La selectivitat ja va passar. Fa dies, és veritat, però sempre que escric i analitzo qualsevol cosa m'agrada haver acabat tots els passos. En aquest cas han estat simples: un breu descans els dies abans; una petita injecció de nervis ja sigui pels exàmens, pel que comporta o bé perquè fa molts anys que n'havia sentit a parlar; fer els exàmens; neguitejar-me per si havia comès errors dels meus (2*3=5 o d'aquesta mena); rebre la mitjana i començar a fer càlculs; i finalment rebre el resultat de cada examen.
Potser el que falta aquí és poder veure els exàmens però això ja és un altre tema.
El primer dia era (a part del primer) el dia que tenia els exàmens que em feien més por i en què m'hi sentia més estrany. Com sempre el de català era lleugerament més complicat que el de castellà (tot i això la nota final ha estat la mateixa :-S) després el d'anglès. Una redacció de 4 punts i 6 punts més que depenien de marcar bé unes caselles (una autèntica quiniela per alguns).
I entre aquests exàmens menjar una mica no sentava malament.
El segon dia ja vaig començar a sentir-me millor. Primer història (l'examen més extens en quan a respostes) que per fortuna han escurçat. Finalment el de matemàtiques. Ara sí que ja començava a entrar en un medi còmode.
Tot i que sempre m'havia dit a mi mateix que defugís les qüestions amb integrals vaig caure en la temptació i de dret cap a la qüestió 1, es que discutir un simple sistema de 3 equacions amb 3 incògnites amb un paràmetre se'm fa avorrit... Pel que fa al problema... Massa fàcil per valer 4 punts és la meva valoració (et donaven la representació gràfica d'una funció polinòmica en un interval i entre altres coses s'havia de donar el valor de les x dels extrems relatius, els valors pels quals creixia i decreixia, donar una representació aproximada de la derivada de la funció i finalment sabent que era de quart grau donar la funció.
Seguint en un medi favorable el tercer dia va ser encara millor. Primer física; els nervis em van trair uns instants com el dia anterior al de mates, en aquest examen em feien dubtar del sentit d'una força a l'examen de mates em feien cometre un error de 2n d'ESO al manipular una simple equació, tanmateix, vaig superar-ho. Hi va haver alguna pregunta que em va fer certa il·lusió de trobar, mira sóc així... Pel que fa al de tecnologia va ser un exàmen plàcid, de l'estil del dels altres anys preguntes tipus test (per sort no n'hi havia de medi ambient) una de control digital, una de màquines tèrimiques i un d'electricitat.
Va ser durant el transcurs del tercer dia que vaig veure una d'aquelles coses que explica la gent de la selectivitat. Els nervis, la desesperació, el realisme o la por es van apoderar d'una persona que no va poder fer res més que ficar-se a plorar.
Les etiquetes... doncs juntament amb el DNI i altres coses no me les vaig deixar. Tampoc les vaig enganxar malament. (Tampoc tenia massa pressió al damunt ara que hi penso).
El pitjor de tot plegat és haver hagut de fer més d'una hora i quart cada dia de viatge amb el tren.
En general tots els exàmens els he trobat en un nivell més baix de dificultat respecte dels dels anys anteriors amb l'excepció del de tecnologia que tot i que no em va suposar problemes n'havia vist de més fàcils.
Aquestes valoracions com he dit només m'agrada fer-les quan sé com ha anat, igual que fer valoracions just després d'un examen (tot i que ho tingui clar), no en sóc capaç.
Sóc apte.
dilluns, 30 de juny del 2008
dilluns, 23 de juny del 2008
Un món sense fi
Un altre llibre que cau de la llista de novel·les pendents.
En aquesta ocasió ha estat Un món sense fi de Ken Follett.
Un món sense fi segueix l'estil dels Pilars de la Terra. Es a dir és una novel·la extensa, amb múltiples personatges i les seves aventures i desvantures personals, la novel·la comprèn un llarg període de temps (34 anys), segueix el creixement d'uns personatges principals, se situa al priorat de Kingsbridge i segueix amb atenció una gran obra arquitectònica.
