels Estats Units.

Aquest estiu, la Pedrera ha acollit una exposició sobre l’Ukiyo-e. Hi vaig anar i la veritat és que vaig poder contemplar les imatges d’un món efímer. 

L’Ukiyo-e va ser un moviment artístic japonès sorgit durant el segle XVII i que va durar fins a principis del segle XX.

L’èxit d’aquest moviment va ser causat pel fet que l’artista no feia només la pintura. L’Ukiyo-e va ser un gènere basat en els gravats xil·logràfics, en estampes.

L’artista encolava el dibuix sobre una planxa de fusta de cirerer. Servint-se dels estris de tall adequats tallava la fusta seguint el traç del dibuix que es deixa en relleu perquè és el que ha d’aparèixer imprès. Es buidava la resta de la superfície amb cisells i gúbies. A continuació s’entintava la placa de fusta amb l’ajuda d’un raspall i s’hi superposa un full que es prem amb l’ajuda d’un tampó molt peculiar anomenat baren. Inicialment sobre aquest primer dibuix s’acabava de pintar a mà.

El sistema va anar evolucionant i van ser necessaris més motlles per cada dibuix. Es feien altres motllos per poder estampar altres colors canviant els relleus depenent del que calia pintar.

Un cop feta la maquinària només calia entintar cada motllo amb el seu color i anar-los estampant ordenadament sobre el paper. El resultat final conté les impressions de cada una de les plaques.

Així doncs, un cop es tenia feta la feina artística ja es podien fer tantes còpies com fos necessari. Aquest moviment va suposar l’entrada de la pintura a classes populars i deixar de ser un bé a les mans de pocs.

Al ser un moviment dirigit especialment al poble es poden destacar 5 grans temàtiques:

El món de l’espectacle: majoritàriament constava de retrats d’actors importants de l’època ja sigui sols o en escena. També hi tenien un paper destacat els lluitadors de sumo que al darrer terç del segle XVIII van ser arribar al seu punt àlgit.

La bellesa femenina i la vida quotidiana: intentaven plasmar l’ideal femení. Tant l’ideal com l’estil va anar evolucionant juntament amb l’Ukiyo-e.

Estampa paròdica, poemes i surinomo: en aquestes estampes es reflectia la visió de certs sectors de la societat japonesa. D’altra banda, va tenir un gran èxit el fet de representar escenes d’obres clàssiques . Els surinomo en canvi eren targetetes d’edició molt limitada ja fossin d’invitació o felicitació que incloïen un poema que en general estaven plens de jocs de paraules.

L’estampa eròtica: tot i ser prohibida també va tenir una enorme difusió. 

Els paisatges: després de censures sobre estampes paròdiques i eròtiques, Hokusai i Hiroshige, uns artistes excepcionals impulsen un nou gènere; el paisatgístic. Ambdós artistes s’inspiren en la naturalesa, en la instantaneïtat d’una bellesa efímera i fràgil.

De moment us deixo amb un vídeo de d’una part de l’obra del mestre Hokusai.

Els guanyadors

Ja sé que vaig una mica tard ja que els guanyadors es van conèixer divendres passat. La veritat és que he estat uns dies fora i avui escric el que volia escriure divendres.

Aquest any ha hagut 10 treballs premiats (realment 11) i aquests han estat en diferents àmbits:

Nutrició. A Massimiliano Zampini (Universitat de Trento) i Charles Spence (Oxford), per modificar electrònicament el so de les patates fregides al ser mastegades per fer creure al consumidor que són més cruixents i fresques del que realment són.
Ref. : "The Role of Auditory Cues in Modulating the Perceived Crispness and Staleness of Potato Chips," Massimiliano Zampini and Charles Spence, Journal of Sensory Studies, vol. 19, October 2004, pp. 347-63.

Pau. Al Comitè Federal Suís de Ètnica sobre Biotecnologia No Humana i als ciutadans de Suïssa per adoptar que les plantes tenen dignitat.
Ref. "The Dignity of Living Beings With Regard to Plants. Moral Consideration of Plants for Their Own Sake"
A la cerimònia hi va anar... Urs Thurnherr, membre del comitè.

Arqueologia. A Astolfo G. Mello Araujo i José Carlos Marcelino (Universitat de Sao Paulo) per mesurar com el curs de la història, o com a mínim els continguts de la seva excavació arqueològica, poden ser remoguts per les accions d’un armadillo viu.
Ref. "The Role of Armadillos in the Movement of Archaeological Materials: An Experimental Approach," Astolfo G. Mello Araujo and José Carlos Marcelino, Geoarchaeology, vol. 18, no. 4, April 2003, pp. 433-60.

Biologia. Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert i Michel Franc de l’Escola Nacional de Veterinària de Toulouse per descobrir que les puces que viuen en un gos poden saltar més alt que les que viuen en un gat.
Ref. : "A Comparison of Jump Performances of the Dog Flea, Ctenocephalides canis (Curtis, 1826) and the Cat Flea, Ctenocephalides felis felis (Bouche, 1835)," M.C. Cadiergues, C. Joubert, and M. Franc, Veterinary Parasitology, vol. 92, no. 3, October 1, 2000, pp. 239-41.

Medicina. Dan Ariely de la Universitat de Duke, EUA per demostrat que les medicines falses més cares són més efectives que les falses més barates.
Ref. "Commercial Features of Placebo and Therapeutic Efficacy," Rebecca L. Waber; Baba Shiv; Ziv Carmon; Dan Ariely, Journal of the American Medical Association, March 5, 2008; 299: 1016-1017.
A la cerimònia hi va anar... Dan Ariely.

