dijous, 24 de setembre del 2009

19ena Cerimònia dels Premis Ig Nobel

Ja ens acostem a l'octubre i amb ell vénen uns dels premis més especials. L'1 d'octubre s'entreguen, al Teatre Sanders de la Universitat de Harvard els Premis Ig Nobel.

L'any passat ja vaig repassar els guanyadors. I aquest any intentaré fer el mateix.

Si hi voleu anar potser encara sou a temps de comprar entrades que valen entre $ 31 i $ 39. A més a més, en cas de ser més de 6 persones t'ofereixen la possibilitat de ser declarats Delegació Oficial i seran presentats en la presentació dels premis i per acabar-ho d'arrodonir, la Delegació que vesteixi els colors més vius desfilarà ostentosament pel teatre.

El tema d'aquest any serà: RISK. Això vol dir que alguns dels actes que es duran a terme durant l'entrega giraran entorn d'aquest concepte.

I la Cerimònia com anirà? Doncs, la veritat és que sempre es reserven alguna sorpresa aquella gent però en general serà:

Keynote Address (presentació de 60 segons): A càrrec de Benoît Mandelbrot, sobre el tema RISK.

The Big Bank Opera (L'Òpera del Gran Banc): Estrena mundial d'aquesta miniòpera de 4 actes protagonitzada per Maria Ferrante i Ben Sears i el pianista Branden Grimmett dirigida per David Stockton. Uns banquers elegants en un bar pijo de Wall Street expliquen la pujada i baixada explosiva de la banca i els grans banquers.

Risk Cabaret Pre-Concert: Un concert de pre-cerimònia especial a càrrec de The Penny-Wise Guys (Nick Carstoiu, Michael Ricca, Neara Russell, i una petita orquestra) que interpretaran cançons de cabaret sobre: risc, beneficis i Bernie Madoff.

Pre--pre-show: Concert de la Boston Squeezebox Ensemble.

Sembla que seran especialment càustics amb els banquers.

A més a més, comptaran amb la presència d'una sèrie de Premis Nobel que seran els qui entregaran l'Ig Nobel:

Rich Roberts (Medicina, 1993)
Sheldon Glashow (Física, 1979)
Wolfgang Ketterle (Física, 2001)
Dudley Herschbach (Química, 1986)
Roy Glauber (Física, 2005)
Frank Wilczek (Física, 2004)
Martin Chalfie (Química, 2008)
William Lipscomb (Química, 1976)

Les lectures 24/7: un parell de lectures per cada conferenciant. En la primera disposa de 24 segons per fer una descripció tècnica completa del tema. I la segona un resum de 7 paraules que el pugui entendre tothom.

Aquest any tindran l'honor de fer-les:

Wade Adams: director de l'Institut Richard E. Smalley (Nanoscale Science & Technology) de la Universitat de Rice. Tema: Nanotecnologia.

Stephen Wolfram: creador de Wolfram Alpha i Mathematica, i autor del llibre A New Kind of Science. Tema: Genialitat.

Deborah J. Anderson: Professora de ginecologia i microbiologia de l'Escola Universitària de Medicina de Boston i guanyadora de l'Ig Nobel de Medicina el 2008. Tema: Anticoncepció.

Concurs per guanyar una cita amb un Premi Nobel: L'any passat va ser amb William Lipscomb, a veure a qui li toca aquest any. En Glashow??

Com sol passar en aquests actes hi ha discursos que es fan pesats i llargíssims, per sort els organitzadors disposen d'un potent mecanisme per evitar que s'arribi a aquests límits. Es tracta d'un àrbitre que cronometra els discursos i Miss Sweetie Poo una encantadora nena de 7 o 8 anys que va cap al conferenciant dient-li, sense parar, que s'avorreix.

