Sant Ramon

Arenys és un poble amb una gran tradició catòlica com ja va quedar clar al mes de juliol quan vaig comentar quatre coses de la festa major.

La major part dels carrers tenen nom de sant, santa o eclesiàtic arenyenc (tenim ni més ni menys que 4 bisbes). El carrer on visc també té nom de sant; sant Ramon.

Sant Ramon nonat va ser un personatge curiós principalment per no haver estat nat. Segons es diu es va extreure de l'úter de la seva mare amb una daga qui havia mort un dia abans.

I clar, ara (aquest any en fa 30) celebrem una petita festa de carrer, entre els veïns. Els veïns s'han anat fent grans i molts dels fills han acabat marxant. Tot i l'envelliment de la població aquest any encara ha estat possible aixecar la portalada que fiquem al capdavall del carrer.

Aquesta portalada també té la seva història, 29 anys. Un dels pitjors episodis de la seva existència va ser la caiguda que va patir fa un parell d'anys. La nit de divendres a dissabte el vent va bufar fort i juntament amb la pluja la va deixar irreconeixible. Es va reparar i per sort va tornar a ser pràcticament el que era.

I com no podia ser d'altra manera també tenim un himne (sort que no tinc himne estatal que sinó... jajajaja). Un dels artífex d'aquest himne és el veí del carrer Jordi Bilbeny les teories del qual ja comentaré un dia d'aquests.

El carrer de Sant Ramon
no en té un altre igual al món,
du la placa en català
pel qui la vulgui mirar.

Fa pujada i fa baixada
i té molta anomenada,
les noietes van mirant
per si surt algun galant.

Hi ha orenetes i pardals,
ensopits i carcamals,
gats i gossos i mosquits
que ens foraden a les nits.

També hi ha moltes velletes
que assegudes fan puntetes
i també hi ha molts vellets
que encara s'aguanten drets.

De can Pi a cal Fuster
la gent viu la mar de bé,
fora d'alguna excepció
on encara viu millor.

Dons amics com heu sentit,
quin carrer més ben parit:
EL CARRER DE SANT RAMON,
EL MÉS BEN PARIT DEL MÓN!!!

I ara marxo a cantar.

Els 72 homes d'Eiffel

Segurament és l'edifici més famós de la capa de la Terra (si més no amb més de 200.000.000 visitants no queda enrere). i va ser el primer edifici d'arribar als 300 metres. L’esvelta torre pesava més de 7.000 tonelades.


Parlo de la Torre Eiffel; una gegantesca torre de ferro que s'alça al costat del riu Sena en el seu pas per París.


La torre es va anomenar en honor a l’enginyer que la va projectar, Gustave Eiffel. Eiffel nascut a Dijon l’any 1832 des de petit va mostrar interès per les ciències i també les humanitats. La seva carrera com a constructor va començar en els ponts i estructures ferroviàries; de seguida va comptar amb el suport de Charles Neveu qui l’havia contractat.

Amb la Revolució Industrial el transport de mercaderies va augmentar considerablement. Aquest fet va propiciar la construcció de ponts. Amb això Eiffel va acumular gran experiència que va li va permetre afrontar nous reptes.

No va ser fins el 1875 que va començar a destacar en el panorama internacional. Ho va fer amb el pont de Maria Pia a Porto, Portugal. Amb la col·laborador d’un enginyer belga va guanyar el concurs i se’ls va adjudicar la construcció del pont simplement perquè era bell, “transparent” i a més a més era el projecte més econòmic.
Va estar en funcionament fins l’any 1991, es a dir 114 anys. Tot i això hi ha altres viaductes en ús que va dissenyar durant la dècada de 1860.

Eiffel era un del grans experts en estructures metàl·liques del moment. Com ho demostra la Torre Eiffel.
En el moment de la Torre gaudia dels 300 metres d'alçada i del títol de ser l'edifici més alt del planeta (fins el 1930). Anys més tard va afegir 24 metres més gràcies a una antena.

Són moltes les coses que es diuen d'aquest símbol.

Una d'elles és que podria haver estat a Barcelona en motiu de l'Exposició Universal de 1888. A Barcelona és el primer lloc on Eiffel l’havia proposada, després de la negativa de la ciutat comtal, va trobar fortuna a París en motiu de l’Expo de l’any següent amb una condició. La Torre havia de ser desmuntada.

Una altra és que els francesos van tallar els cables dels ascensors per tal que Hitler hagués de pujar-la a peu.
El que m'interessa d'aquesta bella torre és el seu peculiar Hall of Fame.

Gustave Eiffel va fer gravar el nom de 72 científics, enginyers i/o gent notable francesa que per les seves contribucions. Aquests noms es troben gravats a sota del primer replà de la torre. Allà on es troben les 4 potes.