Ciències cognitives. Toshiyuki Nakagaki de la Universitat de Hokkaido, Japó, Hiroyasu Yamada de Nagoya, Japó, Ryo Kobayashi de la Universitat d’Hiroshima, Japó, Atsushi Tero de Presto JST, Akio Ishiguro de la Universitat de Tohoku i Ágotá Tóth de la Universitat de Szeged, Hungria, per descobrir que els mixomicets poden fer puzles.
Ref. "Intelligence: Maze-Solving by an Amoeboid Organism," Toshiyuki Nakagaki, Hiroyasu Yamada, and Ágota Tóth, Nature, vol. 407, September 2000, p. 470.
A la cerimònia hi van anar... Toshiyuki Nakagaki, Ryo Kobayashi i Atsushi Tero.

Economia. Geoffrey Miller, Joshua Tybur i Brent Jordan de la Universitat de Nou Mèxic, EUA, per descobrir que el cicle ovulatori d’una ballarina eròtica afecta als seus guanys en forma de propines.
Ref. "Ovulatory Cycle Effects on Tip Earnings by Lap Dancers: Economic Evidence for Human Estrus?" Geoffrey Miller, Joshua M. Tybur, Brent D. Jordan, Evolution and Human Behavior, vol. 28, 2007, pp. 375-81.
A la cerimònia hi van anar... Geoffrey Miller i Brent Jordan

Físca. Dorian Raymer de la Iniciativa d’Observatoris Oceànics de la Institució Scipps d’Oceanografia , EUA, i Douglas Smith de la Universitat de California, San Diego, EUA, per demostrar matemàticament que les cordes amuntegades o els cabells o pràcticament qualsevol cosa, acaba inevitablement embolicant-se i formant nusos.
Ref. "Spontaneous Knotting of an Agitated String," Dorian M. Raymer and Douglas E. Smith, Proceedings of the National Academy of Sciences, vol. 104, no. 42, October 16, 2007, pp. 16432-7.
A la cerimònia hi va anar... Dorian Raymer.

Química. Sharee A. Umpierre de la Universitat de Puerto Rico, Joseph A. Hill dels Centres de Fertilitat de New England, EUA, Deborah J. Anderson de l’Escola Universitària de Medicina de Boston i de l’Escola Universitària de Medicina de Harvard, per descobrir que la Coca Cola és un espermicida eficient i a Chuang-Ye Hong de la Universitat Mèdica de Taipei, C.C. Shieh, P. Wu, i B.N. Chiang, tots de Taiwan, per descobrir que realment no ho és.
Ref. "Effect of 'Coke' on Sperm Motility," Sharee A. Umpierre, Joseph A. Hill, and Deborah J. Anderson, New England Journal of Medicine, 1985, vol. 313, no. 21, p. 1351.
Ref. "The Spermicidal Potency of Coca-Cola and Pepsi-Cola," C.Y. Hong, C.C. Shieh, P. Wu, and B.N. Chiang, Human Toxicology, vol. 6, no. 5, September 1987, pp. 395-6. [NOTE: THE JOURNAL LATER CHANGED ITS NAME. NOW CALLED "Human & experimental toxicology"]
A la cerimònia hi van anar... Deborah Anderson i la filla de C.Y. Hong: Wan Hong.

Benoît Mandelbrot i el Premi Nobel William Lipscomb, volien comprovar quin dels dos treballs tenien raó?

Literatura. David Sims, de la Escola de Casos de Negocis, Londres, Reino Unido, pel seu afectuosament escrit estudi: “Tu, bastard: Una exploració narrativa sobre l’Experiència de la Indignació dins de las Organitzacions”.
Ref. "You Bastard: A Narrative Exploration of the Experience of Indignation within Organizations," David Sims, Organization Studies, vol. 26, no. 11, 2005, pp. 1625-40.
A la cerimònia hi va anar... David Sims.

Aquí teniu el webcast dels premis d'aquest any i també el vídeo de l’any passat.

Els Premis d'aquest any a la pàgina oficial amb enllaços als treballs.

Els Premis Ig Nobel

Hi ha premis que són més coneguts que d'altres i n'hi ha que per ells mateixos ja et donen prestigi.

Tothom coneix els Oscar, els Nobel, els Pulitzer... i una llarga llista que en conté d'altres més o menys prestigiosos.
Llavors també hi ha un altre tipus de premi: els satírics i/o irònics: els Darwin i Ig Nobel cada cop més famosos i d'altres com els Stella i els Pigasus que encara no s'han popularitzat prou.

En els que em voldria centrar avui és en els Ig Nobel que es repartiran el dia 2 d'octubre. Com alguns de vosaltres ja sabreu s'han fet molt populars aquests últims anys gràcies a Internet.

Aquest és el divuitè any que es concediran i se'n repartiran un total de deu a persones les proeses o investigacions de les quals "no es poden o no s'han de reproduir". Fan honor a persones que han fet ximpleries sorprenents, unes admirables i altres, potser, tot el contrari. O bé provoquen riallades o bé la incredulitat.

Aparentment són una xorrada però cada any els arriben milers de nominacions: milers de casos que han de classificar en dignes o no del premi. Un procés de selecció que ha de deixar només 10 treballs que seran mereixedors de l'Ig Nobel.

La cerimònia és rocambolesca. Aquest any, com cada any, s'obrirà amb una tema musical que cada any és diferent i seguirà amb les conferències 24/7 per part de diferents entesos en algun tema en concret (un dels quals és Benoît Mandelbrot). El 24/7 fa referència a un parell de conferències que faran. La primera consistirà en explicar detalladament la seva àrea de recerca amb detalls en 24 segons i la segona en definir-la en set paraules i que tothom ho pugui entendre (amb un controlador de temps i tot). Pels qui heu fet algun estudi o treball especialitzat entendreu la magnitud del problema si es vol fer adequadament.