També es comptarà amb la presència de guanyadors d'anys anteriors:

Don Featherstone (creador dels flamencs roses de plàstic)
Deborah Anderson (efectivitat de la Coca-Cola com a espermicida)
Francis Fesmire (massatge rectal digital per tractar el singlot incurable)
Rebecca Waber (les medicines falses cares són més efectives que les falses barates)
L. Mahadevan (com s'arruguen els llensols)
Dan Meyer (empassar espases i els seus efectes)

I amb tanta gent no podia faltar la traducció simultània a diferents llengües que serà com el seu nom indica simultània i per tant costarà molt d'entendre alguna cosa.

El discurs "Welcome, Welcome" el discurs "Goodbye, Goodbye".


Com es pot veure serà un vespre entretingut i és un d'aquells actes que si mai tinc la sort de poder assistir-hi no ho dubtaré.

dimarts, 22 de setembre del 2009

I semblava que no hi arribaria...

Ara fa dos anys vaig acabar-me de decidir i vaig obrir el bloc, el meu bloc. Potser em va faltar imaginació però ara ja és una mica tard per canviar de nom i a més ja m'hi he acostumat.

Fins ara han estat dos anys i tot i les temporades de poca activitat he arribat a les 136 entrades. Quan he fet la suma m'han vingut unes quantes coses al cap.

La primera és que amb el 136 es pot fer un petit joc matemàtic. Si s'agafa cada xifra, s'eleva al cub i se sumen el resultat és 1+27+216=244, i què té el 244? Doncs que si es repeteix el procés anterior: 8+64+64=136. I té la seva gràcia.

Però bé amb aquesta entrada arribo al número 137 que encara m'agrada més. En física el 137 és un d'aquells números que surt en més d'una ocasió.

Fins fa uns anys es creia que la constant d'estructura fina era exactament 1/137. Posterorment es va anar refinant i amb aquesta constant Richard Feynman va extreure de l'equació de Dirac que era el número d'electrons màxims en un àtom seria de 137, de manera que l'àtom amb nombre atòmic més gran que preveu l'equació de Dirac és el 137 que tot i no haver estat descobert ja té nom: Feynmanium. De totes maneres l'equació de Dirac no deixa de ser un model matemàtic i que portar-lo al límit de la taula periòdica pot no ser aconsellable i qui saps si en un futur no s'haurà de modificar per fer-hi entrar més elements (tot i que poc probable).

El 137 entre els físics ha generat diverses anèctodes. Per exemple, una paròdia a una publicació d'Arthur Eddington per part de Bethe i un parell més de físics que van aconseguir relacionar la constant alfa amb el zero absolut.

Amb 58 anys Wolfgang Pauli va ser ingressat en un hospital i quan va saber que es trobava a l'habitació 137 ja va dir que d'allà no en sortiria, i així va ser.

També hi havia quàntics (ara no recordo qui) que als guardarrobes buscaven el número 137...

Aquest any no he apagat espelmes, però ja reproduié dues vegades el vídeo de l'any passat ^^

dissabte, 19 de setembre del 2009

Biografía de la física

Biografia de la física (1961) (Biography of physics) és un llibre de divulgació escrit pel físic George Gamow d'origen ucraïnès (nascut a l'Imperi Rus).

George Gamow va treballar sota les ordres (entre d'altres) de Niels Bohr i posteriorment va treballar en física nuclear, física estel·lar, va predir la radiació de fons i també va ficar-se en temes de genètica.

Als Estats Units va treballar amb el físic Ralph Alpher (el seu estudiant de doctorat) i quan va ser hora de publicar el treball va convidar Hans Bethe a signar-lo tot i que no havia fet res. El resultat final va ser la teoria Alpher-Bethe-Gamow (joc de paraules que fa referència a les tres primeres lletres gregues: alfa, beta i gamma). Posteriorment, en uns càlculs van rebre l'ajuda de R.C. Herman qui va declinar l'oferta de Gamow de canviar-se el cognom per Delter.