Tot i que aquesta obra sigui una seqüela dels Pilars de la Terra es pot seguir perfectament sense haver llegit el primer llibre ja que l'acció passa 200 anys després i com a molt alguns dels protagonistes fa referències puntuals a personatges anteriors i fins i tot alguns d'ells en són descendents.
Com he dit abans és un llibre que presenta moltes similituds amb l'anterior tot i que enceta temes nous. Entre els personatges hi ha els que són relativament bons, algun amor impossible, escenes que reflecteixen amb gran el moment històric en què se situa (Anglaterra al segle XIV). Es fa referència a fets històrics de gran transcendència (la Guerra dels Cent Anys, la Pesta Negra).
Una vegada més reflecteix el domini de l'Església catòlica sobre la poblció, la visió del món clarament manipulada pel clergat, les ambicions de poder i les pugnes internes del priorat per tal d'aconseguir ascensos en la jerarquia eclesiàstica.
En definitiva, és un llibre altament recomanable per a tots aquells que van gaudir amb els Pilars de la Terra i per a tots aquells que no ho se l'haguessin llegit.
És un llibre apte per a ser llegit durant les vacances d'estiu en què no es corre massa perill a part de cremades de sol si et quedes absorvit per la lectura.
PS: He llegit per la xarxa que un dels principals problemes per a la seva lectura és el seu pes. Per part meva no va suposar gaires dificultats tot i que sempre causa comentaris si hi ha algú pul·lulant a prop.
dissabte, 21 de juny del 2008
Benvingut a la república independent de la teva plataforma
Aquests últims anys es va popularitzar una campanya publicitària de l'IKEA amb la frase Benvingut a la república independent de casa teva. Els termes d'independència respecte la llei sempre ha fascinat a molta gent. Alguns hi havien de recórrer precisament per això, per problemes amb la llei.
Han estat moltes les pel·lícules i sèries de televisió en què s'ha fet esment de les mítiques aigües internacionals, alta mar. L'alta mar és el mite de la llibertat respecte d'un Estat.
Finalment l'any passat es va crear The Seasteading Institute amb l'objectiu d'establir comunitats oceàniques permanents per permetre l'experimentació i la innovació amb diversos sistemes socials, legals i polítics. Però aquestes comunitats on es desenvoluparan?? L'Institut proposa plataformes oceàniques.
Aquests intents de crear nous microestats no són nous, l'any 1972 la República de Minerva va declarar la seva indepedència. Però a vegades amb la proclamació no n'hi ha prou i en aquest cas el Regne de Tonga els va absorvir.
Segons un dels homes forts del projecte, el multimilionari Joe Lonsdale, hi ha hagut una sèrie de persones boges intentant fer aquest tipus de coses i la idea de l'institut és tirar endavant el projecte sense bojeria.
Les plataformes que es plantegen disposen d'un pilar central sobre el que se sustenta la plataforma. Els habitants de la ciutat-estat disposarien, cada un d'ells, d'uns 30 metres quadrats al pilar central. I a la plataforma hi hauria edificis, jardins, panells solars, turbines eòliques i antenes per a poder disposar entre altres coses d'internet.
En resum, sembla ser que els rics tindran un refugi més on defugir dels problemes dels quals acostumes a estar-ne aïllats...
dimecres, 18 de juny del 2008
La Lluna
Finalement he recordat (a l'últim moment) que havia d'anar a veure la Lluna. Reconec que l'he vista amb més presència, tot s'ha de dir. També és sabut que el lloc influeix molt (el paisatge).
Segurament aquesta no és la millor fotografia que m'ha sortit però per problemes tècnics (retirar el hardware sense tenir en compte les mesures de seguretat) he pogut salvar només aquesta.
D'altra banda tenia previst fer lloc a la targeta i esborrar moltes fotografies però aquest petit accident m'ha ajudat.
A la imatge es pot veure clarament la Lluna amb el campanar al costat.
dimarts, 17 de juny del 2008
Il·lusió
Lentament ens hem anat acostant al solstici d'estiu, fa uns anys frisàvem per acabar els darrers dies del curs. El que marcava l'inici de la temporada d'estiu era precisament la revetlla de Sant Joan i el que marcava la clausura de les vacances era la Diada.