Després tornaran a passar la música que han triat aquest any i hi tornaran una altra vegada amb la col·laboració de Premis Nobel i altres personalitats.

Després una sèrie de temes que acabaran amb la participació de Premis Ig Nobel anteriors (el dels ànecs necrofílics homosexuals, el dels problemes mèdics d'empassar-se sabres...).

També hi haurà l'entrega dels premis i acabaran, com en tota festa, amb un "discurs" de clausura.

Per descomptat els guardonats s'han de pagar el viatge fins a les instal·lacions de Harvard on es farà la cerimònia.

Pels qui no hem pogut aconseguir entrades sempre ens queda el webcast. Això sí, tot en horari americà.

En aquest vídeo hi ha un petit resum dels Premis.

El resultat de les Açores

En l’any del seu centenari l’Oficina Federal d’Investigació, l’FBI, encara ens segueix sorprenent. No parlo de la investigació que està duent a terme sobre un possible frau per part de magnats de la banca. Parlo d’un pamflet, un tríptic, que han tret. El tema és el que més preocupa als mal anomenats nord-americans (és que ja no es té en compte el Canadà??): les armes de destrucció massiva.

Com sempre resulta curiós que el país més i millor armat del món es preocupi del que ells tenen i no deixen tenir als altres.

En aquest trosset de paper, la cèlebre organització ens diu tot el que hem de saber, si no volíem saber gaires coses sobre les armes de destrucció massiva (ADM o WMD).
L’opuscle és un gran exemple d’organització i apurament del paper: consta de 6 seccions, una per cada tercera part del paper i costat.
La primera secció és la que serveix de portada, amb el seu títol amb un fons amb els colors negres, vermell i blanc i el logo i el nom del Departament que indiquen qui l’emet.

La segona secció és la més important. Dóna la informació bàsica del que és una WMD. Una explicació que no deixa possibles ambigüitats:

- Qualsevol explosiu o dispositiu incendiari (bomba, míssil...) amb una càrrega de més de 113 grams.

- Qualsevol arma dissenyada per causar o danys mitjançant l’alliberament, disseminació o impacte de productes tòxics o metzinosos.

- Qualsevol arma que impliqui disfuncions en organismes.

- Qualsevol arma dissenyada per emetre un nivell de radiacions perjudicials per l’ésser humà.

Aquesta pàgina la tanquen amb 3 pictogrames. El de radiació, el de perill biològic i un de polivalent sobre inflamabilitat tot això acompanyat de la corresponent frase en negreta que demana que es reconeguin els símbols i que no s’esperi de trobar-los en una WMD.

Llavors hi ha dos terços més amb un escrit de l’FBI que informa del que fan i de l’obligació dels ciutadans pel que fa a col•laboració. I que si es té cap dubte que no es dubti en trucar a la divisió de l’FBI més propera. I tot condimentat amb uns logos i distintius de l’FBI.

El següent terç, el 5è, és una llista de les oficines i els seus telèfons tret del del quarter general a Washington. L’últim fa referències a temes legals poc llegibles.

De totes maneres és un senyor pamflet que és el millor que ha fet mai l’FBI sobre aquest tema (segurament perquè és el primer).

Des de fa uns anys cada cop que n’hem sentit a parlar d’aquestes armes la imatge que en tenim és l’inici de la Guerra d’Iraq en què els americans acompanyats d’algunes tropes internacionals van anar a pacificar i salvar el món occidental del perill que suposava un govern dictatorial que suposadament estava en possessió d’aquests artilugis. Després de nombroses investigacions fetes per l’ONU no van quedar-ne prou satisfets i hi havia dubtes que en aquell moment van haver de solucionar per la via més efectiva.

Després d’haver llegit això qualsevol pot creure que realment havien encertat el Trio de les Açores (era un quartet). Segons la definició de l’agència federal americana un explosiu de poc més de 100 grams ja és una arma de destrucció massiva!! Una definició que sens dubte és una mica justeta.

Veient les definicions que dóna aprofitant la imprecisió de la quarta (si donés números concrets...) i pensant que no deixarà cap organisme que pugui patir una bomba d’antimatèria no és de destrucció massiva si no hi ha més de 56.5 g de reactiu.
Així doncs com que segur que van trobar algun coet de més de la massa estipulada sí que hi havia armes de destrucció massiva. El senyor Aznar es va tornar equivocar, aquest cop quan rectificava jaja.



L'article al The Guardian.

Tornen a caure gotes

Avui ja és 22 de setembre i com aquell qui no ho vol ja han passat 366 dies des que es va obrir aquest bloc, El meu bloc.

El 22 de setembre passat queia en dissabte. Després de passar pel blocs que seguia en aquell moment vaig decidir provar d'entrar a la blogsfera. Tot això va tenir lloc durant el matí, casualment plujós (queien 4 gotes). Avui torna a passar, sortint de classe he hagut de creuar la Facultat de Química per evitar uns quants mil·lilitres d'aigua.

Doncs bé, després d'un any de traspàs i 84 posts, alguns dels quals no valen res, puc considerar que ha estat una bona experiència i que m'ha fet aprendre moltes i moltes coses més o menys útils.

Com en la majoria dels aniversaris el qui ho celebra bufa les espelmes. Parlant amb l'Alasanid hem considerat que ell ho té molt difícil per fer-ho, no és més que un grapat dels meus pensaments. Per tant, després de pensar-hi molt vam decidir que el millor que podíem fer és que l'espelma s'apagués sola i que com a molt jo l'ajudaria una mica mentre ell pensés el desig (puc dir que no s'ha fet realitat, es tractava de veure si desitjant que l'espelma no s'apagués podia col·lapsar-la i res de res).