Per la seva banda el llibre fa una mescla entre divulgació de la ciència i història de la ciència. Es a dir, divideix el llibre en diferents èpoques de la física i ens presenta més detalladament com va anar evolucionant centrant-se a més a més amb un o dos físics destacats.

Segons Gamow la física va néixer a l'Antiga Grècia tot i que totes les altres cultures també tenien coneixements d'astronomia. D'aquells temps destaca com a físic a Arquímedes: el Principi d'Arquímedes, la llei de la palanca, l'eureka... i la seva aferrissada defensa de Siracusa dels atacs romans.

Els capítols següents passa per l'Edat Mitjana en què havien sobreviscut les idees d'Aristòtil que tot i sobresortir en molts camps la física no se li donava massa bé. Com l'art la física va canviar amb l'entrada del Renaixement amb les figures de Copèrnic, Kepler i Galileu.

Durant la segona meitat del segle XVII Sir Isaac Newton va donar l'impuls final a la física amb grans contribucions en la mecànica, gravitació i òptica i sense menystenir el càlcul de fluxions que ha resultat molt útil.

Les idees de la llum com a partícules (de Newton) contrastaven amb les ondulatòries que podien explicar amb més facilitat certs fenòmens com els deguts a la refracció.

Després d'això entra als dos grans moviments dels segles XVII i XIX: la termodinàmica i l'electromagnetisme. Amb grans personatges com van ser Carnot, Joule, Clausius, Maxwell i Boltzmann en termodinàmica i Franklin, Coulomb, Ørsted , Ampère, Faraday i altra vegada Maxwell en electromagnetisme.

Després d'aquestes dues grans revolucions en van venir encara dues més: la relativitat i la mecànica quàntica.

Finalment el llibre acaba amb una part dedicada a la física nuclear i de partícules que es feia en aquell moment. Va ser en aquest moment, amb el descobriment de la fissió nuclear que molts temes van tornar a quedar tapats i amb alts nivells de secretisme.

El més interessant del llibre és que qui l'escriu va poder conèixer i conviure amb els qui van assentar les bases de la mecànica quàntica i que va tenir un paper molt destacat en l'últim capítol. De manera que pot amenitzar el llibre amb un bon grapat d'anècdotes de personatges com Niels Bohr, Rutherford, Dirac, Pauli...

De Bohr explica que era particularment lent a l'hora d'entendre conceptes i que molt sovint, en conferències, mentre tot el públic comprenia els conceptes només quedava ell per entendre'ls; posteriorment els assistents intentaven explicar-li com podien i acabaven per no entendre res ells i finalment era Bohr el qui ho comprenia tot i que diferent de com ho feia el conferenciant. La visió de Bohr era la bona.

A Bohr li agradaven les pel·lícules de l'oest i els seus companys de cinema (Gamow inclòs) van ser coneixedors d'una teoria molt sorprenent. Al cinema, el dolent sempre era el primer en desenfundar però tot i això el bo responia inmediatament i el qui moria era el dolent. Segons Bohr l'explicació es trobava en la diferència entre les accions deliberades i les condicionades; el dolent prenia una acció deliberada mentre que el bo hi responia de forma condicionada, un acte reflex. Fins i tot un dia Gamow va anar a comprar pistoles de joguina per fer la prova amb Bohr com a pistoler bo. Bohr els va matar a tots.

Altra vegada, com en el cas de les conferències de Feynman, i sortosament per la físia, es veu que hi ha conceptes que no poden acabar d'explicar i que els està començant a sortir greus problemes amb les cada cop més nombroses partícules subatòmiques.

Pel que fa al llibre a mi m'ha agradat i el recomanaria a tots els qui ja tinguessin unes nocions de física i que els interessés la hitòria de la física.


