100 mites de la ciència (llibre)

Fa uns mesos en Dan ens sorprenia amb el seu últim llibre: 100 mites de la ciència. I després d'haver-lo llegit toca escriure'n alguna cosa.

El llibre és un recull de 100 mites que són presents en la societat sobre fets suposadament demostrats per la ciència i que corren com a veritats incontestables.

Com sempre en Dan tracta molts camps de la ciència: el cos humà, els animals, els aliments, la Terra, l'Espai, els propis científics... I com sempre ho fa de la millor i més difícil de les maneres: amb uns arguments a l'abast de tothom i sense fer ús de grans artilugis científics que, tot i tenir una gran potència per atacar els mites, acostumen a embolicar l'explicació i fer-la més llunyana.

Entre els mites hi ha coses que semblen òbvies però que al carrer es deixen sentir. Un d'aquests és que si tenim la desgràcia de ficar la pota entre ortigues si aguantem la respiració la cama picarà menys. O el de ficar la cullereta a l'ampolla de cava per evitar que s'esbravi.

Amb aquest petit escrit m'agradaria comentar una sèrie de mites del llibre que malauradament em va tocar desmentir fa poc (i no hi va haver manera). Tenen a veure amb la Teoria de l'Evolució.

El primer argument (i més important) dels opositors és: com ja diu el nom es tracta d'una teoria, i què vol dir teoria...? En ciència, però, una teoria és un conjunt de teoremes i principis que descriuen el comportament de la naturalesa. I el més important de tot és que no només es fa la teoria sinó que es posa a prova constantment (i de forma reproduïble). A més a més, una bona teoria és capaç de predir fenòmens mai vistos fins al moment (i que acaben, un moment o altre, veient-se al laboratori). I quan una teoria topa amb contradiccions la feina dels científics és deixar-la de banda i buscar un altre cos de teoremes i principis que basteixin una altra teoria més potent.

Per tant, tots aquells qui argumentin que una teoria científica només són especulacions, que donin un cop d'ull a teories com la Teoria General de la Relativitat amb nombroses prediccions que s'han mesurat posteriorment i que gosin dir que són simples especulacions...

Un cop descartada l'opció de només és una teoria ataquen amb: si home, el meu avi no era un mico!. El problema és que ni Darwin ni les "actualitzacions" de la Teoria de l'Evolució mai han esmentat que l'home i els ximpanzés (per exemple) són descendents l'un de l'altre. El que sí que diuen és que fa uns milions d'anys hi havia una espècie d'animals que amb el pas de les generacions va anar diferenciant-se seguint un procés gradual i pràcticament continu per anar a parar a espècies que a dia d'avui són diferents. I es que com ja va dir en Daniel Closa Tots som parents.

Amb aquesta evolució contínua també està relaciont el tercer argument: on és la bàula perduda?. Una pregunta molt curiosa ja que la majoria d'ells no estan al corrent de l'actualitat paleontològica i no saben ni a què es refereixen. La bàula perduda representaria una etapa evolutiva que a dia d'avui no coneixem. Quan se'n troba una entre dues etapes de seguida comencen a dir que no n'hi ha cap d'intermèdia entre la que han trobat i les que ja tenien abans. En Dan fica un exemple magnífic per entendre el procés:

Suposa que intentem reconstruir la vida d'una persona a partir de les fotos que s'ha fet. Òbviament no tenim fotos de cada minut (i si les tinguéssim ens les demanarien de cada mig minut). Tot i això, les fotos que s'ha fet es poden ordenar de forma cronològica i ens indicarà com ha anat canviant la persona i si tenim la sort de trobar una foto nova la podrem col·locar entre dues que ja teníem i encara tindrem més detalls d'aquella persona.

Un llibre molt recomanable i que si mai llegiu segur que trobareu alguna sorpresa en forma de mite.

I ara que ja ens ha mal acostumats... A esperar el següent!!