Avui s'ha arribat a les 3.333 visites, no està malament jaja

Primer riu, després ja pensaràs

Com milions de persones David Schmidt, de Massachusetts (EUA), es dutxa cada matí. Durant uns anys mentre es dutxava hi havia una cosa que el molestava i a part el tenia intrigat: per què se li enganxaven les cortines. No es queixava del fet que se li enganxessin sinó pel fet que les cortines entraven a la dutxa, les xuclava.

És un fet que molesta a moltes persones però David Schmidt era diferent de la resta: és doctor en enginyeria industrial, tenia molt temps lliure i disposava d’ordinadors amb molta potència de càlcul.

Tot va començar quan això li va passar a casa de la seva sogra, com era d’esperar a la dutxa. Segons recorda "es van xuclar meravellosament”.

Anys enrere s’havia suggerit que aquest empipador fenomen succeïa com a conseqüència de l’aigua calenta. L’aire s’escalfava, pujava cap amunt i per reemplaçar-lo entrava aire des de l’exterior per darrere de la cortina. D’aquesta manera era xuclada cap endins. Sens dubte això hi contribueix però s’ha demostrat que amb dutxes d’aigua freda també segueix passant. La temperatura de l’aigua no és la clau.

Una altra hipòtesi tenia a veure amb el Principi de Bernoulli. Entre altres coses el que ens diu aquest principi és que si fem augmentar la velocitat d’un fluid la seva pressió disminueix. El que podia passar és que l’aigua de la dutxa transmetia moviment a l’aire i per tant una velocitat respecte l’aire de fora que estava estàtic, la pressió de dins de la dutxa era inferior i la cortina es xuclava cap endins.

Utilitzant el software de la feina Schmidt va fer un model en 3D de la banyera de la seva sogra on era sabut que es produïa l’efecte. Després de més de 1.5 trilions americans de càlculs (1.5 bilions dels nostres) el flux conjunt de les gotes d’aigua i l’aire de la dutxa en un ambient a la mateixa temperatura va revelar uns fets sorprenents. L’aire conduït per l’aigua que sortia de la dutxa formava un vòrtex amb l’eix perpendicular a la cortina (un remolí horitzontal). Com en un huracà el centre del vòrtex de la dutxa és una zona de baixa pressió. Tot i que és la combinació d’aquests tres en una dutxa d’aigua calenta, els resultats del doctor Schmidt que el vòrtex és el factor dominant el la succió de les cortines.


Vectors velocitat que mostren el moviment de l'aire dins de la banyera.

Després d’haver entès què fa que les cortines ataquin als qui es dutxen aquestes investigacions no van passar desapercebudes. Com moltes de les grans investigacions va ser reconeguda amb ni més ni menys que amb un premi. Aquest rigorós estudi va fer a David Schmidt mereixedor del Premi Ig Nobel de Física de 2001.

Ara us deixo amb una frase, la dels Premis Ig Nobel: recerca que fa riure a la gent i després pensar.

Aquí podeu trobar informació del premiat.

Un lloc interessant (El web dels Ig Nobel)

S'aixeca el teló

Permeuteu que us desenganyi però l'objectiu d'aquest escrit no és començar a explicar aquells acudits mítics que comencen amb un "S'aixeca el teló..."

Ara ja en són els dies i jo també hi he hagut de tornar. En aquest cas tornar per primera vegada. Avui ja he començat les excursions diàries a Barcelona per anar a classe. Per tant, a partir d'avui intueixo que començaré a estar ocupat.

Tot i això seguiré escrivint alguna cosa.

La pituïtària

Quan es comença a estudiar el cos humà durant la primària sempre apareixen rialles i algunes preguntes de les que els mestres no se’n saben sortir o bé no saben com explicar de forma entenedora a nens de 10 anys.

Al seu dia va ser motiu de pregunta la glàndula pituïtària i tot i que ja no recordo la resposta que es va donar sempre més l’he recordada.

L’any 1940 Andrew Nalbandov estava en la mateixa situació. Es preguntava per a què servia la hipòfisi (l’altre nom per la glàndula) de les gallines.

Com s’ha fet en moltes ocasions per veure què fa una cosa es comença observant què passa quan se’n prescindeix. La pituïtària està situada a sota del cerebel i és difícil d’obtenir. En tots els intents que va fer van acabar amb la vida dels animals en pocs dies.

Nalbandov començava a acceptar les idees d’un parell de científics que havien fet operacions similars a Anglaterra. Deien senzillament que les gallines sense hipòfisi no podien viure.

Nalbandov es va resignar a fer alguns experiments de curt termini quan, de cop i volta, un 98% d’un grup de gallines sobrevisqueren durant 3 setmanes i moltes d’elles fins a 6 mesos. L’única explicació que hi trobava era que la seva tècnica quirúrgica havia millorat però resultava estrany. En aquella època estava a punt de començar un experiment a llarg termini quan van començar a morir totes les gallines sense hipòfisi, en unes setmanes no en va quedar ni una ni les que portaven mesos operades ni les operades recentment.

Aran d’aquesta estranya situació va seguir experimentant; sabia que en unes determinades situacions les aus patien una mortalitat molt baixa. Sense saber per què va tornar a haver-hi un d’aquests períodes de baixa mortalitat. Va fer rigorosos anàlisis, entre les possibilitats hi havia malalties i altres factors; no va trobar res anormal.