PS: Casualment un professor el va recomanar per si volíem conèixer una mica millor la història del desenvolupament de la termodinàmica just el dia després d'acabar-me'l...

dimarts, 15 de setembre del 2009

Paisatges fractals

En l'article passat (El Mont Taranaki i el Conjunt de Mandelbrot) l'Asimetrich va comentar que en el món dels efectes especials s'utilitzen tècniques fractals. La veritat és que cada cop s'utilitzen per coses més diferents.

Tot va començar amb Loren Carpenter (posteriorment va co-fundar Pixar). L'any 1978 Carpenter treballava per la Boeing, la feina del jove Loren era ajudar a visualitzar els nous prototips. Però els anuncis de Boeing acostumen a mostrar l'avió amb muntanyes al fons, de manera que la intenció de Loren era ficar-hi algunes muntanyes. El problema era que no hi havia maneres de fer una muntanya, les muntanyes estan fetes per milers de milions de petits polígons i les màquines d'aquells temps eren massa lentes.

Però Loren Carpenter es va trobar amb el llibre Fractals: Form, Chance and Dimension de Mandelbrot, en el llibre Mandelbrot deia que hi havia moltes coses a la natura que es podien explicar amb fractals, si s'agafa una superfície llisa i es trenca i es torna a trencar una i una altra vegada es podien fer fractals. Així doncs Carpenter va voler provar-ho al seu ordinador.

En tres dies ja tenia paisatges fractals. El que va fer va ser molt simple. Va començar amb una superfície plana divida en grans triangles, i el centre de cada triangle va ser elevat de manera aleatòria (sempre mantenint-los units), cada triangle el va dividir en 4 triangles més petits i els va aplicar el mateix procés però l'elevació aleatòria era més petita (es veu millor en aquesta animació). I repetint aquest senzill procés va resultar-ne una animació que té per títol Vol Libre.

Després d'aquesta animació va ser contractat per Lucasfilm on va crear un planeta sencer per la pel·lícula Star Trek II: The Wrath of Khan.

La cosa, però, no va acabar aquí. La tècnica va anar evolucionant (per exemple l'algorisme diamond-square) i els ordinadors han anat esdevingut més potents i el resultat ha estat en programari (lliure) com el Terragen que ha permès imitar molt i molt bé la natura com es pot veure en aquesta galeria d'imatges.

Un altre tipus d'efecte especial que és degut als fractals el trobem en la batalla de Mustafar entre Anakin Skywalker i Obi-Wan Kenobi a Star Wars III. En aquesta batalla la lava hi juga un paper molt important i un cop més es va recórrer als fractals. Un dels exemples més clars es troba al minut 1:30 (del vídeo següent) en què cau una onada de lava a sobre d'un braç metàl·lic. Per fer-ho Willi Geiger va partir d'un raig (m'agrada més jet de l'anglès) que feia una trajectòria parabòlica. Aplicant el trencament fractal Geiger va anar trencant una vegada i una altra el raig fins a obtenir el que es pot veure a la pel·lícula.



Com és d'esperar la cosa tampoc acaba aquí, cada cop són més i més els creadors d'efectes especials i artistes que s'aprofiten de programes que permeten transformacions fractals per acabar fent autèntiques meravelles.

Però ja al segle XIX un gran artista japonès havia utilitzat els fractals per representar la natura, es tracta de Hokusai i la Gran ona de Kanagawa.

Per aquest escrit m'ha estat de gran ajuda un documental que vaig veure ara fa uns mesos i que ara he tornat reproduir. Es tracta de Hunting the hidden dimension (Resum de 2 minuts) que forma part de la sèrie de documentals NOVA (n'hi ha que tenen molt bona pinta i miraré de veure) de la PBS, dels Estats Units.

Ja m'agradaria que els de TVC o altres televisions de per aquí es fixessin en aquestes delícies i no en altres coses, llàstima que l'audiència tingui un paper tan important... O que la població sigui com és...