Aquests dies podrem veure un dels espectacles que ha fascinat a pràcticament totes les cultures, ni més ni menys que una Lluna que es fa petita a mesura que puja cel amunt.
Molts ho han intentat explicar, com podia ser que la Lluna es fes petita? o més ben dit, com podia ser que en el moment de néixer a l'horitzó fos més gran que de costum? Aristòtil, al segle IV aC va deixar clar que això havia de passar per culpa de l'atmosfera. Una vegada més, Aristòtil es va equivocar. Durant el segle passat, han estat molts els científics que han intentat explicar-ho i entre ells han estat molt nombrosos el psicòlegs. Com era d'esperar han sortit diverses hipòtesis i la majoria d'elles han determinat que es tracta d'una il·lusió òptica.
Tot i que a base de correus electrònics ja coneixem centenars d'il·lusions òptiques, encara ens segueixen sorprenent. N'hi ha de diversos tipus: aquelles que pretenen fer-nos creure que les línies dibuixades són rectes quan les veiem més corbades, les que pretenen fer-nos creure que dos objectes són iguals quan els veiem clarament diferents, les que juguen amb els colors i forme... Totes tenen una cosa en comú, ens deixen clarament en evidència.
Una de les explicacions més recurrents a l'estray fenomen de la Lluna passa per la il·lusió de Ponzo:
Com es pot veure a la imatge hi ha dues línies grogues (de les mateixes dimensions tot i que no ho sembli) situades a sobre de dues línies convergents creuades per segments paral·lels que es fan més i més petits donant a la figura una gran semblança a una via de tren.
El que va explicar Ponzo és que veiem la línia de dalt més grossa perquè suposem que les línies convergents són paral·leles i que els segments que les creuen són iguals, donem profunditat al dibuix. Com que el segment superior creua les línies teòricament paral·leles el nostre cervell interpreta que ha de ser major que la inferior que no aconsegueix creuar les línies.
En el cas de la Lluna sembla que passa una cosa semblant, depenent del fons la veiem més o menys gran.
Això ens porta a pensar que el nostre cervell interpreta diferent l'horitzó horitzontal i el vertical. En dies clars des de la platja d'Arenys es pot veure Barcelona a uns 40 quilòmetres. En canvi quan mirem amunt els cossos que ens passen més lluny són els ocells i avions (els cossos celestes no compten). Per tant, tenim un horitzó superior més baix que l'horitzontal.
Aquests són dues de les hipòtesis que combinades podrien explicar el perquè de les diferències de tamany de la Lluna.
Clar que la més raonable de totes les explicacions és la següent: hi ha moments del dia en què veiem la Lluna i d'altres en què no. No sabem què fa quan no la veiem però si que sabem que mentre la veiem. En els moments en els quals és visible no fa res d'especial i s'aprima. Per tant, hem de concloure que quan s'amaga menja per mantenir-se viva i quan surt per l'horitzó la veiem ben grassoneta per tal de poder suportar la seva gran activitat metabòlica. I seguirà així fins que se li acabi el menjar, es mori o se’n cansi.
Doncs per poder comprovar tot això demà dia 18 de juny tindrem lluna plena i a no ser que sigueu homes llop o com sóc jo desmemoriats, podrem fer palès que el nostre cervell no para d'enganyar-nos.
PS: A veure si hi ha sort i els núvols no ens espatllen l'espectacle.
dimarts, 10 de juny del 2008
Breu retorn
Bon dia, sí, ara fa uns quants dies que ni jo mateix no passava per aquí. El que sí que he estat seguint són les estadístiques i m'he adonat que hi ha hagut unes paraules que han dut a molta gent fins a aquest bloc. Es tracta de "tres sombreros de copa". Fins fa unes setmanes era un tipus de visita que no era estrany però que tanmateix aquests últims dies s'ha accentuat una mica (tampoc parlo de milers de milions de persones però s'ha pogut apreciar el canvi). Per endevinar-ne les causes no em va caldre investigar massa. El dia 10 de juny (avui) hi ha hagut l'examen de castellà de la selectivitat i casualment era el tema d'una de les redaccions. Ahir es va arribar al zenit de les visities que buscaven sobre l'obra en qüestió i suposo que en els propers mesos poca gent tornarà a passar.