Sens dubte l’Andrew estava frustrat per no saber treure profit d’un fet que permetia als animals superar l’operació. Tanmateix, la seva vida social va seguir.

Una nit, després d’una festa que havia acabat tornava a casa i el recorregut el va fer passar per davant del laboratori. Tot i ser les 2 de la matinada els llums del bestiari estaven enceses. El més probable era que un estudiant se les hi hagués deixat i per va entrar a apagar-les. Aquest fet no va ser aïllat, nits després també va haver d’apagar els llums. La investigació el va dur al conserge suplent. El que havia de fer aquest home era comprovar a mitjanit que totes les finestres fossin tancades i les portes bloquejades i preferia deixar enceses les llums del bestiari per poder trobar la porta de sortida (els interruptors eren lluny de la porta). Comprovacions posteriors van mostrar que els períodes de baixa mortalitat coincidien amb les temporades que hi havia el conserge suplent.

En experiments controlats es va demostrar que les gallines sense hipòfisi mantingudes a les fosques es morien mentre que les il·luminades durant dos períodes d’una hora per nit vivien. L’explicació era simple; les aus en la fosca no mengen i el nivell de glucosa a la sang baixava (hipoglucèmia) i no es podien recuperar, mentre que les aus il·luminades unes hores extres menjaven suficient com per poder passar la resta de la nit.

I com és que això els passava a les gallines sense hipòfisi? L’explicació rau en el seu funcionament. La pituïtària és una glàndula que regula la major part del funcionament de l’organisme; secreta hormones i a més a més controla altres glàndules. El problema estava en què algunes de les hormones tenien un paper clau en el control de la glucosa a la sang.

Com era d’esperar el cas de la dona de neteja del laboratori on treballava Enrico Fermi no era un cas aïllat.

Extret d'Eurekas y euforias de Walter Gratzner

Feliç diada

El dia 11 de setembre, durant els últims anys, ha estat un dia assenyalat. És l'última festa abans de començar la majoria de cursos.

De moment us desitjo una bona diada.

Aquest és per tant juntament amb els altres dos que he penjat aquí i amb l'himne del barça el quartet d'himnes que em sé una mica per sobre.

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Com no podia ser d'altra manera acabo amb la imatge que google va fer pel dia d'ahir.

Pors infundades

Des de sempre cada pas que s'ha fet o intentat fer sempre hi ha hagut els qui han intentat, utilitzant tots els recursos possibles, boicotejar l'acció. Ja sigui a nivell humà i social com científic.

No era d'estranyar que un projecte tan ambiciós com l'LHC del CERN també formés part d'aquest gran col·lectiu.

Avui en Dan ens n'ha parlat i també ha fet esment del que, segons els detractors del projecte, pot fer perillar la integritat del planeta.

Alguns parlen dels forats negres i per internet, al youtube, també en corren videos. Com es pot veure la catàstrofe serà monstruosa.



Jo pel que tenia entès un forat negre amb la massa terrestre era una mica més petit. Però bé... Tot sigui perquè es vegi clar.

El CERN per la seva banda ja ha fet diversos estudis sobre la seva seguretat que han estat examinats per científics aliens a l'organització. El més recent el va fer públic a finals de la setmana passada.

I des del CERN s'han emès unes frases que de ben segur quedaran per la posteritat:

L'LHC ens permetrà estudiar detalladament què fa la natura al nostre voltant. L'LHC és segur, i qualsevol suggestió de risc és pura ficció. (Robert Aymar)

Els estudis de la seguretat de l'LHC mostren que l'LHC és perfectament segur, assenyalen que la natura ja ha fet l'equivalent a centenars de milers de programes d'investigació de l'LHC, i el planeta encara existeix. (Jos Engelen)

Havent acabat us mostro encara un últim video, aquest cop del Consell Europeu per la Recerca Nuclear. Aquí es mostra amb unes molt bones imatges digitals quin serà el recorregut dels protons quan l'aparell estigui en ple funcionament, com en tots aquests casos està en anglès.

Missatge interplanetari

L'any 1960, Ivan Bell, un professor anglès a Tokio, va sentir a parlar del Projecte Ozma, un pla d'escolta dels missatges que podien venir per ràdio des de l'espai. Bell redactà un missatge interplanerari de 24 símbols que el diari japonès Japan Times publicà en la seva edició del 22 de gener de 1960, tot demanant als seus lectors que el desxifressin.

El diari rebé 4 respostes, entre elles, una d'una lectora nordamericana que va escriure la seva resposta afegint en el mateix codi que era de Júpiter.

És un codi que si s'ha d'enviar és senzill d'interpretar. Això sí, s'ha de tenir la voluntat de fer-ho i si cal passar-s'hi uns quants minuts amb els símbols davant.

El missatge consta de 14 línies.

1.- A.B.C.D.E.F.G.H.I.J.K.L.M.N.P.Q.R.S.T.U.V.W.Y.Z.

2.- AA, B; AAA, C; AAAA, D; AAAAA, E; AAAAAA, F; AAAAAAA, G; AAAAAAAA, H; AAAAAAAAA, I; AAAAAAAAAA, J.

3.- AKALB; AKAKALC; AKAKAKALD, AKALB; BKALC; CKALD; DKALE, BKELG; GLEKB, FKDLJ; JLFKD.

4.- CMALB; DMALC; IMGLB.

5.- CKNLC; HKNLH; DMDLN; EMELN.

6.- JLAN; JKALAA; JKBLAB; AAKALAB; JKJLBN; JKJKJLCN; FNKGLFG.

7.- BPCLF; EPBLJ; FPJLFN.

8.- FQBLC; JQBLE; FNQFLJ.