Si algú vol el documental sencer es pot descarregar el torrent i baixar-se'l per alguna xarxa P2P.

dilluns, 7 de setembre del 2009

El Mont Taranaki i el Conjunt de Mandelbrot

Una de les caracterísitiques de la geometria fractal és que aconseguiex explicar molt millor les formes del món en què vivim. Com ja va dir Mandelbrot: Ni les muntanyes són cons ni els núvols esferes.

El fet que en la natura predominin les estructures fractals (o quasi per limitacions físiques) és per intimar al màxim amb l'entorn i alhora optimitzant al màxim l'enrgia i els recursos.

Fa uns dies vaig parlar del Conjunt de Mandelbrot com un des objectes fractals més fascinants. La pregunta que a un se li pot acudir és a la natura es pot trobar alguna cosa que se li assembli??

Doncs si es busca una mica s'arriba a la conclusió que sí, que hi ha una cosa que se li assembla i és ni més ni menys que un volcà. El volcà en qüestió es troba al sud-oest de l'illa nord de Nova Zelanda.

Es diu Mont Taranaki i és famós per la seva semblança amb el Mont Fuji japonès i per haver fet de doble del Fuji a la pel·lícula The Last Samurai (el último samurai).

Aquí en teniu una mostra, no són clavats però té el seu mèrit

Estic segur que en el camp de la biologia ja hauran trobat alguna cosa, algun dibuix o coloració que s'assembli més a alguna de les seves parts, però aquí ja no hi arribo, si sabeu d'alguna cosa estaré molt content de conèixer-ho també.

dijous, 3 de setembre del 2009

The Character of Physical Law

Com ja vaig fer l'any passat aquest any també dedico un post a Richard Feynman (el de l'any passat).

Fa unes setmanes una companya de classe em va passar un enllaç que finalment em va dur al Project Tuva. Gràcies altra vegada, com es nota és un dels físics que més m'ha fascinat i que més posts m'ha provocat.

El Projecte Tuva és una plataforma creada per acollir la sèrie de conferències fetes pel físic Richard Feynman a la Universitat de Cornell l'any 1964 anomenades The Character of Physical Law (El Caràcter de la Llei Física). Aquestes conferències (un total de 7) van ser gravades per la BBC i posteriorment recopilades en forma de llibre de nom homònim.

Aquesta iniciativa ha estat possible gràcies a l'entusiasme de Bill Gates qui anys enrere les havia vist i aprofitant que per ell els diners no són massa problema ha fet aquesta obra perquè les puguem gaudir tots.

Aquestes conferències anaven dirigides a un públic no especialitzat en la física (tot i que de ben segur hi havia físics) i per tant Feynman va haver de fer l'esforç de presentar-ho entenedorament sense abusar de les matemàtiques.

1.- The law of gravitation, an example of physical law (La Llei de gravitació, un exemple de llei física)

Aquesta conferència serveix per presentar al Dr. Feynman i que al seu torn ell presenti les conferències i a què ens referim al parlar de lleis físiques, després analitza la llei de la gravitació

Com a anècdota interessant. Mentre presenten a Feynman diuen que toca els bongos entre molts altres mèrits (científics i d'altre tipus).

Quan Feynman surt diu:

És curiós, perquè en les poques ocasions que he estat reclamat en un lloc formal per tocar els bongos, el presentador no troba que sigui necessari dir que a més a més faig física teòrica. Penso que probablement és perquè respectem més les arts que les ciències.

2.- The relation of mathematics to physics (La relació de les matemàtiques i la física)

En aquesta ocasió Feynman tracta aquesta relació partint de la llei de gravitació de Newton i posteriorment amb el càlcul diferencial, a mesura que transcorre la conferència entra en temes més de les matemàtiques en sí i de com s'estructuren.

Sembla doncs que la diferència entre les matemàtiques dels matemàtics (les pures) i les que utilitzen els físics està en la generalització, mentre que els físics es preocupen per casos especials (per exemple en espais de 3 dimensions).