Però bé tot i la meva absència en aquest bloc podríem dir que no m'he perdut massa coses si ho comparo amb el que ha perdut la Via Làctia. Ni més ni menys que dos braços. No és que els hagi perdut sinó que durant dècades els astrònoms havien concebut la galàxia en què residim com una galàxia de tipus espiral i amb 4 braços principals. Tanmateix, unes noves imatges revelen que la Via Làctia té, en realitat, només 2 braços principals.
Però no és d'estranyar que hi hagi tans problemes per definir-la completament. Ja que pel simple fet de ser-hi dins costa una mica més de detallar amb precissió com es deu veure des de fora.
De moment ho deixo aquí, em sap greu ser haver escrit poca cosa però com a mínim ho he intentat. Seguiré buscant idees de cara als propers dies. Tot i que ja tinc una idea rondant-me pel cap des de fa uns dies.
Sobre l'amputació de dos membres de la Via Làctia
Però bé tot i la meva absència en aquest bloc podríem dir que no m'he perdut massa coses si ho comparo amb el que ha perdut la Via Làctia. Ni més ni menys que dos braços. No és que els hagi perdut sinó que durant dècades els astrònoms havien concebut la galàxia en què residim com una galàxia de tipus espiral i amb 4 braços principals. Tanmateix, unes noves imatges revelen que la Via Làctia té, en realitat, només 2 braços principals.
Però no és d'estranyar que hi hagi tans problemes per definir-la completament. Ja que pel simple fet de ser-hi dins costa una mica més de detallar amb precissió com es deu veure des de fora.
De moment ho deixo aquí, em sap greu ser haver escrit poca cosa però com a mínim ho he intentat. Seguiré buscant idees de cara als propers dies. Tot i que ja tinc una idea rondant-me pel cap des de fa uns dies.
Sobre l'amputació de dos membres de la Via Làctia
dilluns, 2 de juny del 2008
Entrevista a Jorge Wagensberg
Tal i com haureu pogut constatar, aquests últims dies he deixat de banda el bloc. Curiosament em sol passar quan tinc la impressió de poder-me-hi dedicar. Sempre que ha passat ja estat quan més temps tenia. És estrany. Ara ja tinc el Batxillerat (que ha anat prou bé) i diria que ja va essent hora de deixar de ser pre pre.
Com que vaig curt d'imaginació i no sé què escriure he aprofitat un escrit que tenia de fa temps, de quan vaig entrevistar el professor Wagensberg pel Treball de Recerca ja fa més de mig any, com passen els mesos...
Quina és la formació més indicada per afrontar l’estudi i/o investigació de la Teoria del caos?
El caos en principi és una teoria de la física.
És una teoria que estudia aquells fenòmens que són molt sensibles a les seves condicions inicials.
Curiosament, el caos, és determinista. És determinista perquè hi ha unes equacions diferencials, de manera que si poses el numero de debò no té res de caòtic perquè dóna sempre la mateixa cosa. De caòtic en el sentit comú de la paraula. El que passa és que en molts aspectes és una disciplina molt interdisciplinària encara que sigui una teoria de la física.
Els exemples, gairebé tots els importants, són de la biologia encara que els fonamentals són de la física. I després es necessita una bona formació matemàtica perquè l’estructura són equacions diferencials. Però són unes equacions diferencials que en general no tenen solució algebraica, es a dir, que si saps informàtica i tens mètodes de càlcul com el mètode de Runge-Kutta o un d’aquests que per diferències finites et permet buscar solucions. És a dir que la resposta és que encara que sigui una teoria de la física, és important per la matemàtica en quant a eines i és important per a la biologia en quant a resultats.
Quin és camp en el qual s’esperen resultats més prometedors com a fruit de les investigacions actuals sobre la Teoria del Caos?