9.- CRBLI; BRELCB.

10.- JPJLJRBLSLANN; JPJPJLJRCLTLANNN; JPSLT; JPTLJRD.

11.- AQJLU; UQJLAQSLV.

12.- ULWA; UPBLWB; AWDMALWDLDPU; VLWNA; VPCLWNC. VQJLWNNA; VQSLWNNNA, JPEWFGHLEFWGH, SPEWFGHLEFGWH.

13.- GIWIHYHN; TKCYT, ZYCWADAF.

14. DPZPWNNIBRCQC.

A veure si sou capaços d'arribar fins al final.

Si arribats a la 14 no us en sortiu, aquí teniu una petita ajuda.

Extret del llibre:
Matemática, ¿estás ahí?, d'Adrián Paenza.

Youtube

Aquests dies he passat unes quantes hores a youtube i com era d'esperar hi he trobat de tot, entre aquestes coses aquest parell de videos.



Aquí s'explica a ritme de rap (no millor que en Cuní) què és l'LHC i quins experiments s'hi duran a terme.

Ja queda menys d'una setmana (10 de setembre) perquè l'LHC comenci a funcionar. I uns mesos perquè ho faci al 100% de la seva potència.



Yes, it blends!

Globus

Durant l’estiu són molts els dies en què ens preguntem que com és que fa tanta calor. La resposta en molts casos la recordem de quan a l’escola ens parlaven de la calor.

Però la calor què és? És una energia que té a veure amb el moviment dels àtoms i molècules, aquesta és l’energia tèrmica.

Quan un cos, qualsevol cosa que us pugueu imaginar, està a una temperatura diferent que el seu entorn o altres cossos la transferència va de calent a fred fins que s’arriba a un equilibri. Si repesquem algunes nocions de primària o ESO sabrem que aquesta transferència pot ser la conducció, la convecció i la radicació o una combinació, clar.

A grans trets la conducció es produeix quan en la transmissió hi ha contacte directe i per vibracions les partícules es transmeten la calor. En la convecció, que es produeix en fluids, al guanyar temperatura una part del fluid disminueix la seva densitat i ascendeix de tal manera que la part freda es situa a la part inferior. Si la font de calor es troba a la part inferior, com en una olla, es poden crear corrents. I per acabar la radiació és un fenomen que es produeix a distància, com passa amb les bombetes.

I això de què serveix? Aparentment de no massa cosa en la nostra vida diària però només cal dir que no tots els materials es comporten igual, n’hi ha que condueixen millor i d’altres que ha d’absorbir més energia per assolir la mateixa temperatura. Jugant amb això podem fer diferents experiments i n’hi ha un que m’agrada especialment.





I doncs, què passa? La resposta es troba en els dos materials de l’interior del globus. En el blanc hi ha aire i al blau aigua. El que ha passat és que l’aigua ha absorbit la calor que la flama donava al plàstic. D’aquesta manera la temperatura del plàstic només ha pujat lleugerament. En el cas de l’aire, entre que és un gas (hi ha menys partícules a l’interior del globus) i que no és tan bon conductor tèrmic com l’aigua el plàstic s’ha escalfat massa i ha acabat rebentant.

Per tant ja ho sabeu, un globus podria anar bé per escalfar la sopa si un dia no teniu res millor.

De teves a meves

Fa molt de temps que havia sentit a parlar d'en Pere Calders. Un dels grans dels contes en la nostra llengua. Però mai n'havia llegit cap a part dels que a vegades hi pogués haver en un llibre de text de l'escola.

Remenant per casa vaig trobar que n'hi havia un: De teves a meves 32 contes que acaben més o menys bé.

Pel títol ja es podia intuir que els contes no serien d'aquells que finalitzen amb un ...i van ser feliços i van menjar anissos.

Abans de començar cada conte n'he llegit el títol i he intentat endevinar alguna cosa del conte, però se m'ha fet impossible. Són contes atípics i imprevisibles, alguns no diuen massa cosa i d'altres són surrealistes o irònics. Hi ha de tot (fins i tot un on un personatge fa servir el mateix cognom que jo, cosa que no havia vist mai).

I ara us deixo amb una trentadosena part dels contes (que consti que és menys d'una trentadosena part del llibre!):

La tiradora de cartes (i també especialista en vola de cristall, segons els anuncis) va dir al client que treuria premi a la rifa.

Després de la fallada, el client va reclamar iradament perquè no havia tret.

―Quin número teníeu? ―va preguntar-li la fetillera.

―Cap!―I doncs? Com volíeu treure?

―Vos em vau dir que tindria sort, i si la sort posa condicions, plego! A base de comprar números pot treure qualsevol!

Tenia raó, era indiscutible, i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta. La qual cosa, si es considerava bé, ja era una confirmació dels seus auguris.

Sant Ramon

Arenys és un poble amb una gran tradició catòlica com ja va quedar clar al mes de juliol quan vaig comentar quatre coses de la festa major.

La major part dels carrers tenen nom de sant, santa o eclesiàtic arenyenc (tenim ni més ni menys que 4 bisbes). El carrer on visc també té nom de sant; sant Ramon.

Sant Ramon nonat va ser un personatge curiós principalment per no haver estat nat. Segons es diu es va extreure de l'úter de la seva mare amb una daga qui havia mort un dia abans.

I clar, ara (aquest any en fa 30) celebrem una petita festa de carrer, entre els veïns. Els veïns s'han anat fent grans i molts dels fills han acabat marxant. Tot i l'envelliment de la població aquest any encara ha estat possible aixecar la portalada que fiquem al capdavall del carrer.