3.- The great conservation principles (Els grans principis de conservació)

En aquesta ocasió Feynman dedica l'hora a parlar dels grans principis de conservació: càrrega, número bariònic, energia, moment angular...

I fa un molt bona analogia:

Vull que imagineu que una mare té un nen i que el deixa jugant sol en una habitació amb 28 blocs absolutament indestructibles, com les càrregues.

El nen juga amb els blocs durant el dia, quan la mare torna descobreix que efectivament hi ha 28 blocs.

Ella veu que en tot moment hi ha una conservació dels blocs.

[...]

Ara suposem que quan la mare entra per comptar els blocs, en troba només 25, però sospita que el nen n'ha amagat en una petita capsa que té a l'habitació.

De manera que diu: "Obriré la capsa" i el nen respon "No, no pots obrir-la" Què pot ser ella? I llavors diu "Sóc una mare molt llesta, a diferència de moltes. La capsa buida pesa 16 unces i cada bloc en pesa 3, el que faré serà pesar la caixa". La mare obtindrà una altra cosa: el número de blocs vistos, més el pes de la capsa menys 16 dividit per 3, i això sempre sumarà el mateix: 28.

La mare marxa un moment fins que no ho torna a revisar. En fer-ho veu que l'aigua bruta de la pica ha canviat de nivell, llavors el que haurem de sumar és l'alçada del nivell de l'aigua menys 6 polzades (que és el que media quan no hi havia blocs) i dividir-ho per un quart de polzada (que és l'alçada en què incrementa el nivell de l'aigua bruta per cada bloc).

Ara, a mesura que el nen esdevé més enginyós, i la mare també, més i més termes s'hi han d'anar afegint, cada un dels quals representa un numero de blocs, que des d'un punt de vista matemàtic són càlculs abstractes ja que són blocs que no veiem.

Ara m'agradaria dir-vos què hi ha de comú entre això i la conservació de l'energia, i què hi ha de diferent. Suposeu que mai heu vist els blocs, en cap situació se'n veia cap.

Llavors, la mare sempre estarà calculant una pila de termes, que els pot anomenar blocs de la capsa, blocs a l'aigua i blocs a... etc.

Però hi ha diferències: no hi ha blocs (fins on sabem) no ens trobem amb enters com en el cas dels blocs.

Suposeu que quan la pobre dona calcula uns blocs, es troba amb 6 i 1/8 blocs, i que en un altre lloc n'hi ha 7/8 i 21 en un altre lloc, sumats encara donen 28.

[...]

Com en el cas dels blocs l'energia pot venir amagada de diferents maneres: deguda al moviment (cinètica), tèrmica, gravitatòria, elèctrica, lumínica, elàstica, química, nuclear, i a més a més una energia associada a la mera existència de les partícules que depèn de la seva massa...

Però tot i l'aparent complexitat (moltes són diferents formes d'una sola energia) pot ser molt útil per a resoldre certs problemes

4.- Symmetry in physical law (Simetria en la llei física)

Què és la simetria en una llei física?

Segons la definició que dóna (de Weyl) una cosa és simètrica si hi ha alguna cosa que se li pugui fer i després d'haver-ho fet aquella cosa segueix semblant igual que al començament.

Però què és la simetria en les lleis físiques? Un exemple és la translació en l'espai.

Si es construeix un aparell per fer uns experiments i després se'n construeix un altre d'igual en un altre lloc, els dos mesuraran el mateix. Sempre i quan s'hagi traslladat tot, vol dir que si hi ha una paret on s'ha de construir l'aparell aquesta també s'ha de desplaçar.

També analitza altres simetries i la més interessant és la de canviar dreta per esquerra (arriba a resultats curiosos).

5.- The distinction of past and future (La distinció de passat i futur)

Richard Feynman comença amb la frase següent: Ara és obvi per tothom que els fenòmens del món són evidentment irreversibles.