Com que es tracta d'una llista feta a finals del segle XIX no és d'estranyar que dels 72 noms 72 siguin d'homes. L'absència més criticada és la de la matemàtica francesa Sophie Germain.

Entre els noms els més coneguts hi ha Laplace, Lavoisier, Cauchy, Broca... I no només hi havia personatges morts sinó que científics com Becquerel o Fizeau.



La feina de Eiffel no va acabar després d’haver fet aquesta meravella. Eiffel és responsable també d’un altre símbol nacional. L’Estàtua de la Llibertat. Si bé l’escultor que la va fer possible va ser Frédéric Bartholdi la contribució de l’enginyer de Dijon va fer possible la seva estructura interna.
Tot i la gran competència dels concursos els enginyers també van donar noves oportunitats a nous materials, Eiffel va ser un dels pioners en la utilització de l’acer en les seves estructures.

Tot i això aquests dies ens guarda encara una altra sorpresa... La il·luminació nocturna de la Torre ha estat canviada i s’han afegit les 12 estrelles ja que França té la Presidència del Consell de la Unió Europea durant el segon semestre de 2008.

Bé, aquest és el primer escrit que surtirà demà al Racó de la ciència.

Una breve historia de casi todo

Ara ja he mig agafat el costum d'escriure quatre coses de molts dels llibres que em llegeixo i ho faig principalment amb els llibres que m'agraden.
Avui li toca a Una breve historia de casi todo de Bill Bryson. És un llibre llarg però la pretensió del títol l'exigeix i realment no decep.

Bill Bryson no només exposa els coneixements més o menys actuals a través de científics moderns sinó que a més a més comença cada tema des del seu origen per tal d'entendre com s'ha arribat on s'ha arribat. En tot moment fa ús d'anècdotes i fets curiosos que agilitzen una mica més l'obra. I tot això ho fa de manera que qualsevol qui es mostri receptiu ho pugui entendre; com? per començar ell no és un científic.

Al llarg de mig miler de pàgines es parla de ciències que en el seu dia van tenir molts adeptes i aficionats no professionals com va ser la geologia del segle XIX i d'altres en què les pugnes internes són molt intenses i per gent de fora els motius poden semblar una ximpleria.

Ens parla també de com va avançar la paleontologia en el moment que dos buscadors de fòssils es van enemistar, es tracta de la relació entre Marsh i Cope els homes dels quals havien entaulat batalles amb pedres i tot. El més productiu d'aquesta disputa es que entre els dos van augmentar de les 2 espècies de dinosaures que es coneixien a EE.UU. a quasi 150, tal velocitat els va fer repetir algunes espècies.

Es veu com els qui tenen el poder de la comunitat científica en fan uns usos no massa lícits ja sigui per obtenir dades o mostres com per esborrar altres idees i/o científics.

I ens mostra les peripècies que es van haver de fer per pesar la terra tasca no massa fàcil si es té en compte que es considerablement més gran que les balances que tenim per casa i també el xoc d'idees que va suposar donar-li una edat aproximada.

Bé, si us el llegiu sapigueu que esteu en bones mans tot i que la traducció al castellà tingui els seus errors en els canvis de numeració (el tema dels bilions i trilions).

I no només això sinó que a més a més inclou més de mig centenar de pàgines amb la bibliografia de les referències que fa a cada capítol i llistes de paraules importants i la seva situació en el llibre.

També hi ha alguns errors comesos pel propi autor però això no li treu el mèrit. L'únic que no m'ha fet el pes de tot el llibre és la forma d'expressar els números, per alguna cosa hi ha la notació científica.

Pel que fa a mi curiosament em va arribar per partida doble a les meves mans l'octubre passat, les dues tietes que em regalen llibres per l'aniversari van coincidir involuntàriament; senyal que és bo.

Un fragment:
A França, un químic anomenat Pilatre de Rozier comprovà la inflamabilitat de l'hidrogen tot retenint-ne una certa quantitat a la boca que va expulsar (bufant) sobre una flama; va demostrar que l'hidrogen en realitat és explosivament combustible i que les celles no són forçosament una característica permanent de la cara dels éssers humans.

El Racó de la Ciència

Bé, des d'un portal juvnil del poble (Joves d'Arenys (poca imaginació)) m'han ofert de portar una petita secció de ciència que requerirà un escrit setmanal; enfocant diversos punts de la ciència i per descomptat diverses ciències.

Intentaré fer-ho el més bé possible però clar, com sempre hi ha un petit problema. Sóc poc imaginatiu i no sé quan podré mantenir un escrit setmanal. Això sí, aquest escrit intentaré fer-li arribar a l'Alasanid una mica abans, és un dels privilegis de viure en un mateix cos jaja.