Aquesta portalada també té la seva història, 29 anys. Un dels pitjors episodis de la seva existència va ser la caiguda que va patir fa un parell d'anys. La nit de divendres a dissabte el vent va bufar fort i juntament amb la pluja la va deixar irreconeixible. Es va reparar i per sort va tornar a ser pràcticament el que era.

I com no podia ser d'altra manera també tenim un himne (sort que no tinc himne estatal que sinó... jajajaja). Un dels artífex d'aquest himne és el veí del carrer Jordi Bilbeny les teories del qual ja comentaré un dia d'aquests.

El carrer de Sant Ramon
no en té un altre igual al món,
du la placa en català
pel qui la vulgui mirar.

Fa pujada i fa baixada
i té molta anomenada,
les noietes van mirant
per si surt algun galant.

Hi ha orenetes i pardals,
ensopits i carcamals,
gats i gossos i mosquits
que ens foraden a les nits.

També hi ha moltes velletes
que assegudes fan puntetes
i també hi ha molts vellets
que encara s'aguanten drets.

De can Pi a cal Fuster
la gent viu la mar de bé,
fora d'alguna excepció
on encara viu millor.

Dons amics com heu sentit,
quin carrer més ben parit:
EL CARRER DE SANT RAMON,
EL MÉS BEN PARIT DEL MÓN!!!

I ara marxo a cantar.

Els 72 homes d'Eiffel

Segurament és l'edifici més famós de la capa de la Terra (si més no amb més de 200.000.000 visitants no queda enrere). i va ser el primer edifici d'arribar als 300 metres. L’esvelta torre pesava més de 7.000 tonelades.


Parlo de la Torre Eiffel; una gegantesca torre de ferro que s'alça al costat del riu Sena en el seu pas per París.


La torre es va anomenar en honor a l’enginyer que la va projectar, Gustave Eiffel. Eiffel nascut a Dijon l’any 1832 des de petit va mostrar interès per les ciències i també les humanitats. La seva carrera com a constructor va començar en els ponts i estructures ferroviàries; de seguida va comptar amb el suport de Charles Neveu qui l’havia contractat.

Amb la Revolució Industrial el transport de mercaderies va augmentar considerablement. Aquest fet va propiciar la construcció de ponts. Amb això Eiffel va acumular gran experiència que va li va permetre afrontar nous reptes.

No va ser fins el 1875 que va començar a destacar en el panorama internacional. Ho va fer amb el pont de Maria Pia a Porto, Portugal. Amb la col·laborador d’un enginyer belga va guanyar el concurs i se’ls va adjudicar la construcció del pont simplement perquè era bell, “transparent” i a més a més era el projecte més econòmic.
Va estar en funcionament fins l’any 1991, es a dir 114 anys. Tot i això hi ha altres viaductes en ús que va dissenyar durant la dècada de 1860.

Eiffel era un del grans experts en estructures metàl·liques del moment. Com ho demostra la Torre Eiffel.
En el moment de la Torre gaudia dels 300 metres d'alçada i del títol de ser l'edifici més alt del planeta (fins el 1930). Anys més tard va afegir 24 metres més gràcies a una antena.

Són moltes les coses que es diuen d'aquest símbol.

Una d'elles és que podria haver estat a Barcelona en motiu de l'Exposició Universal de 1888. A Barcelona és el primer lloc on Eiffel l’havia proposada, després de la negativa de la ciutat comtal, va trobar fortuna a París en motiu de l’Expo de l’any següent amb una condició. La Torre havia de ser desmuntada.

Una altra és que els francesos van tallar els cables dels ascensors per tal que Hitler hagués de pujar-la a peu.
El que m'interessa d'aquesta bella torre és el seu peculiar Hall of Fame.

Gustave Eiffel va fer gravar el nom de 72 científics, enginyers i/o gent notable francesa que per les seves contribucions. Aquests noms es troben gravats a sota del primer replà de la torre. Allà on es troben les 4 potes.

Com que es tracta d'una llista feta a finals del segle XIX no és d'estranyar que dels 72 noms 72 siguin d'homes. L'absència més criticada és la de la matemàtica francesa Sophie Germain.

Entre els noms els més coneguts hi ha Laplace, Lavoisier, Cauchy, Broca... I no només hi havia personatges morts sinó que científics com Becquerel o Fizeau.



La feina de Eiffel no va acabar després d’haver fet aquesta meravella. Eiffel és responsable també d’un altre símbol nacional. L’Estàtua de la Llibertat. Si bé l’escultor que la va fer possible va ser Frédéric Bartholdi la contribució de l’enginyer de Dijon va fer possible la seva estructura interna.
Tot i la gran competència dels concursos els enginyers també van donar noves oportunitats a nous materials, Eiffel va ser un dels pioners en la utilització de l’acer en les seves estructures.

Tot i això aquests dies ens guarda encara una altra sorpresa... La il·luminació nocturna de la Torre ha estat canviada i s’han afegit les 12 estrelles ja que França té la Presidència del Consell de la Unió Europea durant el segon semestre de 2008.

Bé, aquest és el primer escrit que surtirà demà al Racó de la ciència.

Una breve historia de casi todo

Ara ja he mig agafat el costum d'escriure quatre coses de molts dels llibres que em llegeixo i ho faig principalment amb els llibres que m'agraden.
Avui li toca a Una breve historia de casi todo de Bill Bryson. És un llibre llarg però la pretensió del títol l'exigeix i realment no decep.

Bill Bryson no només exposa els coneixements més o menys actuals a través de científics moderns sinó que a més a més comença cada tema des del seu origen per tal d'entendre com s'ha arribat on s'ha arribat. En tot moment fa ús d'anècdotes i fets curiosos que agilitzen una mica més l'obra. I tot això ho fa de manera que qualsevol qui es mostri receptiu ho pugui entendre; com? per començar ell no és un científic.