En l’economia també, encara que jo he treballat molt en aquet tema, sóc una mica escèptic perquè he vist que es pot treballar molt a l’inrevés. Es a dir, tu dóna’m un comportament caòtic i et desfaig les coses i busco quina és l’equació que et dona aquella particular complexitat.
I per mi, després de més 30 anys de fer ciència, la bona ciència no és aquesta, la bona ciència, és aquella que et permet buscar què hi ha de comú entre coses diferents. No buscar una descripció ad hoc per a cada cosa i encara que la Teoria del caos és interessant com una visió fonamental de la natura, potser no ho és tant perquè es bastant fàcil trobar models ad hoc per a cada cas.
D’aquí en surt quin és el millor criteri per saber si un model caòtic té sentit científic o no i és el número de casos que pot explicar.
La geometria Euclidiana és un model matemàtic, no correspon exactament al món físic o al món de les nostres percepcions. La Teoria del caos reflecteix com es fa visible als fractals característiques que s’acosten sorprenentment bé a aspectes de la realitat que no contemplen els models clàssics. Què hi ha darrere de tot això?
Bé jo vaig publicar un teorema que justament responia aquesta pregunta. Per què hi ha tants fractals, sobretot a la natura, i per què hi ha tant caos? Bé, la resposta a per què hi ha tant caos és perquè la fenomenologia no és lineal en general i si no és lineal vol dir que hi ha termes de segon grau i normalment una bona teoria té les variables i les seves derivades, perquè les derivades són els canvies d’aquestes variables. I això ja et dona l’estructura que té una equació típica del caos.
En els fractals és diferent, també hi ha caos fractal però. Un fractal és una família de corbes que tenen la característica de l’autosimilitud i és una manera fàcil de fer complexitat. Resulta que els arbres són tots fractals perquè l’angle que fa una branca n amb l’n-1 és sempre el mateix perquè es una ordre genètica i si tu vas fent branques a partir d’un tronc, et surt un fractal.
La funció quina és? Doncs intimar amb la natura, ocupar l’espai de la millor manera possible. Per què? Doncs per intercanviar matèria, energia, informació etc. Però és que no només ho són els arbres respecte les branques sinó també ho són respecte les arrels. I també ho són totes les plantes. La pregunta que et pots fer és:
Perquè les plantes són fractals i els animals no? Perquè si jo fos fractal, de cada dit em sortiria una maneta amb cinc ditets i etcètera. Tindria una gran sensibilitat. Però la pregunta està mal feta perquè les plantes són fractals per fora i nosaltres som fractals per dintre. I per la mateixa raó. El sistema circulatori el sistema nerviós...
Hi ha equips de recerca, revistes, congressos...?
Hi ha molts grups dintre dels matemàtics dels físics i dels informàtics que fan la Teoria del Caos. Hi ha moltes coses que s’estan estudiant a partir de la Teoria del Caos. Fins i tot economia, les fluctuacions de la borsa. En Mandelbrot mateix ha publicat un llibre sobre això. Sempre que veus un estil és gairebé una estètica. Això és un símptoma que hi ha una estructura fractal i sempre que hi ha un tipus de pattern d’inestabilitats i de corbes d’estabilitat entorn de certes singularitat és que hi ha caos. La natura és fonamentalment caòtica i fractal però repeteixo el que he dit abans. Des d’un punt de vista descriptiu no sé si tan fonamentalment.
Llegint alguns dels seus escrits i entrevistes m’he trobat que la seva vessant com a escriptor/pensador, predomina sobre la d’investigador. Com es considera vostè mateix?
Divulgació és el que fa Punset o els altres. Tots els llibres que jo he escrit no dic que estigui malament. Fer divulgació és molt important. I jo mateix faig divulgació amb el museu, aquí si que fem divulgació. Però els assajos que he escrit són de pensament, en realitat hi ha idees originals. No són idees de la recerca científica que jo transmeti als altres, són llibres de pensament. De fet, la col·lecció metatemas no és una col·lecció de divulgació científica. És una col·lecció de pensament. La frase que defineix la col·lecció és: llibros para pensar la ciencia.