En una col·lisió entre dues boles de billar no distingiríem si va endavant en el temps o enrere, per tant les col·lisions no tenen cap problema amb el sentit del temps, però com és que no és freqüent veure com picant una bola es desencadenen unes col·lisions que fan que totes s'agrupin en la posició inicial (en el triangle aquell)??

6.- Probability and uncertainty - the quantum mechanical view of nature (Probabilitat i incertesa - la visió mecanicoquàntica de la natura)

Quan es parla de mecànica quàntica una de les coses que es diuen és que és difícil d'entendre, de comprendre. A què s'assemblen els fenòmens quàntics, a què són anàlegs. Segons Dick Feynman són anàlegs als fenòmens quàntics, a ells mateixos. No hi ha res quotidià que s'hi assembli.

Moltes vegades quan algú introdueix la física quàntica, sobretot en explicacions bàsiques, acaba comentant en un moment o altre l'experiment dels dos forats i segueix. En aquesta sessió el Feynman l'explica de forma extensa i sembrant els problemes que porten a la visió quàntica del món.

7.- Seeking new laws (Cercant noves lleis)

L'última lectura està dedicada al futur de la física, on es troben i on van. Aquesta és la més estranya des del punt de vista actual ja que de la xerrada en fa 45 anys i estaven immersos en una complexa sopa d'hadrons que per aquells anys Murray Gell-Man va començar a ordenar amb el model dels quarks.

Però com es desenvolupen les noves lleis físiques? Primer de tot el físic teòric suposa/endevina (guess) una llei, després es fan unes computacions sobre les seves implicacions i finalment es fa l'experiment. Si l'experiment no dóna el resultat esperat la idea no era bona i es torna al començament (o l'experimentador tenia la màquina bruta).

En ciència mai pots assegurar que una llei o teoria és certa, per més vegades que sigui contrastada per diferents experiments, ja que només fa falta que un experiment no es correspongui amb la predicció per descartar la llei.

Però on va la física? Ell fa dues propostes i una d'elles és a la que sembla que estem arribant.

Pot passar que els experiments siguin cada vegada més i més difícils de fer i més i més cars de fer i que obtens un 99.99 % dels fenòmens però que sempre en romà una petita part que és cada cop més difícil de mesurar i així segueix; fent la cosa cada vegada menys interessant. I en física de partícules així sembla que ha estat, cada cop és més complicat, més car i més lent aportar nous resultats.

Ara estem en una època de descobriments com en el cas de la descoberta d'Amèrica, va ser molt excitant, sí, però va ser només una època.

Però tot segueix i sorgiran nous interessos ja sigui les connexions entre els fenòmens o com estan relacionats amb la biologia... O l'exploració d'altres planetes i altres coses. O fins i tot desenvolupar la tecnologia per a poder aplicar els coneixements de les lleis de la naturalesa que tenim.

---------------

Aquestes conferències són molt interessants tot i que hi ha moments de tot, moments en què surt el Feynman que sens dubte ha passat a la història.

Parlant de la conservació de la càrrega elèctrica:

Això va ser descobert o demostrat experimentalment, per -estic avergonyit de dir, no recordo si va ser- Jo crec que Faraday (però podria haver estat Franklin); de totes maneres, és algú el nom del qual comença per F- i com a mínim sé això: que no és Feynman.

Quan un historiador diu: "Napoleó existeix" o "Napoleó va ser" o que "la Revolució Francesa va serel 1783" vol dir que si tu mires en un altre llibre sobre la Revolució Francesa trobaràs la mateixa data [riure al públic] - 1789, probablement. (Això és força precís per un físic- tenir el tercer decimal) [aplaudiment general]

D'ell també té la seva gràcia veure com ajunta milions (million million million million) o com fa servir noms estranys.

Sens dubte totes aquestes són les caracterísitiques típiques o que ha de tenir un bon comunicador.

Com ja diuen a la presentació El Doctor Feynman és un destacat professor i investigador, la unió de les quals es dóna amb poca freqüència.