Per tant, si cap dels qui em llegeix sap d'algun tema científic interessant o que pot interessar a un públic no especialitzat escoltaré la proposta encantat.

De moment dic que el dia de la setmana serà divendres i si us fa gràcia fer-hi un cop d'ull no seré jo qui us ho prohibeixi.

El quinto jinete

Dies abans de la celebració del Nadal de finals de la dècada dels 70 arriba un missatge a la Casa Blanca. El missatge és ben clar.

Un grup de terroristes ha aconseguit amagar una bomba atòmica a la ciutat de Nova York, el Govern d'Estats Units té un marge de 36 hores per fer que Israel abandoni el territori ocupat a Palestina i una altra condició, si es veu el menor indici d'evacuació la bomba esclatarà. El signant de l'amenaça és el líder de Líbia Moammar Gaddafi que acompanya el missatge amb plànols del dispositiu i pàgines de càlculs i números incomprensibles.

El material referent al dispositiu és enviat amb urgència a Los Alamos per comprovar la identitat de la bomba; no és una bomba atòmica convencional sinó una bomba H.

Els terroristes en territori americà són els 3 germans Dahaji: Whalid (físic nuclear), Kamal (terrorista palestí) i Laila (s'encarrega d'entregar els missatges).

En qüestió d'unes hores comença a organitzar-se una gran operació secreta per tal de localitzar el dispositiu. Es mobilitza a la policia local, l'FBI i les brigades NEST.

Gaddafi es converteix pels americans en el 5è genet de l'apocalipsi, no en tenien prou amb els 4 que s'havien nomenat segles abans.

El President dels EE.UU. envia missatges als principals líders mundials i especialment als francesos, israelians i soviètics.

En les hores anteriors a la fi de l'ultimàtum l'agent de policia d'ascendència italiana Angelo Rocchia i el federal Mike Rand comencen una sèrie de descobertes als molls que els van apropant lentament a els sospitosos palestins.

El final de la novel·la és trepidant i mostra accions desesperades de diferents protagonistes i culmina amb un final prou inesperat del que no us en diré res més.

El quinto jinete és una novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins en que presenten el segrest més gran de la història, els hostatges són aproximadament 10 milions de persones.

En aquesta obra hi ha constants canvis de personatges ja que va des del punt de vista de Jimmy Carter passant per agents de policia, agents del NEST, cada un dels terroristes, el general que comanda els serveis secrets francesos, el president israelià, colons jueus, Gaddafi, periodistes...

Això sí, de moment no tenen pensat passar la novel·la al cinema per una simple raó, podria donar males intencions als terroristes.

Per l'estil de narració dels esdeveniments i l'estil general s'assembla molt a les novel·les que ha escrit posteriorment Dan Brown.

Què passaria si...?

Havent passat ja una part considerable de l'estiu torno a escriure una mica.

El que faig avui és una recomanació. En aquest cas televisiva. Es tracta d'un programa de 30 minuts que fan setmanalment al 33, aquell canal que viu a l'ombra de TV3 i que en moltes ocasions ofereix una millor programació.

El programa és Què passaria si...?

El programa, de producció estrangera (What would happen if?), intenta respondre preguntes que ens hem fet alguna vegada i en moltes ocasions no hem preguntat.

Què passaria si ens caigués un llamp al paraigües? o què passaria si deixéssim de veure aigua? o què és més útil per aturar una bala, una càmera antiga o una de digital? o actuen igual els globus d'heli i els d'aire quan estan en un vehicle i frenem o accelerem? què passaria si féssim determinades joguines més grans del normal? o què passaria si volgéssim practicar esports d'hivern a l'estiu (aquí apareix el pykrete combinat amb el gel)?

Tot això i molt més cada dimecres al voltant de les 21:30 al 33.

PS: Pel que veig TVC només té 10 capítols i per tant en queden 2...

Una demanda amb 7 segles de retard

Pensava que aquest mes d'agost no escriuria massa però he trobat una notícia que m'ha semblat interessant.

La notícia està estretament relacionada amb l'Església catòlica i el seu passat. Com ja sabem, una de les coses que té l'Església romana és que per una cosa o altra a vegades arrossega alguns casos durant segles (fins no fa massa encara estaven amb Galileu).

La notícia que he llegit avui té els seus orígens al segle XIV.

Es tracta d'una denúncia contra l'actual papa. La podeu llegir en català (TV 3) o en castellà (El país, cadena SER) volia posar-ne dos en castellà però encara no he trobat la notícia a la COPE.