Jo faig ciència de 3 maneres diferents. Una és la universitat, on faig docència. Amb els escrits, on faig pensament i amb el museu, on faig divulgació. La veritat és que no ho distingeixo massa. Quan jo faig recerca científica, surten coses per pensar, metatemas, surten coses per explicar, universitat, i surten coses per divulgar, museu. Aquesta és la veritat del que faig.
Quan i per què es va decidir a estudiar la carrera de física?
Jo he dit alguna vegada que a mi m’agradaven molt les matemàtiques però les matemàtiques no són una ciència, no són una ciència perquè no tenen perquè fer concisions de la realitat, poden ser una construcció mental. Ni els matemàtics mateixos saben quina és la realitat, què és que jugaria el paper de la realitat en les matemàtiques. I vaig fer física perquè la física d’alguna manera és com veure en colors, perquè té a veure amb la realitat.
Però em va agradar la física quan la vaig començar a fer, és a dir, després de la carrera o al final de la carrera quan es comença fer recerca és quan realment t’agrada, quan es fa una aportació.
Com a formació és molt bona, és una formació molt elàstica. La física és una manera molt interessant d’acostar-se a la realitat.
Després de la profitosa entrevista em va dedicar el seu últim llibre El Gozo intelectual on fa reflexions sobre ciència i a més a més parla de la bellesa i la intel·ligibilitat de la ciència.
Com que vaig curt d'imaginació i no sé què escriure he aprofitat un escrit que tenia de fa temps, de quan vaig entrevistar el professor Wagensberg pel Treball de Recerca ja fa més de mig any, com passen els mesos...
Quina és la formació més indicada per afrontar l’estudi i/o investigació de la Teoria del caos?
El caos en principi és una teoria de la física.
És una teoria que estudia aquells fenòmens que són molt sensibles a les seves condicions inicials.
Curiosament, el caos, és determinista. És determinista perquè hi ha unes equacions diferencials, de manera que si poses el numero de debò no té res de caòtic perquè dóna sempre la mateixa cosa. De caòtic en el sentit comú de la paraula. El que passa és que en molts aspectes és una disciplina molt interdisciplinària encara que sigui una teoria de la física.
Els exemples, gairebé tots els importants, són de la biologia encara que els fonamentals són de la física. I després es necessita una bona formació matemàtica perquè l’estructura són equacions diferencials. Però són unes equacions diferencials que en general no tenen solució algebraica, es a dir, que si saps informàtica i tens mètodes de càlcul com el mètode de Runge-Kutta o un d’aquests que per diferències finites et permet buscar solucions. És a dir que la resposta és que encara que sigui una teoria de la física, és important per la matemàtica en quant a eines i és important per a la biologia en quant a resultats.
Quin és camp en el qual s’esperen resultats més prometedors com a fruit de les investigacions actuals sobre la Teoria del Caos?
En l’economia també, encara que jo he treballat molt en aquet tema, sóc una mica escèptic perquè he vist que es pot treballar molt a l’inrevés. Es a dir, tu dóna’m un comportament caòtic i et desfaig les coses i busco quina és l’equació que et dona aquella particular complexitat.
I per mi, després de més 30 anys de fer ciència, la bona ciència no és aquesta, la bona ciència, és aquella que et permet buscar què hi ha de comú entre coses diferents. No buscar una descripció ad hoc per a cada cosa i encara que la Teoria del caos és interessant com una visió fonamental de la natura, potser no ho és tant perquè es bastant fàcil trobar models ad hoc per a cada cas.
D’aquí en surt quin és el millor criteri per saber si un model caòtic té sentit científic o no i és el número de casos que pot explicar.
La geometria Euclidiana és un model matemàtic, no correspon exactament al món físic o al món de les nostres percepcions. La Teoria del caos reflecteix com es fa visible als fractals característiques que s’acosten sorprenentment bé a aspectes de la realitat que no contemplen els models clàssics. Què hi ha darrere de tot això?
Bé jo vaig publicar un teorema que justament responia aquesta pregunta. Per què hi ha tants fractals, sobretot a la natura, i per què hi ha tant caos? Bé, la resposta a per què hi ha tant caos és perquè la fenomenologia no és lineal en general i si no és lineal vol dir que hi ha termes de segon grau i normalment una bona teoria té les variables i les seves derivades, perquè les derivades són els canvies d’aquestes variables. I això ja et dona l’estructura que té una equació típica del caos.