Al llarg de mig miler de pàgines es parla de ciències que en el seu dia van tenir molts adeptes i aficionats no professionals com va ser la geologia del segle XIX i d'altres en què les pugnes internes són molt intenses i per gent de fora els motius poden semblar una ximpleria.

Ens parla també de com va avançar la paleontologia en el moment que dos buscadors de fòssils es van enemistar, es tracta de la relació entre Marsh i Cope els homes dels quals havien entaulat batalles amb pedres i tot. El més productiu d'aquesta disputa es que entre els dos van augmentar de les 2 espècies de dinosaures que es coneixien a EE.UU. a quasi 150, tal velocitat els va fer repetir algunes espècies.

Es veu com els qui tenen el poder de la comunitat científica en fan uns usos no massa lícits ja sigui per obtenir dades o mostres com per esborrar altres idees i/o científics.

I ens mostra les peripècies que es van haver de fer per pesar la terra tasca no massa fàcil si es té en compte que es considerablement més gran que les balances que tenim per casa i també el xoc d'idees que va suposar donar-li una edat aproximada.

Bé, si us el llegiu sapigueu que esteu en bones mans tot i que la traducció al castellà tingui els seus errors en els canvis de numeració (el tema dels bilions i trilions).

I no només això sinó que a més a més inclou més de mig centenar de pàgines amb la bibliografia de les referències que fa a cada capítol i llistes de paraules importants i la seva situació en el llibre.

També hi ha alguns errors comesos pel propi autor però això no li treu el mèrit. L'únic que no m'ha fet el pes de tot el llibre és la forma d'expressar els números, per alguna cosa hi ha la notació científica.

Pel que fa a mi curiosament em va arribar per partida doble a les meves mans l'octubre passat, les dues tietes que em regalen llibres per l'aniversari van coincidir involuntàriament; senyal que és bo.

Un fragment:
A França, un químic anomenat Pilatre de Rozier comprovà la inflamabilitat de l'hidrogen tot retenint-ne una certa quantitat a la boca que va expulsar (bufant) sobre una flama; va demostrar que l'hidrogen en realitat és explosivament combustible i que les celles no són forçosament una característica permanent de la cara dels éssers humans.

El Racó de la Ciència

Bé, des d'un portal juvnil del poble (Joves d'Arenys (poca imaginació)) m'han ofert de portar una petita secció de ciència que requerirà un escrit setmanal; enfocant diversos punts de la ciència i per descomptat diverses ciències.

Intentaré fer-ho el més bé possible però clar, com sempre hi ha un petit problema. Sóc poc imaginatiu i no sé quan podré mantenir un escrit setmanal. Això sí, aquest escrit intentaré fer-li arribar a l'Alasanid una mica abans, és un dels privilegis de viure en un mateix cos jaja.

Per tant, si cap dels qui em llegeix sap d'algun tema científic interessant o que pot interessar a un públic no especialitzat escoltaré la proposta encantat.

De moment dic que el dia de la setmana serà divendres i si us fa gràcia fer-hi un cop d'ull no seré jo qui us ho prohibeixi.

El quinto jinete

Dies abans de la celebració del Nadal de finals de la dècada dels 70 arriba un missatge a la Casa Blanca. El missatge és ben clar.

Un grup de terroristes ha aconseguit amagar una bomba atòmica a la ciutat de Nova York, el Govern d'Estats Units té un marge de 36 hores per fer que Israel abandoni el territori ocupat a Palestina i una altra condició, si es veu el menor indici d'evacuació la bomba esclatarà. El signant de l'amenaça és el líder de Líbia Moammar Gaddafi que acompanya el missatge amb plànols del dispositiu i pàgines de càlculs i números incomprensibles.

El material referent al dispositiu és enviat amb urgència a Los Alamos per comprovar la identitat de la bomba; no és una bomba atòmica convencional sinó una bomba H.

Els terroristes en territori americà són els 3 germans Dahaji: Whalid (físic nuclear), Kamal (terrorista palestí) i Laila (s'encarrega d'entregar els missatges).

En qüestió d'unes hores comença a organitzar-se una gran operació secreta per tal de localitzar el dispositiu. Es mobilitza a la policia local, l'FBI i les brigades NEST.

Gaddafi es converteix pels americans en el 5è genet de l'apocalipsi, no en tenien prou amb els 4 que s'havien nomenat segles abans.

El President dels EE.UU. envia missatges als principals líders mundials i especialment als francesos, israelians i soviètics.

En les hores anteriors a la fi de l'ultimàtum l'agent de policia d'ascendència italiana Angelo Rocchia i el federal Mike Rand comencen una sèrie de descobertes als molls que els van apropant lentament a els sospitosos palestins.

El final de la novel·la és trepidant i mostra accions desesperades de diferents protagonistes i culmina amb un final prou inesperat del que no us en diré res més.

El quinto jinete és una novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins en que presenten el segrest més gran de la història, els hostatges són aproximadament 10 milions de persones.

En aquesta obra hi ha constants canvis de personatges ja que va des del punt de vista de Jimmy Carter passant per agents de policia, agents del NEST, cada un dels terroristes, el general que comanda els serveis secrets francesos, el president israelià, colons jueus, Gaddafi, periodistes...

Això sí, de moment no tenen pensat passar la novel·la al cinema per una simple raó, podria donar males intencions als terroristes.

Per l'estil de narració dels esdeveniments i l'estil general s'assembla molt a les novel·les que ha escrit posteriorment Dan Brown.