En els fractals és diferent, també hi ha caos fractal però. Un fractal és una família de corbes que tenen la característica de l’autosimilitud i és una manera fàcil de fer complexitat. Resulta que els arbres són tots fractals perquè l’angle que fa una branca n amb l’n-1 és sempre el mateix perquè es una ordre genètica i si tu vas fent branques a partir d’un tronc, et surt un fractal.
La funció quina és? Doncs intimar amb la natura, ocupar l’espai de la millor manera possible. Per què? Doncs per intercanviar matèria, energia, informació etc. Però és que no només ho són els arbres respecte les branques sinó també ho són respecte les arrels. I també ho són totes les plantes. La pregunta que et pots fer és:
Perquè les plantes són fractals i els animals no? Perquè si jo fos fractal, de cada dit em sortiria una maneta amb cinc ditets i etcètera. Tindria una gran sensibilitat. Però la pregunta està mal feta perquè les plantes són fractals per fora i nosaltres som fractals per dintre. I per la mateixa raó. El sistema circulatori el sistema nerviós...
Hi ha equips de recerca, revistes, congressos...?
Hi ha molts grups dintre dels matemàtics dels físics i dels informàtics que fan la Teoria del Caos. Hi ha moltes coses que s’estan estudiant a partir de la Teoria del Caos. Fins i tot economia, les fluctuacions de la borsa. En Mandelbrot mateix ha publicat un llibre sobre això. Sempre que veus un estil és gairebé una estètica. Això és un símptoma que hi ha una estructura fractal i sempre que hi ha un tipus de pattern d’inestabilitats i de corbes d’estabilitat entorn de certes singularitat és que hi ha caos. La natura és fonamentalment caòtica i fractal però repeteixo el que he dit abans. Des d’un punt de vista descriptiu no sé si tan fonamentalment.
Llegint alguns dels seus escrits i entrevistes m’he trobat que la seva vessant com a escriptor/pensador, predomina sobre la d’investigador. Com es considera vostè mateix?
Divulgació és el que fa Punset o els altres. Tots els llibres que jo he escrit no dic que estigui malament. Fer divulgació és molt important. I jo mateix faig divulgació amb el museu, aquí si que fem divulgació. Però els assajos que he escrit són de pensament, en realitat hi ha idees originals. No són idees de la recerca científica que jo transmeti als altres, són llibres de pensament. De fet, la col·lecció metatemas no és una col·lecció de divulgació científica. És una col·lecció de pensament. La frase que defineix la col·lecció és: llibros para pensar la ciencia.
Jo faig ciència de 3 maneres diferents. Una és la universitat, on faig docència. Amb els escrits, on faig pensament i amb el museu, on faig divulgació. La veritat és que no ho distingeixo massa. Quan jo faig recerca científica, surten coses per pensar, metatemas, surten coses per explicar, universitat, i surten coses per divulgar, museu. Aquesta és la veritat del que faig.
Quan i per què es va decidir a estudiar la carrera de física?
Jo he dit alguna vegada que a mi m’agradaven molt les matemàtiques però les matemàtiques no són una ciència, no són una ciència perquè no tenen perquè fer concisions de la realitat, poden ser una construcció mental. Ni els matemàtics mateixos saben quina és la realitat, què és que jugaria el paper de la realitat en les matemàtiques. I vaig fer física perquè la física d’alguna manera és com veure en colors, perquè té a veure amb la realitat.
Però em va agradar la física quan la vaig començar a fer, és a dir, després de la carrera o al final de la carrera quan es comença fer recerca és quan realment t’agrada, quan es fa una aportació.
Com a formació és molt bona, és una formació molt elàstica. La física és una manera molt interessant d’acostar-se a la realitat.
Després de la profitosa entrevista em va dedicar el seu últim llibre El Gozo intelectual on fa reflexions sobre ciència i a més a més parla de la bellesa i la intel·ligibilitat de la ciència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)